Animal De Bosc 473n4o

Índex Coberta Sinopsi Portadella Dedicatòria Les dues nevades La cuina Museus Dona callada Ángel González en el record No en parlis amb ningú Des de la pobresa Clar i difícil Seduccions, després de tant de temps Poble perdut Animal de bosc Estimat temps amb ella Ilíada Apunt sobre la veritat Silenci i supervivència

Primera lliçó Orfeu La calma del retorn El poema i el mur Profunditats de la misèria Matí a Sant Just Dinar familiar Un senzill comiat L’última intimitat L’inici de tot Proteccions, consols Rachid Boudjedra Somriures llu ny ans Gavines Un preu Música de cambra Amor i por El llarg final De matinada

Què s’acosta? La làmina del monestir de Santes Creus Tardor a Elizondo Última pausa Remor de pluja La casa Consols Construir Capvespre dels vells amants L’única lleialtat En sortir d’un concert Noche oscura del alma Profunda paradoxa Dos encontres Commovedora indiferència Tot va callant Errors i clavegueres Inspiració Gratitud Raons i camins Trair ja no és possible

De nit creuant un bosc Una alegre prudència Fer obres Sota un cel blavíssim Vell malalt Entorn de Babel Josep Maria Subirachs Una filla Vincent van Gogh Amb tu El somni oblidat Assaig de conclusions Cançó del pati El at, a vegades tan difícil Un altre món feliç Tu, jo i la música Record d’un camp Por al que som Els nostres morts, Raquel Un matí d’hivern, 2020 La munta

ny a més alta Epíleg Joan Margarit Crèdits

SINOPSI

Poques setmanes abans de morir, Joan Margarit va deixar enllestits els poemes que componen Animal de bosc, l’obra que Margarit jutjava com «el millor dels meus llibres». El poeta va escriure amb ió durant els últims a ny s, aprofitant la mirada nítida que li oferia l’últim tram de la vida.

JOAN MARGARIT Animal de bosc

EDICIONS PROA BARCELONA 2021

Dedico aquest llibre a la Mariona Ribalta, la Raquel de tota la meva obra.

Agraeixo l’ajut i recolzament que m’han donat sempre, mentre l’escrivia, el Jordi Gràcia, el Luis García Montero, el Marcel Riera, l’Antonio Lafarque i el Jose Andújar, el Ramón Andrés i els meus editors de sempre, Chus Visor i Josep Lluch.

Les dues nevades

En veure nevar tant pertot arreu, tu i jo hem recordat, sense moure’ns de casa, la neu on vam trobar el nostre amor. Feia poc que ens havíem conegut i vam ar aquell dia fins a la matinada ejant pels carrers i l·l uminats per una càlida llum blanca i freda. Vam descobrir una nova intimitat que per als dos encara era desconeguda. La teva mà, enguantada dins la meva, havia començat a salvar-me la vida. Lluminosos i foscos han at seixanta a ny s: fins i tot als més durs hi ha hagut l’escalf d’aquells carrers nevats.

També aquest últim, quan debilitat pel limfoma i la químio que no em cura, t’he tingut al costat amb el mateix somriure, ajudant-me a compondre aquests poemes. Te’ls ofereixo. Per a mi és un a ny dels més feliços de la meva vida.

La cuina

La finestra, tancada amb dues fulles, dona a peu de carrer. Durant l’hivern, tenim el llum encès al matí fosc i els qui en ens veuen esmorzar. Més tard, si fa bon dia, un raig de sol escriu un bell record damunt la taula: el de nosaltres dos entre les altres veus, primer de criatures; després les dues noies i el noi, tantes converses i rialles. També tu i jo parlant a la cuina, de nit, mentre ells dormien. La por al que podia estar venint i va acabar arribant. Aquells matins de sol, les nits tranqui l·l es, com si encara ens miressin els seus ulls. Ara no hi ha camins que arribin des d’allí.

No hi ha camins, però no estem perduts.

Museus

Sempre m’ha fatigat i avorrit mirar retaules procedents d’esglésies, quadres representant escenes bíbliques, monarques a cavall, vestits luxosos on el pintor es llueix a cada plec, ben coberta la bèstia. M’atrauen les pintures on puc mirar els homes i les dones, moltes vegades pobres, en els seus propis mons d’interiors tranquils, fent feina o descansant. Comprensius i cruels, m’alliberen els Brueghel, la claredat gelada dels flamencs. El desordre educat dels impressionistes, i les escasses dones, ombrívoles i tristes, que va pintar Nonell. La soledat de Hopper, de Balthus i de Freud, de Paula Rego i Bacon. Potser no els veuré més, però són dintre meu, talment la roba blanca plegada dins l’armari.

Dona callada

M’ha costat molt d’entendre’t: t’imagino amb les penes, grans i fondes, i amb tan poques paraules. Quant temps fa que el teu silenci és part de mi mateix! Tu calles i jo parlo. Així ens estimem. La forma d’e ny orar la nostra filla és també diferent. Com saber a vegades si ets tu o jo el que està en el lloc més fred? Parlo des d’un matí que ha estat estra ny . Sorties de la dutxa i jo hi entrava, com sempre agafant-me a les barres que per seguretat li vam posar a la noia. Sota l’aigua he plorat i tu, eixugant-te, amb tristesa m’has dit:

No ploris més, tan vells no podríem cuidar-la.

Ha arribat l’hora d’aquest cant afable, d’encendre un petit foc a un camp cobert de gebre. I ara, com en direm de tot això? Està bé dir-ne amor. De quina altra manera?

Tu i jo estem més junts cada vegada, i, junts, ens allu ny em. Com aquest centelleig de les estrelles.

Ángel González en el record PER AL LUIS GARCÍA MONTERO

Una nit a Madrid amb els amics. Per a nosaltres dos, dins de les nostres vides s’havia fet molt tard. Asseguts i tranquils, vam dir-nos poques coses. Conversar, l’amistat, eren delicadeses que ja anaven perdent el seu sentit. Amb molt poques paraules em vas dir que va ser la tristesa la que va fer els teus ulls tan bondadosos. El teu consol de nits i d’alcohol i les meves albades a les obres mai s’havien trobat.

No en parlis amb ningú

De matinada sento al meu darrere la munta ny a de dies apagats com ampolles a trossos, vidres foscos que ja no creuarà cap raig de llum. He obert una mica la finestra i he vist la palangana rovellada —el dramatisme de la lluna plena— com un missatge amb el que no comptava. La Raquel dorm. La miro i penso: parla’n només amb ella. Quan l’únic horitzó amb algun sentit, de sobte, a a ser la soledat, és que el futur és ara. Sou tu i ella.

Des de la pobresa

Eren els primers a ny s, quan els meus ulls s’obrien en un ampli paisatge de secà. No he oblidat el moment meravellós per aplaudir l’aigua de la riera quan l’avi, aixecant la petita comporta, feia que entrés a l’hort, on s’escampava pels recs fets amb l’aixada. L’alegria em ve de la pobresa. A vegades, en l’ampli però aspre paisatge de secà de l’edat que ara tinc, sento els ulls de l’infant interrogant-me, somrients, confiats, sobre si ja arribem al lloc on sempre li vaig dir que anàvem.

Clar i difícil

Rere el vers més cruel ens espera un camí. Qui el llegeix se sorprèn fent-li un somriure al que semblava tan despietat.

Sempre necessitem poder obrir alguna porta. El poema és la clau que el lector porta als ulls.

Seduccions, després de tant de temps

Les llu ny anes estrelles són bellíssimes gràcies a unes forces imibles que les sostenen en el cel de nit. Sense la força amb què des de molt joves vam haver de fer front a la infidelitat, no hauríem arribat a sentir mai la tendresa d’aquesta senectut. Desig, desconfiança i bondat ho van posar difícil. D’aquell temps només queda un record fet amb silencis. El que no torna mai és el més dolorós. Però és on va arrelar el més ferm i lleial del nostre amor.

Poble perdut

Com si els exasperés la claredat del dia que comença, més que cantar, els ocells criden alhora. No hi ha ningú a l’estreta carretera, i en arribar a la bassa d’aigua fosca la sento, adusta i greu, mirant-me mentre o.

Davant tinc el turó amb les cases aferrades on ara, gairebé, no hi viu ningú. Però si jo de nen hi hagués vingut hauria pogut veure molta gent que a aquesta hora sortia, amb eines i animals, a treballar els seus camps.

És per això que l’aigua de la bassa, quan o pel davant, es mostra tan severa. Perquè, sempre, del poble i els conreus, n’he dit aquest paisatge. Com si amb la llum del dia,

qui sap si la mateixa que exaspera els ocells, anomenés així un drama que és tan llu ny que jo no puc comprendre.

Animal de bosc

Nor dread nor hope attend A dying animal; A man awaits his end Dreading and hoping all (Death, W.B. Yeats)

Penso, sobre la mort, que el més exacte és el que Yeats va escriure: l’hem creada nosaltres. Nostres són tota mena de dalles i esquelets, de resurreccions i paradisos. Vaig coneixent millor cada vegada el bosc interior on un acaba sol i amb un convenciment: comprendre és l’únic que ennobleix. Perquè la poesia és, per a qui l’escriu, aprendre a escriure’s ell mateix. Per a qui la llegeix és aprendre a llegir-se.

Estimat temps amb ella

L’escala és estreta, amb graons alts, encaixada entre dues parets amb les baranes. Jo, que era un home jove, agafava embranzida i d’una revolada ja era a dalt. Ella, que a casa no portava crosses, amb cada mà agafava una barana i, somrient, fent força, pujava a poc a poc. Ara que he esdevingut igual de feble, pujo amb lentitud i també amb un somriure. Perquè hi ha un ímpetu de la feblesa.

Ilíada

Agamèmnon té presonera a Criseide, la filla del vell sacerdot Crises, i es nega a acceptar el generós rescat que, desolat, ell li porta, i el fa fora amb amenaces.

Va de l’impuls, cruel i permanent, de dominar els uns als altres. Era el començament. Avui són milions, molts milions els que han mort pel mateix, amb violència. Res del que som no ha canviat: sempre és tornar al principi de la Ilíada. Crises, el pare vell, estimava la filla: com jo estimo la meva, i fa el que jo faria. M’hi reconec després de tres mil a ny s.

L’únic que ha canviat és la ciència:

ni Agamèmnon —i ni tan sols Pitàgores— podria entendre el que li explicaríem. Però no n’hi ha prou per aturar els desastres. Qui sap si, fins i tot, e ny orarem la Ilíada. Alme ny s transcorre en una mar tan neta, sota un aire tan pur, que no hem conegut mai. La resta és el mateix: atrocitats, la guerra. Com, clar i entenedor, Homer ho explica.

Apunt sobre la veritat

La reconeixeràs, però cal fer l’esforç, sempre llarg, de buscar-la. Només en un instant convenç i calma, i no importa si diu coses terribles, com al poema on Rózewicz parla des d’un camp d’extermini: La mare prem contra el seu cor un monstre. No és el que un profeta va escriure a la sorra i després va esborrar. Ni un Déu pot esborrar la veritat.

Silenci i supervivència

Sempre callo, malgrat estar parlant i fer-ho fins i tot amb tendresa i respecte. La pròpia veu m’aïlla dins de mi. Desapareixo per a no escoltar, sense saber què és ni a què li dec el temps: el sento mentre creua aquest silenci que tan bé protegeix la meva veu.

Primera lliçó

Viure era respirar darrere la bufanda mentre de bon matí s’encenia l’estufa. Els infants vam tenir la llibertat que ens donava que tot fos difícil per als grans. Vaig créixer en l’espai mínim que queda entre l’ordre i el desordre: sempre hi ha aquest forat on tots els altres s’oblidaran de tu. Només et cal saber que el preu d’això serà la soledat.

Orfeu

És l’alegria la que em mou a escriure. Sempre deixa el seu rastre en algun vers. Per por a la crueltat dels convençuts, he callat moltes coses, per exemple una ja vella aversió a les pàtries, la meva i la dels altres. També quan era jove vaig sobreviure a les amenaces dels que, amb mà de ferro, conduïen el fosc ramat humà fins a estimbar-lo pels pe ny a-segats. Només la intimitat és un espai real: aquest és el refugi on resistir. No tornis a sortir mai més de casa.

La calma del retorn

La meva joventut va ser com la d’un llop, però en cap cas aquell de la cançó que cantava, romàntica, la mare: el que va enamorar-se d’una estrella. El at, a vegades, des d’un racó bellíssim, m’envia algun se ny al tan fulgurant que tornen als meus ulls les llàgrimes. Busco tranqui l·l itat sense cap mena d’èpica. Paro la taula aquí, i sento l’alegria d’enfosquir-me com les vi ny es després de la verema.

Un càlid aire negre de l’ahir ens parla de nosaltres: Raquel, t’has estimat un solitari que ja s’ha acostat massa on comença el misteri. És el final: tornem a casa.

El poema i el mur

Darrere l’horitzó s’alça un dia d’hivern. Un sol rosa i l·l umina el mur de pedra de la casa. És una hora innocent i perillosa: degué ser-ho també per als que feien foc a dins les coves amb olor de fum, excrements i animals esquarterats. Penso en un dia —centenars de milers d’a ny s endarrere— i una claror semblant a aquesta d’ara. En la severitat de la caverna sorgia, des del fons d’una mirada, la suposició protectora del mur. Algú, entre les ombres,

mirava, i l·l uminats per la foguera, dibuixos o se ny als fets en la roca. El pensament creixia com un gran arbre sota les estrelles. Veient com neix el dia, agraït, penso en l’arquitectura i en els primers que van poder escoltar alguns hexàmetres de l’Odissea. He estat sempre fidel al poema i al mur.

Profunditats de la misèria

Serà aviat de dia: dins el quarto de ba ny miro el blanc excessiu de la tassa del vàter i penso en la innocència d’una aigua que, sempre fent soroll, s’endú el que sigui. El cos ha començat la resignació, que és la de l’animal, mentre m’adono que el que s’assembla més a una ment és una xarxa de clavegueram. Per més que la raó pretén parlar només dels sentiments i de la inte l·l igència, orinar i defecar són importants. Tenen alguna cosa de l’Antic Testament.

Al petit poble on vaig ar la infància, tenia por de caure a la comuna,

que abocava a la quadra, ja sense bestiar. Després, amb el franquisme, aquells lavabos de porcellana bruta, amb els retalls de diari en un ganxo, i on sempre feia fred. Tot això és tan llu ny à. Però fa poc que entenc allò que el cel nocturn sempre intenta explicar-nos.

El que saben la merla i la guineu. Enlluernat, m’adono que dins nostre encara s’amuntega tot l’Antic Testament.

Matí a Sant Just

Un sol amable acaricia el pati de la granja. Algunes taules plenes entorn de la palmera protectora i cares al voltant que em són familiars. Però, en totes, hi ha el rastre d’una absència: tothom du als ulls algú que ja no hi és. Jo també sé els que porto a la mirada, i penso en els que a mi m’acolliran aviat als seus ulls. Què acabarem veient? Els pardals, confiats, picotejant, busquen per terra i per les taules buides. En veure’ls sé que els associo amb aquella pobresa de la infància que, sense pietat, sempre torna al final.

Dinar familiar

Dinant entre un vell i les tres dones —els homes joves van fugir, al final de la guerra, cap a França— jo mirava l’escena amb interès. A les cases, sovint, penjava de la làmpara, per damunt de la taula, al menjador, la cinta ampla i untada d’un engrut lluent, dolç i enganxós. S’anava retorçant mentre atreia les mosques, que queien al para ny i anaven ennegrint-la. Se sentien remors de l’agonia, ales desesperades en un esforç inútil per volar. Jo tenia quatre a ny s i n’estava pendent. Però, perplex, avui, torno a sentir aquell brunzit de mosques que agonitzen.

La humanitat, que va enfosquint la terra.

Un senzill comiat

La meva joventut va irar encara aquell romanticisme, però fa molt de temps que he perdut interès per la pretesa força del personatge únicament pel fet d’estar tot sol mirant el mar. També vaig ar l’avorriment de l’art, la música i la poesia d’avantguarda, encara més patètica a mida que els a ny s en. Ara, el final més aviat m’evoca un senzill i verd fosc camp de patates ben cobert per la boira. Però la gratitud em fa afegir-hi el Viatge d’hivern, veu i piano: que Schubert m’acompa ny

i!

L’última intimitat

Quan em rento les mans penso en el simbolisme tan poderós que té un acte tan senzill. Unes mans que s’estimen i treballen, que són com tu i jo, que gairebé fa els mateixos a ny s que elles que estem junts. Quan falti un dels dos, l’altre, a les seves mans, començarà a sentir això que, en aparença, haurà perdut. Mentre hi hagi unes mans, hi serem junts els dos. L’última intimitat, no imaginada mai.

L’inici de tot

Cada dia, fins ben entrat el vespre, estàvem sense llum. No feia gaire que la Guerra Civil ja s’havia acabat. Dues dones cosien, jo jugava als seus peus, s’anava fent més fosc cada vegada. Amb un crit d’alegria la rebíem tots tres, quan de cop arribava i l·l uminant l’estança. Però jo el que esperava era el misteri de les veus dels cantants des de la ràdio, malgrat que no entengués, a vegades, què deien. En la nit d’aquell poble, m’acabava adormint al peu del receptor, segur d’anar volant vers la felicitat. I no m’equivocava: vuitanta a ny s

més tard, encara em canto les cançons que vaig sentir a la ràdio, i volo, volo pel mateix misteri que, des que era un nen, em protegeix.

Proteccions, consols

Cada vegada més els records se’m barregen: potser a poc a poc esdevenen un de sol que és més gran però més vague, una protecció entra ny able i feble, com quan la teva casa l’embolcalla la boira.

Penso que el que hauria de buscar és un altre refugi més sòlid i més lliure, sense escalf, i sinistre a vegades. Perquè ara haurà de ser de veritat, mai més un substitut de res ni de ningú. Són els últims consols: també els més durs.

Rachid Boudjedra

Va ser durant la guerra —cruel, llarga— d’independència d’Algèria que érem estudiants a Barcelona. Ara fa molt de temps que van alliberar-se, però no de la seva pròpia violència. Rachid és escriptor, no ens hem vist més. Vaig llegir en algun lloc que havia dit: Les revolucions, totes acaben en un fracàs, però, així i tot, cal fer-les.

Imagino com els algerians obliden el país de què ell i jo parlàvem. Amb l’exèrcit, que allí és qui encara mana, continuen parlant de revolució, però no en queda cap, d’aquells que la van fer: cap dels nois que van veure, per obrir la frontera amb el Marroc, llançar-se el combatent de més edat

contra el reixat elèctric. Quina tristesa haver d’exigir-se alegria pel que mai no ha existit.

És el que pensa Sísif mentre, munta ny a amunt, carrega amb la pesada i dura roca. I ho pensa encara, quan arriba al cim, mirant-la com se’n va pendent avall. Estimat Rachid.

Somriures llu ny ans

Despert al teu costat, mirant la fosca, he sentit com si els fills encara hi fossin i dormís cadascú a la seva cambra. No sé quant ha durat, però, de sobte, he notat la tendresa amb una força per mi desconeguda.

Comença a alçar-se el dia. Vaig per les cambres buides i contemplo els ulls nets i els somriures confiats a les fotografies emmarcades. Aquí els fills són, alhora per a mi, aquests infants llu ny ans —de sobte tan propers— i silencis que arriben d’uns estra

ny s que ara es deuen llevar a les seves cases.

Gavines

M’agrada veure-les quan es mantenen molt altes i suspeses, immòbils gairebé, com si el futur ens vigilés. En el buit blau de l’aire es va acabant la nostra Ilíada de ferro. Res ni ningú ens vigilarà. S’acosta l’absoluta soledat, el futur que contemplen les gavines més altes.

Un preu

Entre els meus llibres n’he trobat uns quants de Thomas Hardy: són els que llegia mentre ella, seriosa, escoltava la seva música. Anàvem a un cafè de la Rambla les tardes de diumenge. Sempre hi ha alguna cosa que em recorda que encara tinc aquella filla jove, malgrat faci vint a ny s que ja no hi és. I aquells cafès tampoc. Els llocs on sustentem la nostra vida sempre són els més durs perquè és on queda tot el que té a veure amb estimar.

Música de cambra LLUÍS CLARET I ANNA MORA, VALLDOREIX.

En una sala de concerts, quan s’acaba una peça i jo encara la sento dintre meu, familiar i alhora tan llu ny ana, hi ha uns instants, només meus, on el silenci importa. Però milers de mans comencen a aplaudir, fins i tot hi ha algun crit. De sobte és com haver caigut en un para ny .

Prefereixo ser aquí, en la petita sala. Violoncel, piano, alguns amics. Que una sonata avanci a poc a poc mentre, a la finestra, es va enfosquint la tarda. Em resulta difícil escoltar

entre una multitud. M’extravio sovint dins el bosc de les pròpies nostàlgies. Per això, tants de segles no han pogut esborrar aquest nom: música de cambra.

Amor i por

Joves, al primer pis que vam tenir, quina seguretat hi havia en aquell gest de mai no tancar amb clau. Així, transcorregueren gairebé quaranta a ny s. Però quan començàvem a sentir a prop la senectut, vam patir una pèrdua que ens va deixar per sempre un desconsol. Des del primer moment, tot sols tu i jo, sense haver-ne parlat ni una vegada, vam tancar amb clau la casa cada nit. A quin recel abrupte hem d’enfrontar-nos? at ja tant de temps, ¿a qui o a què substitueix encara el gest, suau, poderós, de girar la clau al pa ny ?

El fonament més ferm i més profund de la nostra alegria és la ignorància. No saber cap a quin nou infortuni ens estem dirigint.

El llarg final RECORDANT JOAN MARSÉ

En algun adís desangelat o en una habitació desconeguda, el color blanc dels hospitals revela el seu fons negre. És com el cel nocturn que li anés apropant a poc a poc les espirals de foc que van fer que inventéssim els déus i l’esperança. Ara cada nove l·l a de totes les que ha escrit es barreja amb un vague recordar, i d’aquí va sorgint aquest somriure que és lúcid però alhora inconscient com ell no hagués pogut imaginar-se mai.

La seva generació, que alhora va ser tan literària

i tan alegre en un país tan trist, va recobrir-la la desemparança. Ara ell, que va ser el més bondadós —i és l’últim que se’n va— ho fa després que tots els personatges de les seves nove l·l es han marxat. Somriu perquè ell també va viure la barbàrie en els mateixos llocs, juntament amb tots ells.

De matinada

He apagat el meu llum i m’he tombat. Tu continues al costat llegint. El que faig és donar l’esquena al món, però sé que, cap a on estic mirant, hi acabarem anant amb els peus nus: els nostres peus que es busquen des de fa tant de temps sota els llençols. No hi ha cap gest tan càlid com aquest. Tu i jo, llegint de matinada al llit, som com els fars del Dos Cavalls que ens duia, avançant per aquelles entra ny ables, petites carreteres on quan es feia fosc calia trobar algun modest hotel per fer nit quan anàvem a París.

Què s’acosta?

En algun lloc darrere de la meva mirada, hi ha un teatre on mai no entra ningú i on, sense paraules, s’està representant sempre la mateixa obra. Ignoro qui l’ha escrit, però aquí és on sorgeix i és fora de perill la meva empenta. S’han encès gairebé mil llunes plenes, radiants en un cel d’un luxós negre o bé ocultes darrere nuvolades. Comencen a arribar les més terribles: les de la veritat, les més indignes. No puc crear el poema: ara l’he de buscar tancat a les més llòbregues presons que, dintre meu, ha anat deixant la vida.

La làmina del monestir de Santes Creus

Ben feta, aquare l·l ada, i on no surt ningú, la va dibuixar el pare quan era estudiant. Sempre l’he vist a casa: la plaça en primer terme, l’estàtua d’un bisbe dalt la font (l’estudiant d’esquerres va treure-li la mitra) i al fons el mur auster de pedra rosa amb el portal tancat del monestir.

De seguida va començar la guerra. Tots els milers de morts, joves com ho era el pare, que encara són pels camps i les cunetes, fan que mai no m’oblidi del perquè no he estimat ni aquest país ni aquesta terra. I per què, malgrat tot, no n’he marxat: de cap lloc no sabria tot el que sé d’aquest, i res no protegeix com el coneixement.

Tardor a Elizondo AL RAMÓN I A LA LOLA

La pluja i la llum grisa fan brillar el calm fullatge vermellós dels faigs. Amb la seva bellesa, tracten de confirmar que els arbres pensen. Que, si un dia acabéssim perdent la nostra por, seríem com la roja fageda que ara estava contemplant. Un arbre és per a mi un misteri tranquil. I sento que voldria morir a un lloc on pogués veure uns boscos com aquests que, des de les arrels fins a les branques, són un avís d’alguna pau que ignoro.

Última pausa

A les fosques al llit, les cares estimades hi ha nits que se t’acosten: no deixis que se’n vagin. Que puguin viure dins els teus poemes: et queden per escriure els més difícils, com les sonates últimes de Haydn i Beethoven. És una insubornable austeritat la que imposa el final. Calla i escolta. D’això vas dir-ne amor, en algun vers.

Remor de pluja

No et deixis res al plat, que quedi com si ningú hi hagués menjat: això és el que em deien de petit. Tot és fugaç, però també profund. El dolor no té fons: ni ser una víctima pressuposa cap mena de bondat. Però em tranqui l·l itza i em commou evocar aquells dies tan humils. És tan estret el marge on ens somriu l’ahir: l’escletxa d’una porta mal tancada. No: facis el que facis, no queda res al plat. Sempre és com si ningú hi hagués menjat.

La casa

Ens protegeix i guarda el que hem sigut. Allò que mai no trobarà ningú: sostres on hem deixat mirades de dolor, veus que han quedat, callades, en els murs. La casa organitza el seu futur oblit. De sobte, un corrent d’aire i una porta que es tanca amb un cop sec com un avís. Cadascú és casa seva, la que s’ha construït. I que, al final, es buida.

Consols

El més antic, la soledat: l’esforç d’un nen per convertir-se en ella. Així vaig descobrir quina severitat calia que hi hagués al fons de l’alegria. Per tot això van ser els a ny s més lliures. I, als setze, va arribar l’inoblidable: descobrir l’oceà i contemplar-hi, majestuosa, l’illa verda al voltant de l’altíssim, nevat, cim del volcà. Una nit sense lluna, mentre a casa dormien, apagat el meu llum, vaig recolzar-me en la finestra oberta. De cara a l’horitzó sabia que allí hi era l’oceà, però jo no sabia què era el que buscava de mi en l’ombra del mar. Per primera vegada vaig sentir

que existia el futur, que, sense veure’l, l’estava contemplant. I l’Atlàntic va estendre milers de milles blaves al voltant dels vaixells blancs de línia que avui deu fer tants a ny s que van desballestar. El món perdut des d’on encara venen els meus poemes, fins i tot aquest.

Construir

Construir bé una casa és parlar amb afecte a persones que mai coneixeràs. Com en la ió, quan hi ha lesions a un edifici s’ha de plantejar sempre si és millor reforçar o enderrocar per construir de nou. El reforç a vegades fa por, és més difícil. No sabem fer altra cosa que avançar, el nostre aliment és l’esperança. Aquest és el misteri d’un fracàs.

Capvespre dels vells amants

Les figures es fan greus rere els vidres, arbres foscos amb nius abandonats com les cares i veus que van quedant a les carcasses d’un at perdut. Sol ser la nostra hora per escoltar un concert: a vegades amb bata i pijama, assegut i mirant la Rambla en aquest quadre que veia de molt jove a casa meva. Fa tants a ny s, ja, Raquel, que és amb tu i jo, a la sala d’estar: la Barcelona dels nostres primers a ny s. L’última que he estimat.

L’única lleialtat

Aquell noi obstinat que va buscar tantes postes de sol avui no necessita ser lleial a cap mena de bellesa. Aquesta és ara la meva ombra però, com una estrella, no puc abandonar la vida, que és brillar enmig de la nit. Tu i jo arrosseguem, ben disfressats d’alguna ió, errors de joventut. Això, a la nostra edat, a qui li importa? Raquel, jo al teu costat i tu al meu, sempre hem estat lleials l’un al dolor de l’altre.

En sortir d’un concert PER A CRISTINA LISO, DE PAMPLONA A ÁRIZ.

Acaba d’escoltar la Simfonia número tres, l’Heroica. Se li ha fet massa llarga, amb ressons militars i una mica ampu l·l osa. Aquesta dona gran, raonable i tranqui l·l a, torna a casa de nit, acompa ny ada d’una certa tristesa. Ja han at vuitanta a ny s de la Guerra Civil i ella ha avorrit conceptes com Espa ny

a, la paraula enemic —la seva indignitat. Mai no en parla amb ningú, però creu que algun dia tornarem a matar-nos. Així ho va sentir, ja de petita, a casa. Mentre se’n va amb el cotxe, es planteja eludir concerts i simfonies massa grandiloqüents, com ara aquest Beethoven d’avui que ha travessat Napoleó a cavall amb violència.

I de sobte somriu: a casa seva, enmig dels camps, té tanta música per escoltar. Pensant en els Nocturns que posarà demà quan surti el sol darrere els vidres, la nit va canviant: ha canviat quan de seguida, en baixar del cotxe, alça el cap i retroba les estrelles.

Noche oscura del alma

...estando ya mi casa sosegada. (SAN JUAN DE LA CRUZ)

Penso en les pobres rates que odiem perquè s’assemblen massa a tots nosaltres. Tant elles com nosaltres no acabem en res més que en uns quants grapats de pols i és el que queda de la llum llu ny ana, muda i enorme, des d’on hem vingut. Però només el temps pot fer que viure sigui més veritat cada vegada, malgrat que a un preu alhora alt i dur. Això pot ser el més noble que ens estigui esperant en arribar a la senectut: depèn de com sigui de fosca la nostra ànima. I aquí s’acaba la intuïció:

afirmo que mai més la meva ment no em deixarà tornar als llocs on creia anar i que no existien. I que, de sobte, van avergo ny ir la meva pròpia soledat de rata.

Profunda paradoxa

En la teva mirada hi ha l’or fosc de tants estius llu ny ans. En la meva, Raquel, hi ha les terres llaurades d’un hivern que ningú no sembrarà. Sento els meus pensaments que es posen però tornen a enlairar-se, com eixams de pardals buscant menjar. L’existència és una heura que amb la pròpia força esquerda el mur mentre, verda i frondosa, ens l’adorna i oculta. Aquí és on, fins avui, ha perdurat l’amor, encara que hagi estat la seva sort tan lligada a la sort d’una ruïna.

Dos encontres

Van ser una sorpresa en la monotonia d’un matí en alguna aula, i vaig sentir l’entrada fulgurant a un lloc desconegut. Un mestre va mostrar-me quin sentit tenien les paraules. Un altre em va apropar al meu primer poeta: continuo llegint-lo.

Els dos llampecs del meu aprenentatge han anat enfosquint tota la resta del temps dins de les aules. Ara el que queda de l’adolescència són per a mi uns a ny s d’oblit i obscuritat: tres vegades el temps que és necessari per llegir aquells contes que encara trigaria a conèixer amb el nom inoblidable, misteriós, bellíssim, de Les mil i una nits.

Basten uns pocs llampecs i la ment s’i l·l umina. La resta per a un vell no significa res.

Commovedora indiferència

Pensava que em quedava encara temps per entendre el profund significat de deixar d’existir. Ho comparava amb el desinterès, l’oblit, el son profund, les cases on vam viure i on no hem tornat mai més. Pensava que ho anava comprenent, que anava alliberant-me de l’enigma. Però era molt llu ny , encara, de saber que jo no m’allibero. M’allibera la mort: permet, indiferent, que m’acosti a alguna veritat. Inexplicablement, això m’emociona.

Tot va callant

Quan era jove, amb fermesa creia que la serenitat permet imaginar. Ara sé que, en la vida imaginada, hi té el pitjor de mi el seu fonament. He oblidat tantes versions històriques: les mentides dels clàssics i els romàntics. I també, que avorrit l’actual laberint, tan brut i tan complex i, a la vegada, embolicant-ho tot, una nit estrellada que mai podré comprendre. Avui només em parla que una veu sorgint de la duresa de la pròpia vida, l’única on trobo encara alguna veritat: la música cobrint de bellesa el no-res, els meus poemes, la força de l’amor i la paraula juntes. Tu i jo. Els qui els llegeixin des de la seva soledat.

Errors i clavegueres

Els records van perdent la seva força. Però tu i jo estem junts: ara ets aquí, igual d’inte l·l igent i riallera. Aquest és l’amor únic del que tant vam parlar sense saber-ne res, mentre en uns altres llits buscàvem qui sap què d’un sexe inexistent on els amants s’aturen i acaben estimbant-se per les ruïnes dels errors de sempre. Entre les clavegueres que la I l·l ustració va deixar a cel obert simulant ser les aigües més netes i profundes del que l’àvia sempre va anomenar aquesta vall de llàgrimes.

Inspiració

La sento en la fosca, just abans d’adormir-me: quan ve, s’està uns instants i, de sobte, se’n va. Cadascú té la seva nit, una nit pròpia amb alguna cosa que no arriba mai. Però jo necessito aquesta força: si fins i tot l’hivern, capaç alhora del setge més terrible i el paisatge més bell, amb el seu gest cansat, ja va dient-me: prou, ara ets un camp nevat sense petjades.

Estimo com a un fill l’home jove que va començar a escriure. El sento al meu costat acompa ny ant l’humil poeta presocràtic que voldria haver arribat a ser en la senectut.

Gratitud A LA MÒNICA I EL CARLES

Com saber el que heu estat, tu des d’aquella nena atenta al món, capaç de riure i plorar alhora. I tu des de l’infant que va aprendre a estimar-nos amb la por als ulls i descobrint la música. Però a casa també hi havia la tendresa difícil de cuidar de la vostra germana. Fins que us vàreu fer grans i vau marxar, entre tots junts li vam construir una vida. Als trenta a ny s va morir: ella ignorava tot el que ens va donar i el que us va prendre. Penso sovint en ella i en vosaltres i us demano humilment una esperança. Avui tot és tan llu ny . Però la pena torna,

com un ocell nocturn creuant davant la lluna. El que sigui la mort tant se me’n dona: no sé si és cap encert. Però sé que no es tracta d’un error.

Raons i camins

Valoro el que és real: el ferro quan s’hi feia una clau o una arada, qualsevol sentiment que pugui reconèixer de forma neta i clara. Però també em fascina entendre què vol dir que esdevindré aviat un oblit fred i fosc o ardent i lluminós en qualsevol racó del firmament. Mentrestant, el demà no sé què és. Potser és una memòria que alça un vol poderós cap a algun lloc.

Trair ja no és possible A L’ANTONIO I AL JOSE

Ja no em sento capaç de prestar atenció als laberints de la filosofia, ni tampoc al desordre que m’arriba, imparable, de la física. No em queda més tresor que sentir els nostres ulls com es van fent alhora més amables i tranquils. Sovint, sento aquest vent que udola des de llocs del at. L’escolto sense cap inquietud: m’avisa que trair ja no és possible.

De nit creuant un bosc

El camí va avançant per sota els arbres i per les clarianes sota el cel estrellat. Durant la joventut jo m’ho mirava tot com fa aquell personatge solitari i romàntic que, amb un bastó contempla el mar de núvols, dempeus damunt les roques i donant-nos l’esquena. Un dia vaig aprendre que mirant veuria poc: que ara es tractava d’anar amb els ulls tancats, imaginant totes aquestes altres obscuritats que hi ha dins aquests grans de terra que trepitjo, o bé dins un cabell o dins la ment. Arreu hi ha aquests llocs foscos on giren les partícules elementals amb el mateix silenci que conste l·l acions, estrelles i galàxies. És el que som nosaltres, no paraules,

ni inte l·l igència ni sentiments: una mínima part d’aquella immensa nit. Res a veure amb la vida, sinó amb un aspecte, el més pretensiós i pobre, de la mort.

Una alegre prudència (CÉSAR FRANCK: SONATA PER A VIOLONCEL I PIANO EN LA MAJOR.)

És tant el que he ignorat i el que he perdut. I, en canvi, com em salva aquell so poderós de Jacqueline du Pré, la violonce l·l ista que va morir tan jove. Cadascú és el solista del seu propi silenci: li cal saber molt bé quan ha d’entrar. Potser soc una rata que el dolor va endurir i que, un matí de primavera, s’ha parat a escoltar el cant dels ocells.

Fer obres

De seguida va ser la casa dels estius, les vacances d’hivern, la dels caps de setmana, sempre plena amb els fills, més tard els nets. Una casa de pedra de tres pisos voltada pels sembrats, les boires i les pluges. Però des de fa a ny s que hi venim sols. I ara comencem obres per viure al pis de baix, al costat de la gespa i els rosers.

És l’última vegada que faré d’arquitecte, i serà per a tu, que un dia vindràs sola i pensaràs en mi escoltant els ocells. T’imagino a l’estiu, en sortir el sol amb les portes obertes al jardí mentre als conreus algú estarà segant. I —com tu i jo a aquesta hora hem fet sempre—

posaràs Mozart.

Sota un cel blavíssim

Un mur de pedra, un pensament o un astre: no hi ha res que no estigui submergit en el temps. Però sento un assumpte més complex al seu darrere. És una obscuritat que hi ha al fons de la ment, un llòbrec carreró amb una veritat que no sé dir perquè no té ni nom. I entendre-ho és encara més difícil. Impossible i llu ny à. Només tinc un indici, que és la teva tendresa, i un únic primer pas, que ets tu. Res més.

Vell malalt

Dins meu hi ha un temporal de vent i pluja i poc temps per comprendre. Comença una defensa que és sense pietat: la mort només coneix un sentiment, el de la indiferència. En canvi a mi, encara poderós, gairebé violent, el que em domina és el desig de viure. Viure malgrat que el mal sigui ferotge i ronc, una fosca que em parla d’un hivern que, sorgit en ple estiu, ha estat més fred que mai. L’he at abrigat amb un jersei de llana, la manta embolicant les meves cames i tremolant de fred, amb poques forces. Els ulls cap a la llum però, per dins, més fonda cada dia, la negror i alhora, poderosa, l’alegria.

Entorn de Babel

¿Quin mal podria fer crear una ciutat —l’única, la primera, i al centre aquella torre? No ho aclareix la Bíblia: el que diu és que nosaltres érem a prop de construir alguna cosa sèria per primera vegada. La maldat d’aquell déu és l’únic que és ben clar al relat de Babel: va trossejar la llengua en milers d’altres llengües. És tan trist suposar que la llengua materna és un mèrit només nostre, que són una riquesa aquests milers de llengües.

Allí va començar el nostre fracàs, o bé a on va aparèixer, en lloc dels déus, alguna nova, humana, inte l·l igència amb la que he conviscut ja més de vuitanta a ny

s. Potser el temps de Babel ja s’ha acabat i ha començat el nostre, depenent només d’aquesta força que manté el cel de nit entorn de mi i dels que estimo. Ben protegits i, alhora, a l’abric del pitjor, que és el no-res.

Josep Maria Subirachs (1927-2014) A LES CRIATURES, QUE VAN DEIXAR DE SER-HO FA TANTS ANYS: ROGER, JUDIT, MÒNICA I DANI.

Estic pensant en tu mentre contemplo el retrat de Raquel, sèria i pensativa, que li vas fer de jove. On la seva mirada té aquella inte l·l igència de llavors i d’avui. Qualsevol escultura o dibuix teu em fa tornar als cinquanta a ny s d’amistat, als records dels sopars a casa vostra, tu i la Cecília, jo i la Raquel amb les rialles de les criatures, al voltant de la taula de la cuina.

Llavors, les escultures

van solcar el mar difícil d’aquella Barcelona en una monstruosa nau de pedra —la Sagrada Família amb els pals—, vaixell insígnia d’aquests carrers en un Eixample pobre. Commogut, et vaig veure com forjaves les grans portes de bronze: les obro encara dins de la memòria per tornar a entrar en el món d’aquells matins: tots dos al teu taller, davant d’una filera de gravats, i parlant d’escultura, dibuix i poesia. El refugi segur de la nostra amistat.

Una filla

en els a ny s inútilment si es tracta d’apaivagar la pena per haver-te perdut. No em queda més desig que la noblesa de no poder aturar les llàgrimes per tu. I de no haver oblidat aquell instant precís, com quan un cop de vent desprèn la flama i se l’endú per l’aire fins que apaga l’espelma. Ets tu qui és llu ny de mi, o jo de tu? Comença a fer molts a ny s que puc sentir —com el so lleu que fa, en caure, una fulla— la pròpia nostàlgia d’un món que pugui estimar per la seva bellesa.

Lluito per poder dir: no sé on deus ser. I que no em trenqui el cor saber el significat de que no hi siguis.

Vincent van Gogh

Ell devia saber-ho: del món real, la seva veritat més difícil de comprendre, és amb la senzillesa que s’acaba la vida. Perquè res no existeix fora del món real. Un arbre, una munta ny a, el silenci i la pluja són sempre veritat. No necessiten allò tan tèrbol de les teories, un món pretensiós que pensa que la mort —que no vol dir res més que acabar una vida— és una veritat final i transcendent. Pintor de firmaments, sabates, llits, cadires, i camps de blat sobrevolats pels corbs, Vincent van Gogh no es va deixar enga ny ar.

Amb tu

Érem molt joves. De seguida van començar molts a ny s d’infortunis i pèrdues. Després de travessar els nostres hiverns, somriem al dolor, que s’ha fet vell. Tampoc no ens malfiem de la tristesa: avui tot forma part de la mateixa força.

Malgrat que els patiments m’han fet més solitari, sigui on sigui que arribi en fer-se fosc, mai no he tingut me ny s por d’aquest camí. Tu, amb la poesia, sou des de fa vint a ny s tot el que tinc.

És el millor final. De matinada m’he despertat i em poso a llegir el que abans d’adormir-me havia escrit: de què servirà això? Potser la poesia, que un dia va arribar quan era un noi se n’anirà quan calgui. Aquell serà el moment de, amb tu i la indiferència, ja només recordar.

El somni oblidat

Va ser la nit que vaig complir quatre a ny s. Un home alt, vestit amb una sola peça de roba interior de llana blanca des dels turmells al coll, s’alçava davant meu vora la llar encesa. A la finestra es veia un cel fosc sense estrelles. Semblava el meu ahir, que encara no existia. Una casa calenta a l’hora d’anar al llit i allà fora, en la fosca, aquella guerra. Per a mi començava la mentida del temps: més ràpid dia a dia, sense cap subtilesa, indiferent i sempre accelerant però enmig del silenci més profund.

De sobte, decidit, miro endavant: han at vuitanta a

ny s que ja no són enlloc, i em trobo una finestra tan negra com aquella, i una casa calenta dins un hivern més gèlid. Molt d’hora veig sortir a treballar gent jove, que porten nens a escola.

He tingut l’edat d’ells, i ara diria que va durar uns instants, però deixant-me per sempre aquest respecte per la complexitat.

Assaig de conclusions

A vegades recordo les cases on vaig viure: ¿qui deu viure-hi avui, i el temps que allí vaig ser, ara on és? Però el temps no podem guardar-lo enlloc, també desapareix: perdem primer el present, després, a poc a poc, se’n va anant el record. I, seguint el seu ritme, perdem també el demà.

Per això des de jove que m’aparto del desordre de la religió, no vull que formi part del meu destí. Pel que jo sé perta ny o a un univers terrible que m’enga ny a en mostrar-se’m tan llu

ny à i encalmat al cel de nit.

Cançó del pati

Els pollancres han de sacsejar les fulles, i els homes ho senten sense escoltar, com fan amb els meus versos. EDWARD THOMAS (trad. Marcel Riera)

Comença a ploure molt a poc a poc. Tu i jo a sota el porxo, escoltem les gotes que colpegen, com si seguissin una partitura, les fulles de les heures i els grans i seriosos fullatges clàssics de les aspidistres. Però no era això el que pretenia dir en aquests versos, per molt que tot perta ny i a la mateixa història.

Per primera vegada, com una veritat, he sentit que el meu temps ja s’estava acabant.

Cap dels dos no ha oblidat quina brutal barreja d’alegria duríssima i tristor sense límits ha estat la nostra vida. Avui, com aquest porxo, encara som reals: dos vells que estan parlant en aquest pati verd mentre escolten la pluja. Però que ja només podrà sentir-los el qui un dia llegeixi aquest poema.

El at, a vegades tan difícil

Em fa por de no entendre’l. Aquest és el vertader dolor. És no poder saber per què he viscut tants a ny s veient morir els que estimava. El at té un misteri que s’assembla al que hi ha en la lluna plena quan suspesa en la nit és com si estés veient com, en la meva soledat, s’uneixen el vell que està content d’haver viscut i l’infant que va créixer entre el terror d’una Guerra Civil que molts ja han oblidat. Però cal recordar si es vol entendre. Entendre fins i tot la gèlida presència de la lluna en la nit i el seu teatre.

No n’era conscient, de ser tan vell. La desolació m’ha caigut al damunt:

mai no vigilem prou, i fins i tot creiem que saviesa i senectut van juntes en un món que està ple de vells estúpids. Només és no perdent mai de vista el dolor ni el pas silenciós, indiferent, del temps, que podem assolir una certa pau. Torno a llegir la Ilíada, però alhora la història de la Guerra Civil: l’única diferència és que, fa tres mil a ny s, per matar no tenien més que llances i espases. La bellesa d’Homer i els seus hexàmetres pels assassins de Grècia. El gèlid realisme del text d’Anto ny Beevor pels altres assassins, els que vaig tenir a prop durant la infància.

Un altre món feliç (DÈCADA 1960)

Una illa: Eivissa. Vam arribar a l’albada en un petit mercant amb una sola grua que va dipositar el nostre Dos Cavalls damunt del moll. Érem tu, jo i la nena de tres a ny s en una platja gran, frondosa pels ullastres, que ens va fer por per massa solitària.

París, al cafè Flore conversant amb l’Alberti, la cabellera blanca i la Guerra Civil, al fons dels seus ulls clars.

Un àtic, la primera casa nostra. Amb un llit i, als costats, dues cadires. No ens calien més mobles:

l’amor que començàvem només tenia un a ny .

Que diferents, que iguals tots aquests episodis. El nostre món feliç.

Tu, jo i la música

La vam descobrir junts. La poesia de Verlaine, de Rimbaud i de Baudelaire sonava al tocadiscs cantada per Ferré, en un àtic modest quan Barcelona tenia la tristesa d’aquella dictadura i alhora l’alegria que aportava la nostra joventut. Li devem tant a la cançó sa, la d’aquells a ny s seixanta, el segle vint. Montand ens va cantar poemes de Prévert: Les feuilles mortes i Barbara. Ens estimàvem tant: i tot semblava que mai no arribaria a ser difícil. Ens faltava la pèrdua i la mort. I, a mida que deixàvem de ser joves, necessitàvem més cada vegada

Bach, Beethoven i Schubert. La duresa que la música té, aquest consol al que no li cal perdre el rastre del dolor mentre el que ens va salvant és la bellesa.

Record d’un camp

Era una vi ny a antiga al peu d’un marge cobert per un desordre d’esbarzers i bardisses. En netejar-lo, va quedar a la vista —alt i segur— un mur de pedra en sec. Transmetia bellesa i veritat, igual que un bon poema, perquè, per dir el que saps, calen els a ny s: esperar que es confonguin els records amb nosaltres mateixos. Com aquell mur tan fort de pedra en sec, necessitem un temps pel nostre assentament. Llavors és quan ser vell té avantatges: podem ser forts i clars, igual que el mur, i no ignorar la mort, perquè ignorar-la

és no haver entès la vida.

Por al que som

La multitud és sempre vora la violència. Però és la soledat que es considera un càstig: fa por a tanta gent. I en canvi el monstre està dins de la multitud: la dels manifestants o la dels policies, els grans mítings polítics, estadis plens, desfilades amb armes, exèrcits atacant o defensant-se, la multitud dels morts, les cases arrasades. Per què, doncs, tanta por a la soledat? Trobo despietada aquesta espècie de la qual formo part. Cap altra és tan malvada. Enga ny a quan és feble, quan ens mostra els patiments d’infants, vells o malalts. Però les multituds necessiten matar. Amb les entra ny

es fredes, ara ja m’allu ny o com un animal de bosc.

Els nostres morts, Raquel

Els pares van morir —els teus i els meus— ja fa quinze o vint a ny s, i recordem encara els seus amors de joventut, la guerra, les presons, les fugides a França. Però també va haver-hi morts més joves: la Marta —la germana que va deixar-te sola— i després —als trenta a ny s— la nostra filla. Mentre vam ser un home i una dona raonablement joves, ens pensàvem que aquella obscuritat la i l·l uminàvem amb el teu front i el meu, tan plens de vida. Però ara som a un temps amb la seguretat

que el silenci i la fosca —amb estrelles o sense— són el començament i el final de la vida. És un temps on no arriba cap consol darrere de paraules com somnis i esperances: el consol ve d’una severa calma que sorgeix d’estimar tota una vida. Començo a sentir que als nostres morts els està i l·l uminant una íntima pau.

Un matí d’hivern, 2020

Desahuciat pels metges, he escoltat el concert de piano de Txaikovski, on vaig poder intuir per primera vegada, de molt jove, la força de la música.

Parlar amb algú de coses importants ens resulta difícil, perquè aquestes tenen a veure amb la soledat. Sovint, si això a, és que ens movem entre portes tancades i somriures inútils, paraules caminant per un desert. L’enga ny i el seu silenci —implacable— té a vegades més força que la música. Llavors només ens queda que el terror d’un instrument deixat damunt d’una cadira com una imatge de la nostra mort.

Però sovint la música triomfa: la incertesa pot ser molt més profunda i fer més compa ny ia que la seguretat.

La munta ny a més alta A LA MARIONA, LA MÒNICA I EL CARLES. A L’EDUARD I EL POL.

Els animals de bosc l’estem buscant però ens malfiem sempre de mirar massa amunt. No conec cap resposta digna de confiança, però haver-hi pensat és el que té un sentit. Des d’aquí avui escric protegit i envoltat per tant de temps tots junts. Me n’aniré estimant-vos. I alguna cosa meva intentarà tornar.

Epíleg

Ha arribat un moment que necessito imaginar el que no succeirà. Parlo d’aquesta força antiga i perillosa que té clar cap a on va i li és indiferent que sigui inútil. Faig un crit dirigit a mi mateix com una última oportunitat. Somriure a un lloc absurd sense cap por de res i sense distingir veritat i mentida, però fer-ho amb la força que té la veritat que no ha pretès mai ser. I que no és. Una força que molts haurem sentit, igual que un temporal contra les roques, i que jo ara porto dintre meu com el mar encalmat dins una cova des d’on se sent, llu ny ana, la tempesta.

Un temps on vull tornar quan la meva ombra d’infant torni, buscant la meva mà, quan arribi el moment tan conegut. Això és el més proper a una veritat i també el més llu ny à d’una mentida que pot utilitzar la meva soledat.

Joan Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938 - Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 2021) fou poeta i arquitecte. En l’àmbit de la literatura catalana li van ser concedits, entre d’altres, el premi Carles Riba 1985, els premis de la Crítica Serra d’Or 1982, 1987 i 2007, i el premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalu ny a 2008. En l’àmbit hispànic, va rebre el Premio Nacional de la Crítica de 1984 i de 2008, el Premio Rosalía de Castro de 2008 i, el mateix a ny , el Premio Nacional de Poesía. Pel conjunt de la seva obra, el 2013 va ser distingit a Mèxic amb el Premio Víctor Sandoval Poetas del Mundo Latino, i el 2017 a Xile amb el Premio Iberoamericano de Poesía Pablo Neruda. L’a ny 2020 va rebre el Premio Reina Sofía de Poesia Iberoamericana i el Premio Cervantes.

Els millors poemes de Joan Margarit, triats per ell mateix, estan aplegats a Sense el dolor no hauríem estimat (2020). El llibre Poètica (2020) reuneix tots els seus textos teòrics i de reflexió. En complir els vuitanta a ny s, Margarit va enllestir unes memòries d’infantesa i joventut: Per tenir casa cal gua ny ar la guerra (2018). El volum Tots els poemes (2021) conté el conjunt de la seva poesia.

Animal de bosc Joan Margarit

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

Disse ny de la portada, Planeta Art & Disse ny Fotografia de la sobrecoberta: © José Aymà / El Mundo Fotografia de la coberta: © Joan Margarit. “Forès entre dues nevades”

© Hereus de Joan Margarit, 2021

© Raval Edicions, SLU, Proa Av. Diagonal, 662-664 08034 Barcelona

www.proa.cat

Primera edició en llibre electrònic (epub): maig del 2021

ISBN: 978-84-7588-894-1 (epub)

Conversió a llibre electrònic: Newcomlab, S. L. L. www.newcomlab.com