Carta A Les Meves Nétes: Tot El Que He Après I Mha Commogut 3u1z5b

Índex

COBERTA DEDICATÒRIA INTRODUCCIÓ. On i com va començar tot?

PRIMERA PART. Aprendre és fàcil, el que és difícil és recordar CAPÍTOL 1. Fins i tot l’estructura de la matèria canvia CAPÍTOL 2. Som una comunitat de bacteris errants CAPÍTOL 3. No n’hi ha prou de comprendre la biologia, cal controlar-la CAPÍTOL 4. Cap de les teves neurones sap qui ets, i li és indiferent

SEGONA PART. El món que ve CAPÍTOL 5. La primera persona que viurà cent cinquanta anys probablement ja ha nascut CAPÍTOL 6. La Terra és una senyora granadeta CAPÍTOL 7. És millor un amic que no un fàrmac

TERCERA PART. Receptes per al futur CAPÍTOL 8. No paris, continua...

CAPÍTOL 9. Són molt més importants els virus que els polítics CAPÍTOL 10. El at sempre és pitjor

EPÍLEG. Carta a les meves nétes AGRAÏMENTS CRÈDITS

A les meves estrelles més joves, la Candela, la Violeta, l’Alexia i la Tiziana, de part del seu avi,

el Quàsar

INTRODUCCIÓ

ON I COM VA COMENÇAR TOT?

A mitjan 2015, vaig descobrir una cosa que fins aleshores ni tan sols podia sospitar: no només que la meva data de naixement era diferent de l’oficial, sinó també que els meus avis de debò eren uns altres. En aquest llibre em proposava tornar a insistir en els descobriments científics que m’han impressionat més, en el que ha provocat canvis reals en la nostra manera de veure el món, en la nostra aspiració a la felicitat... I tot d’una, gairebé als vuitanta anys, tot canviava en el meu propi at. Els meus orígens eren diferents del que havien cregut els meus pares i germans. Haig de parlar d’una família desdoblada: d’una banda, el meu avi oficial, l’agricultor escapat de la guerra de Cuba, que només de tant en tant aconsegueix retenir a Granollers la seva dona, la Magdalena, «la deessa de la bellesa i de la bogeria», perquè s’ocupi dels seus tres fills: en José, en Segundo i en Juan. Després van venir dues filles més: la Catalina i la Maria, la meva mare; a la veïna Barcelona, algú acceptaria la paternitat d’aquestes dues filles tardanes. La Maria, la meva mare, va viure convençuda que «la deessa de la bellesa i de la bogeria» havia mort mentre ella treia el nas en aquest món. El bon jan del seu pare va guardar el secret, però la realitat era que l’havien apartat del món amb algun pretext que ocultava una altra relació. L’única que en sabia alguna cosa era la Catalina, resguardada massa anys a l’internat de les Salesianes; tot i que mai no va coincidir amb el seu pare biològic i benefactor, sí que el va estimar en silenci. Mai no he acceptat del tot el sentiment de reina destronada que aclaparava la meva mare, la Maria, en relació amb la seva germana Catalina. Ella era més guapa, més jove, i s’assemblava més al seu pare misteriós. Però a la Maria —que havia començat uns anys més tard que la seva germana la formació a les

Salesianes— li pesava com un tronc tret del riu el qualificatiu de sopera. El terme soperos s’aplicava als alumnes incorporats a la institució més tard i pagant molt menys que els altres, una circumstància imposada per la mort del pare benefactor. Així doncs, la Catalina i la Maria no tenien ni pare ni mare. La Maria estava convençuda que la seva mare havia mort en el part que l’havia portat al món, juntament amb una bessona que també havia trasat. La Catalina, tot i que estava al corrent del que ava, va guardar silenci. En qualsevol cas, ni la Catalina ni la Maria no van revelar mai als seus fills la identitat del seu pare quan la van descobrir; tampoc és segur que elles mateixes fossin conscients del fet, almenys durant molts anys. La infermera Maria Casals Roca, nascuda el 3 de desembre de 1910, i el doctor Eduard Punset Alegrí, tres anys més jove, es van casar a Barcelona poc abans que esclatés la Guerra Civil espanyola. Assumides les amargures del conflicte bèl·lic, el 1941 es van traslladar a la Vilella Baixa, a prop de Falset, al Priorat, on el doctor Punset va prodigar les seves atencions mèdiques, a cavall d’una mula, pels pobles de la Figuera, la Vilella Alta, la Vilella Baixa, Cabacés i Gratallops. Per tant, ella no tenia pare conegut, i resulta que ell no tenia mare, morta, ella sí, de part. Cap dels dos no havia heretat res, i van encetar la lluita per la vida amb una mà al davant i una altra al darrere. Van començar des de zero, en un entorn delmat per la guerra, que no va aconseguir mai abatre’ls ni fer disminuir ni el seu optimisme ni les ganes de treballar. Curiosament, sí que vaig poder detectar les restes d’un odi més que ferotge en el poc que havia sobreviscut de la Guerra Civil, i com a mostra de l’antianarquisme visceral d’alguns. Joan Llarch recorda, en la seva obra La mort de Durruti, una anècdota reveladora i entranyable: un captaire va entrar en e amb el grup que envoltava Durruti parant la mà per demanar almoina amb la veu esquerdada. Era un home jove però amb el gest vençut, com correspon a tot captaire; el malaurat es va quedar de pedra quan la veu inconfusible de Durruti, després de treure’s una pistola, l’hi va allargar tot dient: «Au, fuig! Localitza un banc i vés a buscar diners!». El captaire va marxar cames ajudeu-me. Algú va interpel·lar el líder anarquista per dir-li que la seva intervenció no es podia justificar de cap manera. «Potser tens raó, però és un home massa jove per demanar almoina als altres», va ser la seva resposta. Fins que no ho vaig llegir no vaig comprendre per què un liberal ateu i reconegut com el meu pare havia hagut d’amagar-se a

l’entrada d’una terrassa per fugir de la persecució atàvica i impredictible dels quatre anarquistes que no li havien perdonat mai que el seu protector més zelós fos un sotsoficial militar retirat, el marit de la Pazita, la mare adoptiva del meu pare, durant el temps que es va estar al barri de Sants de Barcelona. En la seva ment devia ressonar la conversa de Durruti increpant el pidolaire que s’havia atrevit a demanar ajuda. En el temps de la meva infantesa al poble, les tres filles d’una parella d’anarquistes es deien Llibertat, Il·lusió i Primavera. El que els seus noms evocaven al cap d’un grapat d’anys era el cervell indomable dels anomenats maquis, atropellats per la guàrdia civil a les muntanyes d’allà a la vora. Per què apareix de sobte, la Catalina, a la Vilella Baixa, buscant assossec i amor? Va ser una decisió fruit del caràcter altruista del doctor Punset, però amb la qual la Maria no va acabar d’estar del tot d’acord. La solitud i la tuberculosi que la Catalina patia sola a Granollers van ser les causes de la invitació perquè és una temporada a la Vilella Baixa. Al cap de poc d’arribar al poble es va casar amb un músic i pagès que, per cert, posseïa una de les cases més boniques del poble. L’entrada d’aquella nova llar quedava amagada en un carrer empedrat, però la balconada al costat oposat donava a un barranc profund i dens pel qual fluïa, allà al fons, el riu Petit, afluent del riu Gran que, uns quants metres més enllà, configurava el poble. La Catalina es va establir en aquell racó del Priorat pocs anys abans que la Maria i l’Eduard, els meus pares, marxessin a Vila-seca de Solcina, a uns deu quilòmetres de Tarragona, a la recerca d’un centre d’ensenyament secundari per als seus fills. En aquell temps, entre Vila-seca i Tarragona hi havia una carretera solitària, que als nou anys l’autor d’aquestes ratlles evocadores recorria cada dia amb bicicleta. Era un viatge de deu quilòmetres, que donaven prou temps per aprofundir en el significat del temps i poca cosa més. Tot el que vaig aprendre al col·legi de la Salle va ser el fruit, amb tot, d’aquells deu quilòmetres, sovint freds i ventosos, perduts en la ment de les poquíssimes persones que aven per allà molt de tant en tant. A qui li podia suscitar una recerca neuronal i atrabiliària aquell recorregut fora del temps i del món dels homínids? Aleshores tampoc no cridava l’atenció la Canonja, un llogarret de cinc-cents habitants situat a mig camí.

M’he entretingut moltes vegades pensant com hauria reaccionat la deessa-àvia Magdalena amb l’Eduard, en Pedro, en José i l’Alberto, és a dir, amb els meus germans i jo. En el desordre característic del moment, el registre de la meva acta de naixement es va endarrerir fins al 20 de novembre de 1936, malgrat que jo havia nascut onze dies abans. La veritat és que la Maria i l’Eduard no havien pogut casar-se fins llavors. Comencem per mi mateix, l’Eduard, economista internacional i escriptor: vaig residir vint anys a l’estranger i vaig gaudir després d’una gran aventura: durant quinze anys he bussejat en el coneixement científic, llegint i interrogant alguns dels homes més savis de la Terra, per després transmetre-ho a tothom. Aquest llibre vol ser el testimoni del millor de tots ells, del que em sembla més útil per a mi, per a les meves nétes i per a tots els meus lectors. El segon va ser en Pedro, que va ar més de sis anys de la seva infància a Barcelona amb els avis paterns, que també havien albergat i protegit el meu pare al barri de Sants. Em recordo de la frase: «Ha at el senyor Pedro camí de Suïssa i diu que està molt bé». Es tracta del tipus de missatges que rebia el doctor Punset procedents de l’aeroport del Prat. En Pedro es va casar amb la Helga, una alemanya tendra i d’un altre món amb la qual va fer bondat durant un temps. Va tenir una filla i un fill, un enginyer molt brillant establert a Suïssa. Va dedicar uns quants anys de la seva vida a la secció de pressupostos de l’Organització Internacional del Treball, primer a Ginebra i després a la delegació de Torí. Allà es va casar al cap d’un temps, però una irremeiable malaltia degenerativa el va conduir, lentament i inexorablement, a la mort. El tercer fill, en José, va viure molt poc, perseguit per una insistent fibril·lació auricular paroxística diagnosticada a Washington, que va posar fi a la seva vida poc després d’una operació cardiovascular. El quart i últim fill era l’Alberto, que va emigrar una llarga temporada a Santo Domingo, on es va dedicar a l’explotació agrària. En l’actualitat viu amb una mestra catalana enamorada de la seva professió, i de la vela, que l’Alberto practica. Com es veu, la diàspora mai no ha estat desconeguda, en la nostra família. Perquè encara no he acabat: si permeteu que em remunti a la generació del meu pare, us explicaré que un dels seus dos germans es va allistar a l’exèrcit francès, on va exercir de sotsoficial en la pau i en la guerra. Escrivia cartes als seus

germans des de terres llunyanes com Dien Bien Phu, al Vietnam. A tots se’ls havia inculcat la idea que tard o d’hora seria millor emigrar d’un país tancat i totalitari com Espanya. Però situem-nos a començament de la dècada dels cinquanta. A les costes espanyoles començaven a treure el nas els primers turistes europeus. Espanya encetava una certa obertura a l’exterior, malgrat la política tancada, i també tacada, dels nostres augustos dirigents. Els pacients estrangers del doctor Punset pagaven els serveis sanitaris rebuts i demanaven tota mena d’ajuda, des de remeis per a les ferides causades per insolació o per pal·liar els efectes d’unes borratxeres de categoria que deixaven bocabadats els indígenes, fins a assistència per fractures òssies resultants d’esforços físics estrafolaris... Fins i tot assistència a parts inesperats. Així va poder sufragar el seu primer aparell de rajos X. La primera ajuda rebuda pels fills del matrimoni que havia sortit del no-res —és a dir, el dels meus pares— va ser allotjar durant uns anys la meva filla, la seva primera néta, Nadia, arribada de París. El nom d’Elsa —la segona néta— l’hi vam posar en record d’Elsa Triolet, l’esposa de l’escriptor francès Aragon. La tercera va ser la Carolina, que va néixer a Washington.

En aquella època es començava a intuir la possibilitat que les emocions acabessin incidint sobre el futur personal i empresarial. Faltava poc perquè s’arribés a pronunciar la frase: «Amb aquesta cara de pomes agres portaràs la teva empresa a la fallida; val més un somriure que un fàrmac». Penso en el meu pare i en tots els seus esforços, abans de volar cap al contingut d’aquest llibre. Quins són els fonaments d’una bona salut? Quan contemplo una persona, sovint dona, omplint-se la bossa amb la llista interminable de productes farmacèutics que li han receptat els metges, sé que encara no ha descobert el que poden fer per ella aquestes ments lúcides que han indagat els processos físics i mentals que ens regeixen. I és que catedràtics com John Bargh, de la Universitat de Yale, han desenvolupat durant els últims anys la idea que, en alguns aspectes, la intuïció pot ser millor que la raó a l’hora de curar. Les teràpies orientades a curar els desajustos emocionals ja han obtingut uns resultats fins ara desconeguts en la lluita contra la mena de malalties que quedaven en mans de la química pura i dura. Parlem de la plasticitat cerebral.

Walter Mischel, juntament amb altres com ell, ha explicat al llarg de més de vint anys que és necessari preparar el cervell dels nostres fills durant la infància per a la redistribució de la feina, que al segle XXI preponderarà sobre la redistribució de la riquesa. Perquè tendirà a desaparèixer la dicotomia actual entre treball i descans i es reformarà l’organització del treball perquè resulti innecessari separar els dos períodes, i cal estar preparat per assumir-ho. En comptes de ar-nos la vida preguntant-nos si hi ha vida després de la mort, és millor que constatem que hi ha vida abans de la mort. Amb el coneixement del genoma humà, hem començat a adquirir el control de la nostra vida, de la nostra espècie i de totes les altres. Ara se sap que el at ha estat una font constant d’ignorància i diferenciació social, la qual cosa ha portat científics com Steve Pinker a proclamar que el at sempre és pitjor, per definició. Per ser feliços no només ens cal aprendre, sinó també desaprendre. El cervell consolida el seu sistema defensiu per protegir-se, i corre un risc segur cada vegada que ha d’adaptar-lo. Això explica la resistència dels humans al canvi, tot i que sense canviar és impossible sortir de la crisi per ser feliç. No em cansaré de repetir a les meves estimades nétes ni als meus estimats lectors que si fins i tot l’estructura de la matèria canvia, per què no hauríem de poder canviar d’opinió, nosaltres? Diversos experiments demostren que fins i tot els primats canvien d’opinió més fàcilment que els humans; de cara al futur, la rigidesa és insostenible. Les diverses dimensions de la felicitat, comprovades mitjançant experiments que han xifrat la correlació dels diversos factors que en són responsables, es poden expressar en una equació matemàtica: n’hi ha que redueixen la felicitat, com la por o les mutacions lesives, que es col·loquen totes en el denominador de l’equació; en el numerador, en canvi, apareixen tots aquells factors que nodreixen la felicitat, com les relacions personals, l’emoció invertida en cada projecte o l’empatia apareguda fa uns cinquanta mil anys i que consisteix en la capacitat de cadascú per saber posar-se en el lloc de l’altre. Per això puc afirmar, i m’agrada fer-ho, que no hi ha projecte sense emoció. Durant anys, he conversat amb científics que contestaven les meves inesperades preguntes des dels seus laboratoris, amb el microscopi a la mà. He pensat moltes vegades en dues coses: primer, en per què, al llarg de gairebé vint anys, quan he entrevistat un científic a la televisió sobre misteris que a ell li semblaven de tot menys misteriosos, agraïa la curiositat d’un altre; i en segon lloc, en com es

meravellaven ells tant com jo mateix que les preguntes i les respostes setmanals contribuïssin a crear una cosa nova. Per primera vegada a Espanya la ciència i la divulgació científica es donen la mà. Els molt joves primer, i els més grans després, estan creant una forma nova de coneixement. Gràcies a les xarxes socials, la gent es pot expressar i posar-se en e els uns amb els altres, siguin on siguin, cosa insòlita en un país on a penes hi ha exemples de revolució científica. Com intento explicar en el meu últim llibre, El viatge a la vida. Més intuïció i menys Estat, l’ésser humà ja ha sortit de les cavernes: en iniciar-se el segle XXI, per fi, ha aconseguit augmentar la seva esperança de vida, cosa que no ha assolit cap altra espècie. Ara compta amb un cervell sobredimensionat, la qual cosa li permet innovar de manera espectacular, explotant les xarxes socials i no només els gens. Però, sobretot, ha començat a aprofitar-se de la seva plasticitat cerebral. Això li atorga un poder insospitat per millorar la societat. Quins han estat els fonaments d’aquesta revolució cultural? El descobriment, primer, que molt abans que la raó la mateixa intuïció havia anat elaborant la manera de polir i crear el coneixement. Tradicionalment, s’havia considerat que res ni ningú es podia comparar amb el poder de la raó. Quan jo era petit, en sortir d’escola, a casa, s’estava únicament interessat a escoltar les troballes de la raó. Ningú s’interessava gaire en els camins mil·lenaris de la intuïció. La investigació científica no va desembocar en el descobriment de la intuïció fins que un grapat de científics, com Gerd Gigerenzer, director del Centre per a la Conducta Adaptativa i la Cognició de l’Institut Max Plank, van cridar l’atenció dels seus col·legues sobre aquest assumpte. La major part de la psicologia moderna continua intentant demostrar que les intuïcions fallen; i el mateix premi Nobel Daniel Kahneman es va ar molts anys procurant demostrar que un no es pot refiar de la intuïció. El segon gran pilar del nou coneixement va ser constatar que, de vegades, cal saber prescindir de determinada informació. Recordo molt bé quan Gigerenzer em va explicar el seu propi experiment. Van preguntar als seus alumnes quina de les dues ciutats —Milwaukee o Detroit— era la més poblada. Es va produir una clara divisió d’opinions: el 60% es va inclinar per Detroit, que era la resposta correcta, però la resta va optar per l’altra. Van prosseguir amb l’experiment, canviant de país; a Alemanya, amb el resultat que la majoria ni tan sols havia

sentit parlar de Milwaukee i sabia poca cosa o gairebé res de Detroit. Què penseu que va ar? Quina proporció d’alemanys va encertar la resposta? El sorprenent és que pràcticament tots. I com pot ser que les persones amb menys informació facin sistemàticament millors inferències que les que saben més coses? Aquí s’aplica una regla general molt senzilla, que es denomina heurística de reconeixement: escull el que coneguis. Hem fet experiments similars amb campionats de futbol i el resultat ha estat semblant: sistemàticament, les prediccions dels que no en sabien eren igual de bones que les dels experts, i de vegades millors, perquè posseïen un coneixement parcial i, per tant, es podien basar en aquestes regles senzilles i poderoses que sustenten l’encert. I torno, amb tot l’amor, al meu pare. Va arribar un dia molt dolorós en què vaig poder descobrir en el meu propi cervell el que estava a punt de dictar-me l’heurística del reconeixement: aquell matí, en acariciar el dit gros del peu glaçat del meu pare, vaig saber que la vida se n’havia anat a una altra banda. Patia les conseqüències d’un ictus des de feia temps, i a ell, que havia ajudat i curat tanta gent, se li va escapar la seva pròpia vida de les mans. Recordo que la Nadia i jo vam encapçalar l’enterrament del meu pare, un home el lloc de naixement del qual ningú no recordava. A partir de llavors, tot seria diferent: només dos dels seus quatre fills l’havien sobreviscut, un d’ells a Santo Domingo, molt lluny d’aquí; i l’altre, jo mateix, a Washington. En realitat, el meu pare i jo vam estar junts a la Vilella Baixa fins que vaig fer deu anys. El primer allunyament seriós es va produir en ingressar jo a l’internat dels Germans de la Salle; de després no recordo res; d’abans ho recordo tot. Els ous acabats de pondre per les gallines, que l’amor matern i patern ens portaven cada cap de setmana al col·legi... Mai n’he tastat de tan frescos. Era la gran festa major. Des de llavors, i fins que vaig conèixer la Suzel Bannel, la meva dona, nascuda a França, mai havia sentit tan a prop l’amor familiar, ni m’havia sentit tan agraït des del fons del cor. Mai com llavors m’he sentit tan segur de tenir just el pare i la mare que necessitava. Aquesta tarda, en sortir d’un restaurant de Sarrià, m’he trobat pel carrer una persona trenta anys més jove que jo a qui el meu pare havia curat el dolor que no la deixava dormir, perquè en qualsevol moment la menstruació li desbaratava l’equilibri del seu organisme. «El seu pare era genial, bo i optimista.

Va saber com fer-me oblidar els dolors provocats per la regla», m’ha dit. Aquesta trobada m’ha fet pensar que gràcies als meus pares vaig ser capaç de desenvolupar la il·lusió i l’interès per la ciència que m’han impulsat a escriure aquest llibre i tota la resta.

PRIMERA PART

APRENDRE ÉS FÀCIL, EL QUE ÉS DIFÍCIL ÉS RECORDAR

CAPÍTOL 1

FINS I TOT L’ESTRUCTURA DE LA MATÈRIA CANVIA

Qui mana? El bilió de bacteris

No em canso mai d’explicar fins a quin punt es posava feta una fúria la meva néta Alexia quan, en ple estiu dels seus sis anys, insistia a culpar-me d’haver-li robat el glaçó del seu vas de refresc. Ni m’havia at pel magí, a mi, pispar-li els glaçons, però la seva enrabiada estava justificada. L’enganxosa calorassa de l’agost els fonia en un tres i no res, sense que la meva estimada petita se n’adonés. I, com que jo em trobava a prop de la seva beguda, era el principal sospitós, i l’única prova de què disposava la meva jove acusadora era l’absència de qualsevol altra persona al voltant del vas. L’error de l’Alexia era buscar el responsable d’un acte tan vil (la calor era inable i el glaçó, imprescindible) en una persona (jo), i no en la temperatura d’aquella canícula interminable. Després de la meva pacient explicació, vaig aconseguir que entengués que, en un estiu tan sufocant com aquell, i a sobre a la intempèrie, ningú podia impedir el canvi d’estat de la matèria. El glaçó es dissolia i es convertia en aigua. En essència, tot continuava dins el vas, barrejat amb el refresc, l’únic que havia canviat era l’estructura en què s’organitzaven les molècules de l’aigua, primer formant vidres, després un fluid on aquestes partícules mantenien una certa cohesió sense arribar a desenganxar-se les unes de les altres, perquè si això ava és que s’estaven evaporant. Una de les meves principals croades en aquesta vida és fer entendre a la gent que pot canviar d’opinió. No té sentit aferrar-se a un únic pensament quan vivim en un univers en constant transformació. Com no hem de canviar nosaltres si fins i tot l’estructura de la matèria canvia? L’evolució és canvi, ho són les reaccions químiques, l’energia que utilitzem, els ecosistemes, la meteorologia, l’avenç de la cultura, la ruptura amb allò establert, les revolucions copernicanes, les avantguardes artístiques, estètiques, tecnològiques. Canvien la nostra estatura, la nostra biologia, el nostre cervell, la intel·ligència, els sentiments i les intuïcions. I, malgrat tot això, insistim a no canviar d’opinió. Ens quedem aferrats al mateix partit polític, sempre serem incondicionals del mateix equip de futbol, fidels als amics de l’ànima, devots del mateix déu, esclaus de la mateixa rutina i seguidors

acèrrims dels mateixos ídols. Tot està en transformació constant, però la majoria continuem avançant com cecs. «Què és el que et disgustaria més, en aquesta vida?», vaig preguntar en una ocasió al primer de la classe en una de les meves lliçons a l’Institut Químic de Sarrià, a Barcelona. «Deixar de ser qui sóc», em va contestar, sense pensar-s’ho dues vegades. Canviar d’opinió era per a ell una veritable traïció, en comptes de considerar-ho un requisit per continuar endavant. Una gran proporció de la població espanyola se sent trista, sola o estressada: s’ha calculat que més d’un 20% viu en aquestes condicions. Al costat d’aquest sentiment, a més a més, vivim en unes condicions polítiques modulades per una llarga crisi i patim les majors taxes d’atur de tot Europa, i la desocupació afecta sobretot els joves, que fan augmentar el desencant i l’amargura en el si de la societat. En el seu moment s’intuïa un canvi, però ningú va moure el cul de la cadira, i el model socioeconòmic es va col·lapsar. El meu alumne, el millor, encara no havia entès que si no canvies no et pots adaptar. Afortunadament, la gent al carrer va exigir un canvi, que es va poder materialitzar en les següents eleccions municipals a Madrid, Barcelona i València.

LES ARNES REFLECTEIXEN L’EVOLUCIÓ

Som màquines increïblement sofisticades, però com qualsevol altre giny també cometem errors. L’ADN de les cèl·lules de tot ésser viu guarda la informació genètica de l’individu que les allotja. Sou, sóc, som el resultat de fer còpies de les nostres cèl·lules una vegada i una altra. Al començament del nostre desenvolupament, una única cèl·lula original amb un ADN i uns gens concrets la combinació dels quals ningú més posseeix es divideix en dues, aquestes en dues més, i així successivament. Després, les noves còpies es van diferenciant en els diversos teixits i òrgans del nostre cos: la pell, el fetge, el cervell, els genitals... En principi, encara que potser les neurones i els hepatòcits no s’assemblin de res, totes les cèl·lules del nostre cos comparteixen els mateixos gens. Però dic «en principi» perquè, en realitat, en el procés de divisió cel·lular de vegades es produeixen errors en copiar-se l’ADN. Es tracta d’errors minúsculs a l’hora de copiar la informació genètica, aleatoris, que poden alterar la funció d’alguns

gens. Són les anomenades mutacions. Una mutació és, per tant, un canvi en la seqüència d’un gen, una alteració en alguna de les instruccions genètiques del nostre desenvolupament i del de qualsevol altre ésser viu. Aquestes variacions poden ar desapercebudes si la cèl·lula mor a causa d’aquest error i desapareix sense deixar cap seqüela en el conjunt de l’organisme, o poden estendre’s a totes les cèl·lules descendents de la que ha patit la mutació. L’expressió d’aquests gens mutats pot tenir una repercussió positiva, negativa o indiferent per a l’individu, i això incidirà directament en la seva supervivència. D’altra banda, si les mutacions tenen lloc en les cèl·lules reproductores, aquestes alteracions s’estendran als individus de les generacions següents. I aquestes mutacions, aquests canvis, són el motor de l’evolució de les espècies. Els genetistes, si d’un exemple han abusat per explicar la selecció natural d’una manera gràfica és el de l’arna del bedoll, la que es coneix pel seu nom científic, Biston betularia. Com tota arna, la del bedoll voleteja a les nits, i de dia s’amaga. Es posa al tronc d’aquest arbre, de superfície blanquinosa, on a totalment desapercebuda als ulls de qualsevol depredador, perquè les seves ales, per mimetisme, copien a la perfecció els colors de l’escorça. Costa veure-les. El color de les ales, de la mateixa manera que el color de la pell dels humans, és determinat per un gen o un grup de gens. Resulta que la Biston betularia té una variant d’ales fosques, determinades per una mutació en els seus gens. Al Regne Unit, a principis del segle XIX, les fosques eren les rara avis, molt poc abundants, però la seva proporció va començar a augmentar fins que, a mitjan segle, en plena època victoriana, el 95% de papallones pertanyien a la variant carbonífera —el nom amb què es distingeix de la blanca—. Què carai havia at? El responsable d’aquest desequilibri entre arnes blanques i arnes negres va ser el progrés. Concretament, la Revolució Industrial, la febre del carbó, l’auge de la màquina de vapor. El fum de les fàbriques va enfosquir tota superfície que hi hagués al seu voltant, incloent-hi la dels troncs dels bedolls. En ennegrir-se’n l’escorça, les arnes blanques van deixar de quedar camuflades i es van convertir en una presa fàcil per a qualsevol ocell que és per allà, al contrari de les papallones fosques, que aleshores es van convertir en les més ben amagades dels depredadors. A les blanques se les van menjar; les negres van salvar la pell, van sobreviure i es van reproduir. Un canvi genètic, una mutació en les arnes, va fer que les unes —les fosques— s’adaptessin millor a un canvi ambiental que les

altres. La selecció natural va actuar en favor de les Biston betularia negres. És així com evolucionen les espècies. Davant d’un canvi de l’entorn, sobreviuen els individus amb gens l’expressió dels quals els converteix en els més ben adaptats al nou ambient. Aquells amb mutacions desfavorables seran eliminats per la selecció natural i, al contrari, els que tinguin mutacions que els concedeixen més avantatges en aquest ambient sobreviuran, deixaran descendència fèrtil i estendran aquests gens reeixits a les futures generacions. Aquest procés, mantingut en el temps, és el que dóna lloc a noves espècies. De mutació en mutació, arriba un punt en què els individus es diferencien tant que acaben formant una espècie diferent. I així, des dels més ancestrals bacteris de fa uns 3.500 milions d’anys, s’han diversificat tots els éssers vius que avui coneixem, tant els que encara poblen la superfície de la Terra com els que avui són els fòssils de totes aquelles espècies que es van extingir en el at. Un altre aspecte fabulós del cas de les arnes és que posa de manifest que la selecció natural no actua necessàriament de manera lenta i progressiva. No cal esperar milions d’anys ni milers de generacions per observar un canvi d’una espècie per adaptar-se a l’entorn. Això m’ho va saber aclarir molt bé el biòleg evolutiu Mark Pagel, que vaig tenir l’oportunitat de conèixer ni més ni menys que a Down House, la casa on Charles Darwin va viure i va escriure L’origen de les espècies i la resta d’obres de referència seves. Pagel em va explicar que, malgrat el títol De l’origen de les espècies, Darwin no va arribar mai a estudiar com una espècie inicial acaba transformant-se en dues, cosa que es coneix com a especiació. Va realitzar una infinitat d’estudis aquí mateix, a Down House, tot i que mai no es va detenir realment en l’especiació i, segons Pagel, això va ser probablement perquè es tracta d’un procés molt llarg. Però ell mateix, Mark Pagel, ha realitzat treballs que suggereixen que l’especiació podria ser molt més ràpida del que es creu. Si un accident sobtat — per exemple, una falla després d’un terratrèmol— separa la població d’una mateixa espècie en dues, potser després d’aquest episodi cada subpoblació evolucionarà de manera diferent per adaptar-se al nou hàbitat a una banda i a l’altra de la falla i s’acabaran diferenciant en dues espècies diferents. D’un esdeveniment d’aquesta mena, els biòlegs evolucionistes en diuen un accident feliç, perquè quan observen el món del nostre voltant no veuen els patrons que esperarien trobar si les espècies evolucionessin només a través de canvis graduals.

Down House 1, la casa de Charles Darwin a Dawne (Regne Unit).

PER QUÈ ES VAN EXTINGIR ELS DINOSAURES

Els causants de les grans extincions de determinades espècies han estat accidents igualment ràpids però de gran abast i de naturalesa més catastròfica. Per a Richard Dawkins, el pare de la teoria del gen egoista, tot canvi radical en l’entorn és una amenaça: les eres glacials, les sequeres, els períodes de grans terratrèmols, els cometes i els meteorits de l’espai exterior són una amenaça. De fet, se sosté que els dinosaures van desaparèixer de la faç de la Terra després de l’impacte d’un meteorit que va causar un brusc descens de la temperatura mundial. Els dinosaures no van saber adaptar-se al canvi, i la seva extinció, que també era part del canvi ambiental, va deixar espai perquè s’expandissin els mamífers. Sobre aquest episodi at, un dels millors paleontòlegs del nostre temps, Stephen Jay Gould, afirma que, si no hagués estat perquè els dinosaures van desaparèixer de sobte per la irrupció d’aquest meteorit, els humans no existiríem. La cosa paradoxal és que la nostra espècie és la causant del canvi climàtic actual. Les activitats humanes intensifiquen l’efecte hivernacle, l’escalfament global, i això està transformant el medi ambient amb una rapidesa tan extraordinària —s’ha de considerar en termes d’escala geològica—, que probablement causarà l’extinció de moltes espècies. Els nostres actes, la tecnologia, la civilització humana, també són una amenaça, tal com afirma Dawkins, perquè han canviat radicalment el món: «A causa de la influència humana, el món ha canviat de manera dràstica respecte a com era temps enrere. I quasi tots els éssers vius, excepte els que poden evolucionar molt ràpidament, com els bacteris, els mosquits o les mosques, estan adaptats per viure en un món prehumà, i el món humà els és hostil. Algunes espècies, com les rates o les gavines, s’adapten molt bé, canvien d’estil de vida, aprofiten els canvis que l’home ha provocat, però altres espècies no poden adaptar-se, i per això moltes han començat a extingir-se». Em penso que val la pena afegir una altra observació de Stephen Jay Gould amb relació a les grans extincions, incloent-hi la que estem causant: «Fan falta milers de milions d’anys per construir alguna cosa, però en una minúscula fracció del temps que s’ha necessitat per crear-la es pot destruir».

EL MEM EGOISTA

Davant de tot canvi, subtil o dràstic, catastròfic o parsimoniós, el grup d’organismes que s’adapta millor a un nou entorn és sens dubte, i tal com hem dit més amunt, el dels bacteris. Ja ho va avançar Dawkins en referir-se als organismes que evolucionen ràpidament. Els bacteris són els primers de la classe. Colonitzen pràcticament tots els racons del planeta, inclosos els llocs menys susceptibles de contenir vida, els ambients més extrems i fins i tot l’interior dels animals, i han sobreviscut des de les primeres albors de l’evolució fins a l’actualitat. Si les condicions són òptimes per al seu desenvolupament, els bacteris es multipliquen de forma exponencial, augmenten en nombre a un ritme frenètic i acumulen mutacions més de pressa del que ho faria la selecció natural. Encara que no els puguem veure, els bacteris dominen el món, i és en la seva enorme habilitat d’adaptació al canvi on resideix la clau del seu èxit evolutiu. Els dedicaré bona part del capítol següent, però en parlo aquí per introduir un concepte que el mateix Stephen Jay Gould va saber aclarir-me i del qual potser no ens hem adonat encara: si bé l’especiació pot ser més veloç en determinades circumstàncies, com les que es donen en el món bacterià, el canvi cultural és molt més ràpid que qualsevol evolució biològica. Penseu-hi. En els últims doscents anys hem desenvolupat tècniques per desplaçar-nos més de pressa, volar, comunicar-nos a l’instant amb els antípodes... Fins i tot hem sortit del planeta i hem enviat una sonda al límit del Sistema Solar. Segons Richard Dawkins, la transmissió cultural és anàloga a la genètica en el sentit que pot originar una nova forma d’evolució. Però puntualitza que el llenguatge evoluciona per mitjans no genètics a una velocitat més elevada en termes de magnitud que l’evolució genètica. En el seu llibre El gen egoista, Dawkins proposa el concepte de mem com a unitat de transmissió cultural, per entendre’ns: els gens de la cultura, que, com a tals, tenen la capacitat d’autoreplicació i d’estendre’s a altres individus. Els mems són idees que es propaguen d’un cervell a un altre per imitació i, igual que els gens, canvien, muten durant la replicació, en ar d’una persona a l’altra. ¿Qui no ha jugat alguna vegada, de petit, al joc dels disbarats, en el qual un missatge inicial es va xiuxiuejant en cadena entre els participants i acaba completament distorsionat comparat amb el missatge original? De la mateixa manera, un mem —el missatge, en el joc— muta, i ho fa més de pressa que els gens.

En una ocasió, vaig tenir la grata oportunitat de xerrar sobre evolució cultural amb la psicòloga britànica Susan Blackmore, després de la publicació del seu llibre La máquina de los memes. Per a ella, els mems són instruccions. Si els gens contenen les instruccions per crear proteïnes i donar lloc al cos d’un ésser humà, d’un ratolí, d’un protozou, els mems contenen informació anàloga en el context de la cultura, del coneixement. Un eslògan publicitari, una patent, un acudit, un poema, un programa polític, aquest llibre... són tots mems; n’hi ha que tindran èxit, però la gran majoria aran sense pena ni glòria i es perdran en l’oblit. «La idea és que els mems són informació que competeix per arribar-nos al cervell, als nostres objectes, a la nostra roba..., i, d’aquesta manera, sobreviure. Som les màquines dels mems, i aquests ens utilitzen per aconseguir copiar-se, de la mateixa manera que els gens ens utilitzen per replicar-se. Aquesta és la similitud entre els gens i els mems». En al·lusió a la teoria del gen egoista de Dawkins, segons la qual els éssers vius són el xassís, els portadors d’uns gens que competeixen per sobreviure, els mems fan el mateix: ens utilitzen per a la seva supervivència. El mem també és egoista, i la seva consideració cobra sentit en tractar d’explicar certs aspectes de l’evolució que no acaben de quadrar si únicament es considera el paper dels gens. Per a Dawkins, «el darwinisme és una teoria massa àmplia per ser confinada en l’estret context del gen», i és en àrees com la psicologia evolutiva on precisament aquest context necessita eixamplar-se. Vaig preguntar sobre aquest aspecte a Susan Blackmore en relació amb el sexe, i em va explicar que els científics més deterministes dirien que tenim els desitjos biològics codificats i que els gens configuren el cervell humà perquè ens agradin els homes o les dones amb un aspecte concret. Però llavors apareixen els psicòlegs evolucionistes amb l’argument que el sexe es pot escapar parcialment de la biologia perquè aquesta no pot controlar absolutament tot el que fas, només et pot donar un cervell perquè t’agradin les cintures petites, els pits grossos, una pell llisa... «La teoria dels mems va molt més enllà, i afirma que el que a en realitat és que tenim un segon replicador: no només intenten copiar-se els gens, els mems també. I aquests mems lluitaran contra els gens. Els gens tractaran de copiar-se i els mems també. I estableixen una competició! Perquè si et es tota l’estona propagant els teus gens, practicant el sexe, tenint fills, criant-los, cuidant-los... Si jo tingués quinze fills, segurament no podria haver escrit el meu llibre». En aquesta línia, per a Blackmore els mems competeixen amb els gens a través

del control de la natalitat. Des de la perspectiva dels mems, es tracta de la seva victòria, en evitar la reproducció que antigament obligava a haver de tirar endavant tota la prole. A canvi, la gent dedica més temps a llegir, mirar la tele, anar a partits de futbol o qualsevol altra tasca que comporti l’intercanvi d’idees i xafarderies. Per a l’escriptora, en la vida moderna que fem, els mems estan guanyant la batalla, estan desbancant els gens del tot.

ELS GENS DE LA LLENGUA

Selfie, e-mail, community manager, trending topic... Són termes que s’han consolidat en el nostre vocabulari quotidià, i n’hi ha que ho han fet en menys d’un lustre. Ho he esmentat més amunt citant Dawkins: el llenguatge evoluciona a una velocitat sorprenent. El mateix Mark Pagel és un estudiós de l’evolució de les llengües i, per a ell, els éssers humans tenim dos sistemes hereditaris. L’un és el genètic, i l’altre, el llenguatge. Tal com a amb els gens, transmetem el llenguatge de pares a fills i ells, al seu torn, el transmeten als seus fills; i el més interessant és que gens i llenguatge evolucionen d’una manera semblant. El llenguatge també pateix mutacions, ja que les paraules canvien, i el mecanisme amb què ho fan mostra una estreta analogia amb el procés d’especiació. Com afirma Pagel: «Si dos grups de persones es traslladen a llocs diferents, la llengua que parlen se separa, de la mateixa manera que esperem que dos organismes se separin. I al cap de molt de temps podem veure que apareixen grans famílies d’arbres lingüístics, pel fet que s’instal·len nous habitants en algunes zones; per això tu i jo parlem llengües indoeuropees, jo parlo anglès, tu parles espanyol. Es tracta de llengües relacionades, perquè totes dues han evolucionat a partir d’una llengua anterior comuna». El del llenguatge és un exemple que il·lustra a la perfecció la teoria dels mems i el seu paper en l’evolució, en aquest cas de la cultura. Així que, com els gens, les llengües canvien i, després d’aquesta transformació, s’adapten a les noves circumstàncies i triomfen. Quan no aconsegueixen adaptar-se fracassen i s’extingeixen: «Els idiomes que han sobreviscut són com les espècies supervivents, tenen capacitat d’adaptació. Permeten que penetrin idees noves, paraules noves. Els sos tenen un ministeri sencer que es dedica a evitar

l’entrada de certes paraules angleses com le weekend, un hamburguer. Això fossilitza el francès. Encara que els lingüistes saben que la manca d’evolució també prové dels costums que es van adquirir amb la impremta: es familiaritza i fixa un tipus d’ortografia. Així com arreu del món es parlen molts dialectes diferents d’espanyol, també tenim moltes variants de l’anglès, i en el futur hi haurà més variants del xinès, a mesura que aquests asiàtics comencin a moure’s pel món. L’idioma dominant serà aquell que pugui atreure més parlants per tenir la virtut de resoldre millor els problemes diaris de la gent».

FINS I TOT LA NOSTRA BIOLOGIA CANVIA

Que aquests exemples serveixin per il·lustrar la necessitat de canviar d’opinió. No voler baixar del burro pot conduir qualsevol al fracàs, i això no és només una qüestió de genètica sinó també de cultura. Però no vull cloure aquest capítol sense subratllar abans que canviar per emmotllar-se a l’entorn és, a més a més, també qüestió d’edat. Solem creure que tan aviat com deixem de créixer, una vegada ens ha sortit el pèl púbic, quan els han crescut els pits a les dones i la veu dels nois s’ha tornat greu, el desenvolupament s’atura en sec. Això no és així de cap manera. El veterinari de Cambridge i divulgador David Bainbridge m’ho va deixar clar fa uns anys: «Eduard, el desenvolupament no cessa». Hi ha un parell d’etapes en la vida de l’ésser humà exclusives de la nostra espècie, inexistents en altres animals. La primera és l’adolescència i la segona, el període de vida postreproductiu que representa la mitjana edat. Totes dues estan programades en els nostres gens i, per tant, formen part del pla de desenvolupament humà. Al llarg de la vida, la nostra biologia es transforma, i hem de ser capaços d’adaptarnos al que ens marca el cos. De petits depenem completament dels pares, en l’adolescència tenim pressa per ser autònoms i distingir-nos dels altres, després ens entestem a millorar la situació laboral i de parella, quan som de mitjana edat assolim el màxim quant a sociabilitat i influència, i, a partir dels seixanta, aproximadament, comencem a sentir les xacres de l’edat. Cada etapa comporta una manera d’encaixar les circumstàncies de la vida, cosa que a irremeiablement per saber adaptar-se en cada moment o, el que és el mateix: aprendre. I aprendre és mantenir el cervell en plena forma, establir noves connexions i exercitar la plasticitat neuronal.

No tingueu por i canvieu d’opinió. Els vostres gens us ho dicten, l’entorn us ho imposa i fins i tot la meva néta Alexia, un cop ha observat com es fon el gel, ho sap.

REFERÈNCIES

Richard Dawkins. El gen egoísta. Barcelona: Salvat, 1989. Susan Blackmore. La máquina de los memes. Barcelona: Paidós Ibérica, 2000. Stephen Jay Gould. La vida maravillosa. Barcelona: Crítica, 2006. Mark Pagel. Wired for Culture. Origins of the Social Mind. Nova York: W. W. Norton & Company, 2012. David Bainbridge. Middle Age. A Natural History. Londres: Portobello, 2012.

CAPÍTOL 2

SOM UNA COMUNITAT DE BACTERIS ERRANTS

Quan la nostra mare «trenca aigües», comença la irrupció dels microorganismes en el nostre cos

NO ESTEM SOLS

Sóc conscient d’haver escrit un munt de vegades sobre què som els éssers humans, què fa que ens distingim dels altres animals i per què hem triomfat en la nostra capacitat colonitzadora i transformadora del món, però no per això deixaré de fer-ho. Acabem de veure com l’espècie humana és el resultat de milions d’anys de canvis i de successives adaptacions. En aquest nou capítol abordaré el què som des d’un punt de vista una mica peculiar. Explicaré que, en realitat, ni els que llegeixen aquestes pàgines, ni jo, ni cap altre ésser humà, som un organisme únic. No estem sols. En les nostres entranyes, a la superfície de la nostra pell, al nas, a la boca, als ulls i als genitals, hi viuen multitud d’altres éssers vius, microscòpics, molt ben instal·lats en l’hàbitat que els ofereix el nostre cos. És més, el nombre de cèl·lules no nostres que alberga cadascun de nosaltres supera el nombre de cèl·lules dels nostres propis teixits, i la diferència no és petita. Els microbiòlegs calculen que nou de cada deu cèl·lules del nostre cos són microbis i que, en conjunt, som la llar d’entre un i dos quilos d’aquests éssers, la major part dels quals es localitzen principalment a l’intestí. Els inquilins més abundants són els bacteris, però al cos també hi viuen fongs, virus, o fins i tot artròpodes diminuts, com els àcars. Tots ells componen el microbioma o la microbiota, el conjunt de microbis que viuen al cos. La bona notícia sobre el fet de donar allotjament a tantes bestioles, invisibles a ull nu, és que generalment això ens beneficia. Vivim en una relació mutualista, la

qual cosa vol dir que, si bé ells treuen partit de colonitzar-nos per dins i per fora, nosaltres també aprofitem l’íntima relació que hi mantenim. En el cas de l’intestí, per exemple, els milions de bacteris que en recobreixen la superfície s’alimenten de tot el que els a pel costat, dels productes que hem ingerit, descompostos pels àcids de l’estómac i per un sofisticat còctel d’enzims. A canvi, aquests bacteris ens ajuden a pair millor els aliments, ens proporcionen algunes vitamines i, a més a més, funcionen com una veritable muralla contra la invasió d’altres microbis perjudicials. Cada espècie bacteriana és molt zelosa de les seves coses i competeix amb les altres pels recursos, bàsicament l’espai i l’aliment..., el nostre aliment, per cert. Però aquest estira-i-arronsa entre bacteris tendeix a estabilitzar-se. El sistema immunitari, el mecanisme de defensa del cos, manté a ratlla tots aquests bacteris, els bons i els dolents, que també n’hi ha. En realitat, a l’intestí no tenim un grapat de microbis a l’atzar, posats aquí sense ordre ni concert, sinó un ecosistema molt ben estructurat en el qual les espècies mantenen relacions entre elles i amb el seu entorn. És quan trontolla l’equilibri de l’ecosistema que apareixen els problemes. Per exemple, hi ha espècies de bacteris perjudicials que, si s’esquerda l’harmonia de la comunitat, poden proliferar i tornar-se nocius, afavorir l’obesitat, causar problemes metabòlics, infeccions, al·lèrgies o malalties cròniques. Així, la salut humana i el bon estat del microbioma estan estretament vinculats. Un desequilibri persistent d’aquest últim pot robar-nos anys de vida. En altres paraules, la comunitat de microbis de l’intestí depèn de l’estat de salut del sistema immunitari, i viceversa. Qui explica a la perfecció el paper del microbioma en la salut humana és Bonaventura Clotet, director de l’Institut d’Investigació de la Sida de Barcelona, l’IrsiCaixa. Clotet fa més de tres dècades que es dedica a l’estudi del VIH, el causant de la síndrome d’immunodeficiència humana adquirida, la sida. El seu objectiu és trobar una vacuna contra aquest virus. Ara mateix, el desenvolupament de la malaltia en persones amb VIH està controlat gràcies als tractaments amb fàrmacs antiretrovirals, que frenen l’acció del virus, tot i que no l’eliminen. Trobar la vacuna permetria eradicar-lo i això —Clotet n’està convençut, considerant els esforços invertits en aquesta investigació— només és qüestió de temps. Quan la sida es desenvolupa, el virus que la provoca, el VIH, causa estralls en el sistema immunitari, el mecanisme de defensa del cos. En poques setmanes és capaç de deixar sense defenses l’intestí, i això fa que els microbis que hi viuen

deixin d’estar controlats. Alguns en a la sang i la seva activitat desencadena processos inflamatoris que, amb el temps, es tradueixen en un envelliment accelerat. D’això se’n va adonar Bonaventura Clotet durant les seves investigacions amb les persones que patien de sida i que envellien més de pressa del que marcava la seva edat cronològica. Però aquest fenomen va més enllà. L’envelliment causat per aquestes alteracions afecta no només els que pateixen de sida, ja que la resta de la població també se’n pot ressentir, si el seu sistema immunitari s’altera i es dóna un desequilibri en la microbiota. Si se segueix una dieta poc equilibrada, en situacions d’estrès prolongat, durant una malaltia, després d’un tractament intensiu amb antibiòtics..., en tots aquests casos, es pot produir una resposta inflamatòria capaç de minar la salut de qui en pateix i, si s’allarga en el temps, anticipar-li la senectut. Per a l’investigador, prevenir tots aquests problemes exigeix tractar bé el microbioma, donar-li una dieta variada, amb fruita, verdura, fibra, els greixos i les proteïnes adequats, intentar evitar els canvis de pes dràstics i fer exercici amb una certa regularitat. No fa gaire que ens hem adonat de l’enorme importància de la microbiota per a la salut, però de seguida, ja el 2008, es va emprendre el Human Microbiome Project, una ambiciosa iniciativa internacional amb l’objectiu de seqüenciar el genoma d’uns 3.000 microorganismes que habiten dins i a la superfície de l’ésser humà. Aquesta tasca requereix un esforç enorme, però no és res al costat del que suposaria analitzar les 40.000 espècies de l’intestí humà, segons les estimacions d’alguns investigadors. En tot cas, l’inventari tindrà una utilitat enorme per conèixer millor moltes malalties metabòliques, gastrointestinals, de la pell, respiratòries, i també per dissenyar tractaments més eficaços i millorar la prevenció.

SÓC EL MEU MICROBIOMA

Ens gestem en un ambient 100% esterilitzat, dins el sac amniòtic del ventre de la mare. Allà no hi ha bacteris, ni fongs, ni virus, excepte si sorgeixen problemes. En tot cas, l’asèpsia durarà poc, nou mesos com a màxim, perquè immediatament després de sortir d’aquesta bombolla, quan la mare trenca

aigües, comença la irrupció dels microorganismes en el nostre cos. Els primers a envair-nos són els del tracte genital, durant la sortida al món exterior. Després vindran tots els altres, procedents de l’aire que respirem, de les carícies i carantoines dels que vinguin a donar-nos la benvinguda a la vida, de tot el que mengem (inclosa la llet materna), de les ferides... I paral·lelament a aquesta colonització es construeix el sistema immunitari. Com l’antivirus d’un ordinador, el sistema immunitari s’actualitza amb els nous invasors, i elabora anticossos per controlar-los, tolerar només aquella comunitat que ens beneficia més i preparar-se per a futures infeccions. Per això, els bebès es posen malalts tan sovint i tenen pics de febre amb relativa freqüència, i a mesura que creixen contreuen menys malalties infeccioses. D’aquesta manera, el sistema immunitari amplia el catàleg de patògens potencials, els memoritza. Els microbis són el millor entrenador personal del nostre sistema de defenses. En part, som com som gràcies als microbis. I ara parlo en termes generals. Hem vist el cas de l’intestí humà i podria endinsar-me en altres com els ulls, la boca o la vagina, però a més hi ha molts exemples de com els organismes microscòpics determinen la biologia i la supervivència d’altres animals i plantes. Per començar, tots els animals tenen el seu microbiota intestinal, que pot guardar similituds entre espècies de grups pròxims o que segueixen dietes semblants. Remugants com les vaques, les ovelles, les cabres o els cérvols són incapaços de digerir per ells sols la cel·lulosa, la fibra dels vegetals. L’espècie humana en realitat tampoc pot fer-ho, però a nosaltres ens falta una cosa al tracte digestiu que els remugants sí que tenen. Es tracta d’una comunitat composta per bacteris, fongs i protozous capaços de degradar la cel·lulosa en molècules que aquests mamífers sí que poden assimilar. Als tèrmits els a una cosa semblant. Devoradors insaciables d’arbres i mobiliari, ho són gràcies a uns microbis del seu interior que els fan possible digerir la fusta. Animals de dieta monòtona, com els mateixos tèrmits o altres que s’alimenten de sang o saba de les plantes, compten amb la contribució de microbis que transformen el que han ingerit i els aporten vitamines i altres substàncies vitals que per se no es troben a la font d’aliment original. Els llegums que mengem, les faves, les mongetes, els pèsols, són rics en nitrogen gràcies a la contribució d’uns bacteris que s’instal·len en uns òrgans de les arrels d’aquest grup de plantes. Són bacteris amb la capacitat de captar el nitrogen de l’aire, l’element més abundant de l’atmosfera però que pocs éssers vius poden utilitzar, i transferir-lo a la planta perquè pugui créixer i donar fruit.

Un altre exemple d’intercanvi es troba als grans esculls coral·lins. En aquests magnífics ecosistemes, els coralls incorporen algues microscòpiques als seus teixits. Són algues unicel·lulars, del grup dels dinoflagel·lats, que proporcionen oxigen, nitrogen i sucres al corall, i aquest, a canvi, els brinda amb nutrients com el fòsfor i el nitrogen. En mars molt pobres, com els del Carib, aquesta estreta associació crea la base d’un dels sistemes més bells i alhora fràgils del planeta, actualment en perill per l’acidificació i l’escalfament de les aigües, que n’estan provocant la mort, l’esblanqueïment del corall i la pèrdua de biodiversitat en molts esculls. Sense moure’ns dels ambients marins, alguns animals posseeixen els anomenats fotòfors, uns òrgans connectats al sistema nerviós on emmagatzemen bacteris capaços d’emetre llum. Algunes meduses, mol·luscos, cucs o fins i tot peixos utilitzen la bioluminescència d’aquests microbis per atreure les seves preses cap a la foscor del fons abismal. La seva alimentació —i supervivència— depèn d’aquests bacteris. Segurament els exemples més sorprenents de simbiosi els trobem en aquells microbis que condicionen el comportament del seu hoste. És el cas de la mosca de la fruita, la tan estudiada Drosophila melanogaster. Un equip liderat per Evgeny Rosenberg i Ilana Zilber-Rosenberg, microbiòlegs —i matrimoni— de la Universitat de Tel-Aviv, va dur a terme un brillant experiment amb aquests dípters. Els científics van crear dos grups de mosques. Les unes les van alimentar amb melassa, i les altres amb midó. Els insectes preferien aparellar-se i reproduir-se amb els individus que seguien la mateixa dieta, un resultat ja observat en investigacions prèvies; però els científics van anar més enllà i van mirar d’esbrinar el perquè d’aquesta preferència i si guardava alguna relació amb la microbiota del seu intestí. Per comprovar-ho, van donar antibiòtics a les mosques, van anihilar per complet la seva comunitat interna de bacteris i van observar, atònits, que després d’aquest tractament els diminuts insectes escollien les seves parelles a l’atzar, amb independència de la dieta. Quant a les no tractades amb antibiòtics, van trobar diferent proporció de bacteris al seu interior, segons si les mosques s’havien alimentat de melassa o midó. Així mateix, van estudiar certes feromones implicades en l’aparellament d’aquesta espècie, i van detectar diferències entre els dos grups. El conjunt de resultats va suggerir als Rosenberg i el seu equip que, efectivament, l’elecció de parella en la Drosophila melanogaster pot estar influenciada pels bacteris de les seves entranyes.

Com en les mosques de la fruita, el comportament social —essencialment amb fins reproductius— de molts animals està influït pels seus bacteris simbionts. Aquest fenomen no es restringeix únicament al variat món dels artròpodes, ja que també es dóna en altres grups com els mamífers. Sota la cua de les hienes, per exemple, hi ha unes glàndules que alliberen feromones implicades en un ritual d’aparellament compost per un sofisticat repertori de sons, moviments i olors. Els bacteris intervenen en els senyals olorosos, i el més interessant és que les hienes de ratlles posseeixen una combinació particular de bacteris diferent de la de les hienes amb clapes, i, és més, dins de cadascuna d’aquestes espècies, diferents clans alberguen diferents comunitats bacterianes, que produeixen l’olor característica de cada estirp. Per acabar aquesta llista d’exemples, m’agradaria esmentar el curiós món dels líquens, que trobem a la superfície de pedres, troncs i edificis antics, als quals amb prou feines presten atenció un grapat de biòlegs i prou. Un liquen és una associació d’un fong i una alga microscòpica. La seva relació tan estreta ha suscitat controvèrsia pel que fa a com classificar els líquens, ja que costa discernir si és més fong o més alga; malgrat que històricament s’ha assignat a cada un un nom científic d’espècie (se’n coneixen més de 20.000), si aquesta nomenclatura es manté és més aviat per convenció. Siguin una o dues espècies diferents, deixarem que els taxonomistes segueixin les seves disputes sobre aquest assumpte, l’important dels líquens és que aquest vincle tan estret és el resultat d’un matrimoni, el del fong amb l’alga, de milions d’anys. Junts han evolucionat no com dos organismes independents sinó com un únic ens.

SÓC EL MEU HOLOGENOMA

Us convido a fer la reflexió següent: qui a el filtre de la selecció natural? Segons l’acceptada teoria de Charles Darwin, el més ben adaptat a l’entorn. Però ara, considerant el que acabem de veure, no és fàcil determinar si el més ben adaptat és un o molts. Els microbis que viuen en simbiosi amb els seus amfitrions els aporten nutrients i defenses, i n’afavoreixen la reproducció, o el que és el mateix: suposen un avantatge evolutiu, els permeten una major adaptació a l’entorn hostil i contribueixen que es reprodueixin, que deixin descendents portadors d’aquests gens tan triomfadors. Dit d’una altra manera,

l’absència de la microbiota implica una mort gairebé segura del seu amfitrió, i amb mort no hi ha evolució. La reflexió m’obliga a recórrer altra vegada al matrimoni Rosenberg. Deixant de banda la seva impecable carrera en el camp de l’ecologia microbiana, els Rosenberg són els pares d’una teoria formulada fa menys d’una dècada, però la inspiració de la qual es remunta al principi del segle at, quan, el 1902, l’anarquista i naturalista rus Piotr Kropotkin va publicar The Mutual Aid (‘L’ajuda mútua’), una obra en què destacava la importància de la cooperació en el procés evolutiu de les espècies biològiques. Un segle després, el 2007, Evgeny Rosenberg i Ilana Zilber-Rosenberg van publicar la seva Teoria de l’Evolució de l’Hologenoma, segons la qual la selecció natural actua sobre el conjunt de l’individu i de la seva comunitat de microbis. Per a Evgeny Rosenberg, separar un individu del seu microbioma és artificial, ja que des del punt de vista de la selecció natural tots dos constitueixen un únic organisme. El conjunt del genoma d’un ésser viu i del seu microbioma els Rosenberg el van batejar com a hologenoma, i la teoria que proposen sobre la seva evolució es basa en quatre generalitzacions:

1. Tots els animals i plantes estableixen relacions de simbiosi amb microorganismes. 2. Els microbis simbionts es transmeten de generació en generació. 3. L’associació entre l’hoste i els seus simbionts afecta l’èxit evolutiu d’aquest conjunt d’organismes en el seu entorn. 4. La variació en l’hologenoma pot ser provocada per canvis en el genoma de l’hoste o dels seus microbis. Davant d’una situació d’estrès ambiental, la comunitat microbiana pot patir canvis ràpidament.

Estem davant d’una teoria molt i molt jove, encara objecte de debat en el si de la comunitat científica, però en essència el que afirma és que els éssers vius no hem evolucionat sols. I això no és nou. Sabem que ens hem aprofitat de l’ajuda dels altres, dels nostres congèneres, d’altres animals i de les plantes, per adaptar-nos millor al que ens envolta. Ara comencem a descobrir que l’estreta relació que

mantenim amb els més petits, els microbis, també ha condicionat els éssers vius al llarg de l’evolució. Convido les meves nétes a fer un enorme salt en el temps per demostrar-los que les nostres cèl·lules, les de la nostra pròpia carn, les neurones, els glòbuls vermells... tenen un origen bacterià. Si és que els devem tant, a aquestes bestioles minúscules!

UNA COMUNITAT AMB HISTÒRIA

En aigües poc profundes de la costa est nord-americana habita una criatura increïble, una petita bavosa marina de color verd en part alimentada per energia solar. Desconec si en la nostra llengua hi ha un nom vernacle per a aquest animal, però en nomenclatura científica es coneix com Elysia chlorotica. En realitat, en els seus estadis més juvenils el mol·lusc és de color marró, però amb el temps va adquirint la seva característica coloració verdosa, gràcies a una dieta basada fonamentalment en una espècie concreta d’alga. La clorofil·la és la molècula que pinta de verd les plantes i les algues, i el que els permet realitzar la fotosíntesi, utilitzar la llum del sol per fabricar sucres amb els quals construeixen el seu propi material per viure. En la cèl·lula vegetal, aquesta clorofil·la es localitza en uns òrgans anomenats cloroplastos, verdaderes fàbriques microscòpiques de sucres, impulsades per l’energia de la llum. Doncs bé, si l’Elysia chlorotica adquireix el mateix color que el seu aliment es deu al fet que el mol·lusc no digereix els cloroplastos de l’alga, no els descompon en el tracte digestiu, sinó que els incorpora a les seves pròpies cèl·lules, sencers i funcionals. Els cloroplastos que la bavosa ha pres a l’alga seguiran la seva tasca d’aprofitar la llum per fabricar sucres, el seu propi aliment, una nova font d’energia perquè l’animal realitzi les seves tasques. Aquest mol·lusc i alguns altres espècimens del mateix grup són els únics animals coneguts capaços de realitzar la fotosíntesi i, a més a més, ho fan mitjançant un procés molt pròxim al que explicaria l’origen de la cèl·lula eucariota, la dels animals, plantes, fongs i protozous: el conegut com a simbiogènesi. Els primers éssers a poblar el planeta, fa uns 3.500 milions d’anys, van ser bacteris, uns organismes compostos per una única cèl·lula i amb el material genètic escampat al seu interior. No ens enganyem: encara avui, després d’aquesta evolució, els bacteris dominen la Terra i colonitzen absolutament tots

els racons de la superfície, tot i que per a nosaltres encara són un enorme camp per explorar. Coneixem unes 6.000 espècies de bacteris, però es calcula que n’hi pot arribar a haver uns 10 milions. I, com he dit, els devem molt. Tots els éssers vius de l’actualitat procedeixen d’un avantat bacterià, i el seu origen es va gestar fa entre 1.500 i 2.000 milions d’anys, moment en què es va produir el gran salt evolutiu de la cèl·lula sense nucli (els bacteris) a la cèl·lula eucariota, amb nucli. I això es va donar gràcies a un procés semblant al cas de l’Elysia chlorotica, en què les seves cèl·lules fagociten i incorporen al seu cos els cloroplastos de l’alga que el mol·lusc es menja. Això m’ho va deixar clar la biòloga Lynn Margulis fa més d’una dècada. Per a ella, la vida es divideix en només dos tipus: «L’un són els bacteris i l’altre està constituït per bacteris de diferents tipus. El primer grup, el dels bacteris, són cèl·lules que no tenen nucli. El segon grup, com els nostres, estan fets de cèl·lules amb nucli». És a dir, per a Lynn, fins i tot els animals estem fets de conjunts de bacteris — completament modificats durant el llarg recorregut de l’evolució—, i això ho justificava amb la Teoria de l’Endosimbiosi Seriada, que explica l’origen de la cèl·lula amb nucli a partir de successives simbiosis entre bacteris. Segons Lynn, en algun moment remot es va produir una innovació en el món viu que implicava la capacitat d’embolcallar del tot un altre bacteri, de fagocitar-lo. D’aquesta manera, una cèl·lula se’n podia emar una altra, destruir-la i alimentar-se’n. Però algunes no es van alimentar de les seves preses sinó que es van fusionar i van treure profit l’una d’una altra. «Quan es fusionen organismes de diferents tipus i donen lloc a noves cèl·lules, o quan arriben a fer òrgans diferents i nous, això és simbiogènesi». Així, mitjançant fusions successives entre bacteris, sostingudes en el temps, es devien formar els diversos components de les cèl·lules eucariotes: el nucli (on la cèl·lula guarda zelosament el seu ADN, el material hereditari), els mitocondris (els òrgans productors d’energia) i els cloroplastos que trobem en algues i vegetals. Després va caldre esperar encara uns quants centenars de milions d’anys perquè tingués lloc un altre gran salt, el de la cèl·lula eucariota simple, individual, als éssers pluricel·lulars —animals, plantes i la majoria de fongs—, compostos per grups de cèl·lules organitzades i especialitzades. Això va ser fa uns 670 milions d’anys, però aquest gran salt hauria donat lloc a tots els éssers vius que avui podem veure sense necessitat d’un microscopi.

Fins aquí hem vist nombrosos exemples sobre el paper crucial dels microorganismes en l’evolució dels éssers vius, des dels primers rudiments de cèl·lula fins als complexos organismes multicel·lulars de l’actualitat. Avui continuen aquí, i entre tots els microorganismes especialment els bacteris viuen a tot arreu. Viuen amb nosaltres, i dins nostre. Carl Sagan, amb qui Lynn Margulis va estar casada, va afirmar en una ocasió que som pols d’estrelles. Tenia raó, però en el context de l’evolució —i crec que en això la Lynn hi estaria d’acord— podem dir que som carn de bacteris. Després del que hem exposat en aquestes pàgines, qui encara no es cregui que som una comunitat errant d’aquests éssers, que aixequi la mà.

REFERÈNCIES

Human Microbiome Project: http://www.hmpdacc.org/ Consultat el 25.05.2015. Curr Opin Gastroenterol. 2008 Jan; 24(1): 4-10. Daniel N. Frank, Norman F. Pa. «Gastrointestinal microbiology enters the metagenomics era». Current Opinion in Gastroenterology 2008; 24(1): 4-10. Ramon Margalef. Ecología. Barcelona: Planeta, 1981. Gil Sharon, Daniel Segal, John M. Ringo, Abraham Hefetz, Ilana ZilberRosenberg, Eugene Rosenberg. «Commensal bacteria play a role in mating preference of Drosophila melanogaster». Proceedings of the National Academy of Sciences 2010; 107(46): 20.051-20.056. Eugene Rosenberg, Ilana Zilber-Rosenberg. The Hologenome Concept: Human, Animal and Plant Microbiota. Suïssa: Springer, 2013. Kevin R. Theis, Arvind Venkataraman, Jacquelyn A. Dycus, Keith D. Koonter, Emily N. Schmitt-Matzen, Aaron P. Wagner, Kay E. Holekamp, Thomas M. Schmidt. «Symbiotic bacteria appear to mediate hyena social odors». Proceedings of the National Academy of Sciences, 2013; 110(49): 19.83219.837.

Piotr Kropotkin. The Mutual Aid. Londres: CreateSpace Independent Publishing Platform, 2014. Lynn Margulis. Una revolución en la evolución. València: Universitat de València, 2003.

CAPÍTOL 3

NO N’HI HA PROU DE COMPRENDRE LA BIOLOGIA, CAL CONTROLAR-LA

Els éssers humans compartim molts gens amb la mosca de la fruita. Copia, talla i enganxa per descobrir els processos de seqüenciació de l’ADN

No pretenc insinuar que jo hagi posseït una vocació naturalista comparable a la d’algú de la talla de Charles Darwin, només reconec que he mantingut una molt íntima i modesta relació amb la flora, la fauna i el medi natural. Vaig tenir una infància afortunada en aquest sentit, perquè posseïa els dos requisits imprescindibles per estrènyer aquest vincle amb la natura: la curiositat inherent a tota infància i l’inigualable entorn de la Vilella Baixa. Allà, en sortir escopetejats de les eternes jornades escolars, àvem les tardes a la vora de la confluència del riu Petit amb el riu Gran, o a les roques pintades dels Rogerets, a mig vessant dels Montalts. En aquells racons, els meus amics i jo exploràvem de manera exhaustiva els recursos naturals de la zona. Ens fascinava sobretot el món animat: bestioles, ocells, musaranyes, granotes, sargantanes... Motivats pel nostre instint caçador, apreníem d’aquestes bèsties, i era més fàcil acostar-s’hi si coneixies la seva activitat, on s’amagaven, què menjaven, el seu comportament... Set dècades després, encara avui imito el cant de la perdiu en les meves xerrades i classes. Recorro a aquest reclam per cridar l’atenció de la part de l’audiència que sempre és més volàtil i mig pesa figues al començament de la meva explicació. El so els deixondeix i a partir d’aquest moment no es perden ni un detall. Vaig aprendre a imitar una perdiu de ben petit, perquè era l’única manera que els perdigons se’ns acostessin, encaterinats com Ulisses davant l’irresistible cant de les sirenes. Per capturar el més desprevingut dels pollets havies de concentrar-te en un, només en un, focalitzar-hi tota l’atenció i prescindir dels altres; si no —asseguraven els meus amics—, estaves destinat al fracàs.

L’objectiu de la ciència és explicar com funcionen l’univers, la vida, el que ens a per dins, i, històricament, biòlegs, geòlegs, físics i químics han observat tot el que hi havia al seu voltant per formular les seves hipòtesis i teories, sempre amb el de les matemàtiques. Així ho van fer Pitàgores, Aristòtil, Hipatia, Galileu, Darwin, Newton, Einstein, Curie i tants i tants altres. És el que avui encara fan la majoria de científics. Però en les últimes dècades hem entrat en una nova era de la ciència, en què per descobrir i comprendre no n’hi ha prou d’observar, també cal controlar.

MOSQUES DECAPITADES

Una de les coses més estranyes que he vist en la meva vida —i n’he vist de tots colors, això ho garanteixo— ha estat una mosca de la fruita que voleiava... sense cap! Va ser a la Universitat d’Oxford, l’any 2010, al laboratori d’un dels artífexs de l’optogenètica, una jove disciplina de la qual segurament sentirem a parlar en els pròxims anys. Austríac de naixement i metge de formació, Gero Miesenböck va saber ficar el nas en un camp que no era el seu i barrejar la genètica amb la fotònica, la ciència de la llum, i experimentar amb aquest còctel de disciplines. Va ser ell qui em va revelar que, efectivament, avui dia ja no n’hi ha prou amb l’observació: «Molta gent es pensa que en ciència tot es redueix a l’observació, però a mesura que adquirim una comprensió cada vegada més gran de com funciona la natura és important poder-hi interferir i descobrir si les nostres idees són correctes o incorrectes. Hem de poder fer experiments controlats per comprovar si el que creiem és encertat o està fora de lloc». Obrir la granoteta de torn per esbrinar què té per dins ja no és suficient; cal poder controlar-ne la biologia i acceptar o refutar les hipòtesis que els científics posen a prova amb els experiments. La mosca decapitada que feia bategar les aletes com qualsevol altra en plenes facultats físiques, en realitat ho feia sota el control de Gero Miesenböck i del seu equip. Eren ells els que decidien quan la pobra bestiola emprenia el vol i quan tornava a posar-se sobre la superfície de la gàbia. Com carai ho feien? La resposta es troba en l’optogenètica. Els investigadors d’Oxford van modificar genèticament les mosques de la fruita. En particular, el que van fer va ser

introduir un gen en el seu ADN que codifica una proteïna fotosensible, és a dir, que reacciona a la llum. La clau era fer que aquest gen s’expressés només en les neurones. I ho van aconseguir. Així, van dotar les mosques transgèniques de cèl·lules nervioses fotosensibles que s’activaven o es desactivaven, com un interruptor, en rebre un feix de llum gràcies a la inserció d’aquesta proteïna. En il·luminar les mosques, Miesenböck va aconseguir provocar-los aquesta resposta a una amenaça: volar. Però es plantejava el dubte que els insectes fugissin espantats per l’estímul visual del raig de llum que els entrava pels ulls. Com que el científic tenia constància que les mosques de la fruita poden sobreviure un temps sense cap, va decidir sortir de dubtes. Les va decapitar, va repetir la prova..., et voilà! La llum les va fer volar, tot i que no tenien ni cap ni ulls. Amb aquest experiment, i mitjançant el control, van constatar la presència de neurones implicades en la resposta a amenaces fora del cervell, en un altre lloc fora del cap. I van demostrar que l’optogenètica funciona. En realitat, un temps abans ja s’havien dut a terme nombrosos experiments basats en el control i la intervenció. En la neurociència ha estat constant des dels primers estudis de lesions amb pacients que tenien danyades algunes parts del cervell, que van aportar coneixement sobre les funcions de certes regions. Amb tot, comparats amb la recerca que es practica en l’actualitat, encara eren intents bastant rudimentaris. Per buscar l’origen de l’optogenètica hem de retrocedir una mica en el temps i esmentar el polifacètic Seymour Benzer, físic, biòleg molecular i genetista del comportament. Va dedicar part de la seva carrera a entendre com funciona el sistema nerviós mitjançant eines genètiques, i la seva tasca el va portar a ser el precursor d’un camp denominat neurogenètica. Els seus treballs van servir d’inspiració a Miesenböck per desenvolupar la nova tècnica en un organisme tan senzill com la mosca del vinagre, a fi i efecte d’esbrinar principis fonamentals sobre com funciona el cervell, el de l’insecte però també el nostre. Un dels interessos de Francis Crick, després de descobrir l’estructura de la doble hèlice de l’ADN juntament amb James Watson (una mica més endavant, en aquest mateix capítol, tornaré a parlar-ne), va ser la neurociència. En una conversa amb Benzer, un gran defensor de la Drosophila melanogaster —la nostra coneguda mosca de la fruita— com a animal model per a l’experimentació, Crick va posar en dubte que aquests insectes fossin els animals més adequats per estudiar qüestions com, per exemple, la consciència. Objecció

a la qual Benzer va respondre: «Francis, no subestimis el poder d’un sistema nerviós simple. Probablement les mosques poden fer el mateix que tu, i potser fins i tot més. Que potser pots aixecar-te, volar fins al sostre i quedar-t’hi penjat de cap per avall? Oi que no?». Benzer tenia raó. En un cervell de la mida d’una agulla de cap, tancat al cap d’una bestiola minúscula que es reprodueix en tan sols una setmana, es coordinen una infinitat d’accions comunes a les nostres: aprendre, prendre decisions, aparellar-se, comunicar-se, orientar-se... A més, i per increïble que sembli, els éssers humans compartim molts gens amb la mosca de la fruita. Davant d’aquest rerefons, l’optogenètica obre moltes portes per a l’estudi del cervell, i pot abocar un gran cabal de coneixement per entendre millor com som els éssers humans, i ho fa centrant-se en la biologia. Moltes persones perceben l’optogenètica com un mètode a través del qual, en un futur, es podria controlar el comportament de la gent. Sens dubte, la idea d’activar i desactivar neurones amb feixos de llum ho suggereix, però, com Miesenböck subratlla, aquest no és l’objectiu que persegueix. Una societat del futur controlada per un Gran Germà de moment és mera especulació fictícia. No obstant això, les aplicacions terapèutiques són prometedores i el potencial hi és. A més d’ajudar-nos a entendre millor el cervell, l’optogenètica pot substituir pràctiques més invasives per tractar certes malalties, com l’estimulació elèctrica profunda per a trastorns com la malaltia de Parkinson o la depressió, recuperar l’activitat de regions cerebrals danyades després d’un ictus, controlar atacs epilèptics o fins i tot contribuir a lluitar contra l’addicció a alguna droga. Les aplicacions són moltes i prometedores.

CONTROLAR L’ADN

El 21 de maig de 2010 la vida artificial acaparava les portades de tots els diaris. El biòleg i empresari Craig Venter, juntament amb un equip dirigit per Hamilton Smith, presumia d’haver realitzat la gesta de crear in vitro (i patentar) una nova forma de vida: el bacteri Mycoplasma mycoides JCVI-syn1.0. La que el mateix Craig Venter Institute va vendre als mitjans com «la primera cèl·lula bacteriana sintètica capaç d’autoreplicació» representava, certament, una gran fita tècnica

de la nova biologia, però la manera com es va difondre va esvalotar la comunitat científica, la qual es va entestar a posar els punts sobre les is en tota aquesta qüestió. L’exagerada autopropaganda de Venter va ser molt criticada, ja que, malgrat el mèrit del treball —que era innegable—, l’equip no havia creat vida sintètica, almenys al 100%. El genoma del nou bacteri era sintètic, d’acord, però no pas la resta de la cèl·lula que l’allotjava. De totes maneres, al marge de l’enrenou suscitat per la notícia, el com es va fer no deixa de ser molt interessant. Els autors van optar per intentar reproduir la forma de vida més simple. Es tractava d’un organisme compost per una única cèl·lula amb menys de 500 gens: un bacteri del gènere Mycoplasma. Al laboratori van crear el genoma de l’espècie Mycoplasma mycoides, i aquí és on rau el mèrit principal de la gesta. Van sintetitzar químicament les bases nitrogenades que componen la molècula d’ADN i les van acoblar ordenadament en un parell de fils complementaris. La cadena obtinguda de manera artificial contenia una mica més d’un milió de parells de bases, que després van inserir en un exemplar de Mycoplasma capricolum, una altra espècie del mateix gènere, que abans havien desposseït del seu ADN original. Els científics van aconseguir que el genoma sintètic de M. mycoides agafés les regnes de M. capricolum, i el petit Frankenstein va complir les funcions bàsiques de tot ésser viu: nodrir-se, relacionar-se amb el seu entorn i, al cap de pocs minuts, començar a reproduir-se. Els descendents d’aquest organisme van ser M. mycoides i no M. capricolum. Per distingir-lo del M. mycoides original, els seus autors van afegir el codi JCVI-syn1.0 al nom de l’espècie. El genoma sintètic, per tant, va ser el que va determinar què i com seria la descendència, un fet que ja m’havia vaticinat Hamilton Smith un parell d’anys abans de la troballa: «Eduard, si se sintetitza el genoma es crea una cèl·lula sintètica, perquè aquest genoma determinarà el que serà la cèl·lula una vegada que s’hi ha col·locat, i després, aconseguit això, és possible començar a dissenyar cèl·lules. Ara mateix volem dissenyar la cèl·lula mínima. Volem entendre completament tot el conjunt de gens d’una cèl·lula viva; saber què fa amb exactitud cada gen en la cèl·lula i com encaixa en el model cel·lular». Novament, Hamilton Smith posava de manifest la necessitat d’incidir en la biologia, de controlar-la per aprendre i comprendre-la.

COPIA, TALLA I ENGANXA

El segle XXI va començar amb la publicació de la seqüència del genoma humà, el nostre ADN. Des de llavors, han proliferat els treballs de seqüenciació de l’ADN d’una infinitat d’altres espècies. Tots aquests treballs de seqüenciació, i molts altres de propis de la biotecnologia, es basen en un copia-talla-enganxa genètic per trobar l’origen del qual no cal remuntar-se gaire enrere. Només cal retrocedir a mitjan segle at, al 1953, moment en què James Watson i Francis Crick van publicar l’estructura de l’ADN a la revista Nature. Quinze anys després, Watson i Crick guanyarien el premi Nobel per aquest treball. Una desfilada de premis Nobel traça la història de les eines genètiques, des que es va descobrir la doble hèlice fins a la seqüenciació del genoma humà. El 1959, Severo Ochoa, aleshores investigador a la Universitat de Nova York, i el seu deixeble, Arthur Kornberg, van ser guardonats amb el premi Nobel de Medicina i Fisiologia per haver descrit els processos mitjançant els quals la molècula d’ADN es duplicava gràcies a un enzim encarregat de fer-ne còpies: l’ADN polimerasa. Dues dècades més tard, Werner Arber, de la Universitat de Basilea, Daniel Nathans i el mateix Hamilton Smith, tots dos de la Universitat Johns Hopkins de Baltimore, van descriure unes molècules de la cèl·lula bacteriana capaces de tallar l’ADN per punts molt concrets. Aquestes les van denominar enzims de restricció, i gràcies al seu descobriment els tres científics també es van endur el mateix premi el 1978. A finals dels setanta, aquests i altres èxits van establir les bases del copia-enganxa genètic i de totes les línies d’investigació que això va desencadenar. La cirereta la va acabar posant més endavant Kary Mullis, de l’empresa nord-americana CETUS, en idear un mètode per fer un gran nombre de còpies d’una seqüència d’ADN determinada. Se li va concedir un altre Nobel, aquesta vegada de Química, el 1983, per haver dissenyat una tècnica amb moltíssimes aplicacions en biologia molecular, denominada reacció en cadena de la polimerasa (PCR, segons les seves sigles en anglès), que va abaratir i va accelerar les tasques de seqüenciació de l’ADN. Totes aquestes tècniques, en paral·lel a l’auge de les tecnologies de la informació i la comunicació, han establert les bases de la revolució de la nova biologia que va predir Gero Miesenböck. Conèixer a fons el genoma dels éssers vius representa tenir accés directe al seu manual d’instruccions, i aquesta informació obre un ampli ventall de possibilitats. Entre molts altres avantatges, conèixer el

genoma permet estudiar les funcions dels gens —n’hem descobert el codi, però encara no sabem gaire sobre el paper de cada gen—, com s’expressen, assajar canvis els efectes dels quals puguin beneficiar la salut, trobar solucions a problemes ambientals, modificar organismes genèticament perquè fabriquin determinats productes. Per exemple, la insulina humana que s’injecten les persones diabètiques és produïda essencialment per bacteris. Fins a finals del segle at, els diabètics no tenien altre remei que injectar-se insulina d’altres animals relativament pròxims a l’home, com els porcs, perquè no hi havia cap manera d’obtenir aquesta hormona. La del porc és semblant a la nostra, tot i que no exactament igual, i això solia complicar els tractaments, fins que el 1982 —bastant abans de conèixer el genoma de cap espècie— es va aprovar el primer organisme genèticament modificat, el primer transgènic. Era un bacteri al qual s’havia inoculat el gen de la insulina humana. Des de llavors, els bacteris són les fàbriques d’aquesta substància, la de la nostra pròpia espècie i no la de cap altre animal. Són bacteris, però la insulina que produeixen és humana. Que aquest exemple serveixi per anticipar el que tractaré més endavant, en aquest llibre, sobre com el coneixement del genoma i l’avenç tecnològic estan traçant el futur de la humanitat, si bé, com veurem a continuació, se’ns n’escapen molts detalls. Encara tenim molta feina a fer!

NO NOMÉS GENS

Els bessons homozigòtics procedeixen tots dos d’una mateixa cèl·lula inicial, un zigot. Aquesta cèl·lula, amb un determinat ADN, s’escindeix en dues, i després cadascuna desenvolupa un individu amb el mateix material genètic. El resultat són dos germans idèntics genèticament, tot i que de vegades mostren grans diferències quant al físic. S’han donat casos, per exemple, de parelles de bessons homozigòtics en què l’un patia d’esclerosi múltiple mentre que l’altre vivia totalment sa. Com s’entén, això? Fa anys, vaig coincidir a Califòrnia amb Francisco José Ayala, en un moment en què tothom creia que, una vegada descobert el genoma humà, sabríem exactament el secret de la vida. El gran genetista espanyol em va posar en

guàrdia: «Bé, compte, perquè potser el genoma no ens ho explicarà tot», em va dir. Avui sabem que tenia raó. Al cap d’uns anys, ja seqüenciat el genoma humà, també m’ho va deixar entreveure Luis Serrano, avui director del Centre de Regulació Genòmica de Barcelona. Va reconèixer que el genoma és una peça molt important, perquè conté la informació bàsica, però que només amb això no es pot entendre un organisme. «Necessitem entendre les relacions entre totes les parts del que aquest genoma codifica. És com si tinguéssim totes les peces d’un Airbus desplegades sobre una pista d’aterratge: un caragol, un tros de turbina, un trosset de xapa... Les seves parts per si soles no expliquen que l’aparell pugui volar». A la dècada dels setanta del segle at, el biòleg escocès Conrad Hal Waddington va encunyar el terme epigenètica per definir allò que dóna sentit al genoma. Si la genètica correspon a l’alfabet del genoma (els gens), l’epigenètica és el que dóna significat a aquestes paraules, o, en termes més biològics, a l’expressió dels gens. L’epigenètica és la responsable que en les cèl·lules del cor no s’expressin els mateixos gens que en les neurones. Dos germans bessons monozigòtics tenen exactament els mateixos gens, però aquests es poden expressar de manera diferent segons les circumstàncies de la vida i l’ambient en què visqui cadascun. Imagineu que un dels bessons fa una vida monacal, lliure d’excessos, viu al camp i practica algun esport cada dia, mentre que l’altre és una estrella del rock, un cràpula sotmès a una pressió constant que li sol disparar els nivells d’estrès, fumador, bevedor empedreït i ciutadà d’una gran metròpolis immersa en un etern núvol de contaminació. Per força, l’ambient forjarà camins diferents i el destí de l’un i l’altre serà divergent. Vaig parlar d’aquest aspecte amb un dels grans experts en epigenètica del nostre país, Manel Esteller. Avui sabem que l’expressió dels gens està regulada per diferents mecanismes, i Esteller ha centrat els seus estudis en el principal d’aquests, la metilació, i la seva relació amb el càncer. La metilació consisteix en un procés natural de la cèl·lula en què s’afegeixen uns compostos químics, els grups metils, a l’ADN. Els gens, per defecte, s’expressen, però si estan metilats, si són portadors d’aquest grup metil, es queden silenciats. Els grups metils actuen, per tant, com un interruptor: si el gen està metilat, està en off; en cas contrari, està en on. Segons Esteller, la metilació permet que una cèl·lula mare sigui diferent d’una cèl·lula diferenciada, i això defineix el programa epigenètic d’un individu.

«El problema ve quan es llegeix malament aquest programa. Llavors apareixen tumors, malalties cardiovasculars, pot aparèixer demència, etcètera. Totes aquestes malalties tenen un component genètic, evidentment, però també un component epigenètic, amb una importància molt similar, d’un cinquanta per cent. Imagina dues germanes amb una mateixa mutació que els confereix un elevat risc de tenir càncer de mama. En canvi, tenen una epigenètica diferent. En una epigenètica la malaltia potser apareixerà als trenta anys, mentre que en l’altra potser ho farà als seixanta. Això vol dir que podem ser deterministes genètics, però fins a un cert punt». Esteller em confirmava que la genètica ens predisposa a ser d’una manera o d’una altra, però no ens determina del tot. La modulació posterior deguda a les marques epigenètiques, a la metilació de l’ADN, també compta. I molt. A més a més, mentre que els nostres gens són immutables, la seva expressió depèn en part dels hàbits de vida que tinguem; perquè la metilació és influïda per l’ambient. La nova biologia necessàriament ha de tenir en compte aquests factors. La tendència de la biomedicina després de la troballa del genoma humà era avançar teràpies personalitzades, basades en la genètica de cadascú. Ara sabem que amb això no n’hi ha prou, ja que hem d’integrar la informació epigenètica.

L’ERA DE LES òmiques

Però la història no s’acaba en l’epigenètica. El 2010, un treball dirigit per Stephen Kingsmore, del Centre Nacional de Recursos Genòmics, als Estats Units, va analitzar i va comparar amb detall, exhaustivament, el genoma i l’epigenoma de tres parelles de bessones homozigòtiques en què una de les dues patia d’esclerosi múltiple i l’altra no. El resultat va ser sorprenent: no van trobar cap diferència, ni en els genomes entre germanes (un resultat que esperaven) ni en els epigenomes (aquesta va ser la sorpresa). Semblava que l’epigenòmica complementaria la genòmica per explicar els fenòmens incompresos de la biologia, però, malgrat que contribueix a fer entendre moltes realitats que abans desconeixíem, resultats com el de Kingsmore suggereixen que encara hi ha qüestions que se’ns escapen. El nou paradigma és

el d’observar i controlar la biologia, tot i que estem veient que el control depèn directament de l’enorme complexitat de la vida. Així mateix, en els últims anys la investigació es torna més i més complexa. Avui s’estan desenvolupant múltiples disciplines que miren d’abordar els objectes d’estudi considerant-los com una totalitat. Em refereixo a aquestes ciències coronades amb el sufix «òmica», com la genòmica o l’epigenòmica mateixes, i moltes altres com la proteòmica (la disciplina que estudia el conjunt de les proteïnes), la metabolòmica (els processos metabòlics) o la conectòmica (el conjunt de connexions neuronals)... El gran repte serà poder integrar tot aquest coneixement per comprendre veritablement què és la vida, tal com em va fer veure Luis Serrano fa un temps: «Ara veiem que les relacions són múltiples i que, per entendre com és un ésser viu, cal estudiar-lo globalment. Crec que en algun moment un premi Nobel es donarà a algú que descobreixi la simplicitat dins d’aquesta complexitat».

REFERÈNCIES

Jonathan Weiner. Tiempo, amor, memoria. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2008. James Watson. La doble hélice. Madrid: Alianza, 2011. Sergio E. Baranzini et al. «Genome, epigenome and RNA sequences of monozygotic twins discordant for multiple sclerosis». Nature 2010; 464: 1.3511.356.

CAPÍTOL 4

CAP DE LES TEVES NEURONES SAP QUI ETS, I LI ÉS INDIFERENT

La consciència emergeix com ho fa la punta d’un iceberg

Sembla mentida fins a quin punt una simple decisió pot canviar el futur. A partir del 1959 vaig ser un exiliat polític a Ginebra i París, on vaig viure un parell d’anys, i després en vaig ar vuit més a Londres, on em van oferir feina, estudis i afecte. Feia poc temps que Manolo López, advocat laboralista i fill de forner, li havia recordat a Jorge Semprún —Federico Sánchez, el nom amb què el coneixíem aleshores en la clandestinitat— que «l’Eduard encara està preocupat per la seva vida dedicada de ple al Partit Comunista a Madrid, sense temps per preparar-se acadèmicament per al futur». La resposta lògica de Federico Sánchez va ser dir-li a Manolo López: «Que l’Eduard s’esperi uns tres anys i després ja podrà estudiar a la universitat soviètica que s’estimi més». Els que em coneixen recorden que mai no vaig deixar de preguntar-me qui m’havia trucat per telèfon a la pensió de Madrid on m’estava per assistir com a membre del Partit Comunista d’Espanya a una reunió del comitè de coordinació universitari, just uns instants abans que tanqués la porta. Grans paraules per a petites coses. El missatge, no obstant això, era ben clar: «No vagis a la reunió, perquè la Policia s’està esperant a la taverna on has quedat». Vaig tenir temps de recollir el aport i comprar un bitllet fins a Bordeus. Des de llavors mai m’he separat del aport, entre les rialles i la sorna d’amics que tenen una concepció menys geològica del temps que la meva. Fa quatre o cinc estius, en comptes de dedicar part dels meus dies de vacances a Londres a submergir-me en la lectura d’A Pilgrimage to the Dawn of Life, de Richard Dawkins, un paquet inesperat em va portar a retrocedir cinquanta anys enrere. Un amic asturià em va fer arribar un exemplar del llibre de Manolo López, pocs dies després de la seva mort. Entre els records d’en Manolo vaig descobrir realitats que ja sabia: els vuit anys que es va ar a la presó i els vuit anys del meu exili, que no es justifiquen ni tan sols en un règim totalitari, per

haver llançat quatre fulls en un partit de futbol a favor de convocar una vaga general pacífica, o per haver intentat organitzar un modest homenatge a un científic republicà exiliat; no només no es justifiquen, sinó que constituïen una arbitrarietat descomunal si es pensa en les sessions de tortura, les puntades de peu i els cops al cap contra la paret que va rebre el meu amic Manolo, que descriu tan descarnadament però sense rancor en les seves memòries. I allà, en aquelles pàgines, vaig identificar que aquella veu generosa, complidora del deure assumit, protectora dels seus fidels i enamorada de la seva gent, era la seva. Gràcies a aquella trucada vaig poder evitar la tortura i la presó, que en canvi van marcar Manolo López per sempre. El més insòlit és que no m’hagi adonat fins tan tard que a ell la processó li anava per dins, i que gràcies a la seva trucada alguns vam poder evitar un camí fosc ple de dolor. Alliberats de la dictadura, vaig tornar a Espanya en plena Transició, i per un moment vaig témer que les coses no haguessin canviat en absolut. Tancat a l’hemicicle del Congrés, el 23 de febrer de 1981, al costat dels altres diputats, en plena votació de la investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo com a candidat a la presidència del Govern, vaig assistir a la irrupció a la cambra baixa de les tropes del tinent coronel Tejero, que amb la pistola a la mà no ens va donar opció a escapar. El panorama convidava a tornar a fugir cames ajudeu-me del país, i durant les hores que vam estar segrestats al recinte només vaig poder pensar en quina seria la trajectòria de les pròximes bales i que havia escollit un mal moment per tornar. Per sort, la situació es va calmar ben aviat, després que ens alliberessin l’endemà al matí. L’alçament no havia at d’intent (fallit) de cop d’estat. De totes maneres, continuo sense separar-me del aport.

FUGA DE CERVELLS

La meva reacció a la trucada de Manolo López va ser ràpida. El aport, quatre draps mal comptats a la maleta, un breu comiat dels familiars més pròxims i au revoire. Un efímer instant per a un exili tan llarg. Gerd Gigerenzer afirma que la majoria de decisions importants les prenem per la via intuïtiva. Vaig trigar anys a entendre el que havia at dins el meu cervell després

d’aquella trucada. Potser abans de conèixer els millors estudiosos del cervell no podia endevinar-ho. Gigerenzer, director de l’Institut Max Planck de Desenvolupament Humà, a Berlín, va ser dels primers a revelar-me l’enorme poder de l’inconscient en la presa de decisions. Penseu per un instant en els gestos quotidians que feu sense prestar-los atenció: aixecar-vos del llit, caminar, dutxar-vos, vestir-vos, agafar les claus, conduir fins a la feina. Segurament us fixeu en l’execució d’aquestes accions només quan alguna cosa no rutlla, si no trobeu les claus o si s’espatlla l’escalfador, però generalment, a les set del matí, amb les arrugues dels llençols encara marcades a la pell, l’últim que li a pel cap a algú és pensar si s’està aplicant correctament el xampú. Ho fa i punt. Com si estiguéssim guiats per un pilot automàtic, ens deixem portar sense necessitat de prestar atenció als nostres actes quotidians, que solen sortir bé. Vull que les meves nétes, la Candela, la Violeta, l’Alexia i la Tiziana, no oblidin mai que darrere de cada decisió sobtada que prenen hi ha mil anys de salts d’un horitzó a l’altre del seu inconscient. Ni Déu sap encara com pot ar, això. L’únic que sabem és que és així. Gerd Gigerenzer em va deixar clar que, si no fos pel nostre cervell inconscient, hauríem de pensar-ho tot i no faríem res. Encara que no en siguem conscients, el cervell no deixa de fer inferències sobre la realitat. No deixa mai de fer conjectures, fa càlculs sense parar, a partir de la informació que li entra pels sentits, i ens estalvia la feina de raonar sobre tot el que fem. Però la nostra màquina de pensar fa una cosa encara més fascinant: el cervell decideix per nosaltres. I ho fa bastant bé. Gigerenzer ha constatat que les decisions intuïtives solen ser més encertades que les molt raonades, preses després de valorar amb cura pros i contres. «Eduard», em va dir una vegada, «no t’enganyis, prenem decisions millors si tenim en compte una bona raó que si en considerem deu de no tan bones». Descartar part de la informació és bo. Segons Gigerenzer, les intuïcions són dreceres a través de les quals el cervell decideix més de pressa i més encertadament. El neurocientífic californià Michael Gazzaniga sol posar un exemple ben senzill de les dreceres inconscients. A la zona del cervell coneguda com a amígdala és on es controlen i s’emmagatzemen les respostes emocionals. Davant d’un perill

—un autobús que està a punt d’atropellar-nos, posem per cas—, fem un salt endarrere per salvar la pell. El salt és automàtic; no ens parem a pensar: «Un autobús carregat de atgers a cinc metres de distància s’acosta a quaranta quilòmetres per hora i tinc dues opcions per evitar que m’atropelli: saltar cap endavant o cap endarrere», i encara menys perdem temps dilucidant quina és la millor direcció del salt. Fugim sense pensar en res, i generalment el resultat sol ser el correcte. Segons Gazzaniga, quan l’amígdala detecta un patró associat en el at amb el perill, envia un impuls directe que activa el senyal d’alarma i desencadena la resposta de fugida. Intueixo que el meu exili després de la trucada de Manolo López va ser una reacció guiada més per la intuïció que pel raonament lògic. El meu cervell inconscient va decidir escapar-se. I la meva consciència se’n devia anar amb ell.

LA PUNTA DE L’ICEBERG

Per a Gazzaniga, la consciència és la punta de l’iceberg del pensament no conscient. El cervell es compon de 100.000 milions de microprocessadors, les neurones, distribuïdes en una enrevessada trama de xarxes i nòduls que el converteixen en un òrgan summament complex. Tot i això, tal com assenyala Gazzaniga, aquest concert neuronal s’executa sense director. És com una fàbrica amb milions de treballadors que no obeeixen ningú, un fet que em va saber aclarir Daniel Dennett fa una dècada. Val la pena recordar la seva explicació:

Michael Gazzaniga

«Tot està automatitzat, hi ha tota aquesta maquinària però està buit, no hi ha ningú. Hi ha parts del cervell que sí que actuen com a agents, són els responsables del seguiment de diverses tasques, i, per tant, si vols veure-ho així són com funcionaris, però no tenen consciència. El pensament el produeixes tu, no les parts de què estàs compost. A pesar dels milions i milions de cèl·lules del cervell, ni una sola d’aquestes neurones sap qui ets, ni tampoc li fa res. Són massa estúpides per poder ocupar-se’n elles, de pensar. Per tant ha de tractar-se d’una democràcia, aquestes neurones han de treballar en equip i competir les unes amb les altres, sense que ningú hi intervingui. Ningú se’n pot ocupar, d’això. Si encara hi ha una teoria de la consciència en què hi hagi un cap suprem, sabem que és una mala teoria». Encara que no us ho cregueu, el cervell té molt en comú amb un ecosistema, el clima o el mercat financer. Tots quatre són exemples de sistemes complexos, compostos per elements senzills —neurones, espècies, fenòmens atmosfèrics i béns de consum, respectivament— que per si sols no expliquen el comportament del conjunt. La complexitat en les relacions entre elements dota el sistema d’una sèrie de propietats emergents, que són impredictibles. La consciència seria una propietat emergent de l’activitat de les neurones individuals. I en ella hi ha alguna cosa que ens fa sentir caps suprems dels nostres actes i decisions. Indubtablement portem les regnes del que ens a. Això creiem, però el mateix Michael Gazzaniga va desmuntar aquest mite amb un fantàstic descobriment als anys setanta del segle at.

EL COSTAT ESQUERRE DEL CERVELL ÉS EL MENYS ARTÍSTIC

L’investigador sentia fascinació per descobrir els efectes de la callosotomia en alguns éssers humans. La callosotomia és una tècnica emprada per reduir els atacs epilèptics que consisteix a escindir el cos callós, un feix de fibres neuronals que connecta els dos hemisferis del cervell. Les primeres operacions d’aquesta mena que es van realitzar a la segona meitat del segle XX no van deixar seqüeles aparents en els pacients, només avantatges, en cessar els atacs. Aleshores Gazzaniga va centrar la seva atenció a estudiar en profunditat si veritablement

escindir una zona de e tan considerable entre tots dos hemisferis no tenia efectes. Amb els seus treballs va constatar que els pacients callosotomitzats no mostraven problemes de coordinació cerebral, però va descobrir, en canvi, una disrupció absoluta de la transferència d’informació entre hemisferis. Va exposar els pacients a estímuls visuals, diferents per a cada ull. Les imatges percebudes per l’ull dret són processades a l’hemisferi cerebral esquerre, i viceversa. En les seves proves amb pacients als quals s’havia escindit el cos callós, Gazzaniga va comprovar que els hemisferis d’aquestes persones no compartien informació entre ells. Això li va obrir moltes possibilitats per investigar les funcions específiques de cada hemisferi. Gràcies a ell, avui sabem que la meitat dreta del cervell, la més «artística», està implicada en el reconeixement facial, certs aspectes de la percepció o el processament musical, mentre que l’esquerra és la més «intel·lectual», on es coordinen la parla, el llenguatge i la conducta intel·ligent. Però encara va ser més sorprenent una altra troballa derivada d’aquests estudis. Amb els seus experiments, Gazzaniga va identificar una zona de l’hemisferi esquerre que va denominar l’intèrpret. Es tracta d’un mòdul neuronal que té la funció d’interpretar l’entorn i les pròpies accions. Justifica tot el que fem. Xerraire incansable, l’intèrpret busca explicació a tota mena de situacions, i ho fa a partir de la informació que li arriba d’altres mòduls del cervell. Si aquesta informació és correcta, l’intèrpret proporcionarà arguments raonables, però si és incorrecta probablement no callarà, insistirà a donar alguna explicació i aquesta no serà necessàriament absurda. Això mateix va constatar Gazzaniga en voluntaris amb el cos callós seccionat. Els va exposar imatges diferents per a cada ull, de manera que cada imatge havia de ser processada a l’àrea visual de l’hemisferi oposat a l’ull que havia percebut l’estímul. Va comprovar que la informació de cada hemisferi no era compartida amb l’altre perquè no hi havia connexió a través del cos callós, i davant de preguntes sobre imatges processades al costat dret del cervell el subjecte justificava la seva resposta mitjançant l’hemisferi esquerre (on es coordinen la parla i el llenguatge, com hem vist), amb explicacions inconsistents, tot i que versemblants. L’intèrpret justificava una resposta inconscient, a la informació de la qual, processada a l’hemisferi dret, el costat esquerre del cervell no tenia accés. Les decisions són inconscients, ja ho hem vist. Per a Gazzaniga, un 98%. La dada és sorprenent, però aguanteu-vos la respiració, perquè resulta que, a més,

les decisions estan basades en bona part en il·lusions i en una memòria fins a un cert punt irreal, i l’artífex de tot això, segons el meu amic californià, és l’intèrpret. Psicòlegs i neuròlegs com Daniel Schacter, Joaquín Fuster o Martin Conway ens han ensenyat que els records són una barreja de realitat i inferència —o, si us ho estimeu més, de ficció— i que hi recorrem per crear la nostra identitat. Hi ha una cosa de la meva infantesa que recordo com si fos avui mateix. Devia tenir dos o tres anys, i la meva mare, que em donava la mà, em portava molt de pressa per l’estació de Sants de Barcelona. En plena Guerra Civil, les bombes queien a desenes, i nosaltres corríem a la recerca d’un refugi. La meva mare m’estirava la mà, vam haver d’esquivar una biga caiguda i evitar que l’allau humana m’esclafés per accident. És un dels records d’infància més vívids que conservo, i mai no vaig caure de preguntar a la meva mare si les coses van ar així de debò. Potser aquest vívid record me’l vaig inventar jo mateix a partir d’alguna explicació de la meva mare o d’alguna foto que vaig veure en el seu moment. En tot cas, l’anècdota que us acabo d’explicar segurament va ser narrada per l’intèrpret del meu cervell a partir de les dades que tenia al seu abast: algun record real, històries explicades per la meva mare, alguna foto que vaig veure fa temps o qualsevol altra dada emmagatzemada en el meu cervell no conscient. L’intèrpret ens dóna seguretat en el que diem, recordem i pensem. I Gazzaniga afegeix que d’aquest mòdul sorgeix aquesta sensació d’unitat psicològica que experimentem els éssers humans, aquest sentiment de ment unificada malgrat que el cervell és compost per milions de neurones, múltiples xarxes, subxarxes i mòduls aparentment autònoms. En altres paraules, l’intèrpret és el creador de la il·lusió del jo. El poder de l’inconscient i la inventiva de l’intèrpret posen en dubte el concepte de lliure albir, almenys pel que fa a la presa de decisions. Tenim llibertat d’acció, veritablement? Segons un dels experts en l’estudi de l’inconscient, John DylanHaynes, la ciència encara no ha reunit prou evidències per descartar definitivament l’existència del lliure albir, però aquest concepte no viu el seu millor moment, perquè els descobriments recents el fan cada vegada més inversemblant. Un pot creure que és lliure perquè es veu capaç de ar per sobre del que a a fora del seu propi cos. Aquest seria un concepte de lliure albir de caràcter social, un punt de vista que Dylan-Haynes et que no pot descartar. No obstant això, hi ha una altra manera de valorar aquest concepte, i molts neurocientífics, des que han començat a constatar que el cervell decideix per nosaltres i que s’anticipa a la consciència, opinen que el lliure albir deixa de

ser el que era: «El que descartem és una idea molt simple sobre el lliure albir entès com una intuïció que podem començar a canviar el món independentment de la història del cervell, de la història de l’univers, i canviar la manera en què el món continuarà. Això és erroni». Sempre he cregut que vaig fer el que era correcte en anar-me’n del país gràcies a l’avís de Manolo López. Segons Tali Sharot, psicòloga israeliana establerta a Londres, el sentiment d’haver pres la decisió correcta no és més que una il·lusió, la denominada il·lusió introspectiva, gràcies a la qual tendim a pensar que els motius per justificar qualsevol decisió són fundats. Trobarem moltes raons lògiques —en podeu dir excuses, si ho preferiu— per creure i justificar que l’elecció que hem fet ha estat la millor. Hem vist en el primer capítol d’aquesta part que podem canviar d’opinió. Feu-ho i no patiu, l’intèrpret us explicarà la millor història per convèncer-vos que heu actuat correctament. Com deia, vaig fer bé de marxar a França, fa mig segle. Vaig salvar la pell, vaig esquivar la presó, vaig poder reprendre la meva carrera, vaig ser lliure de triar una nova vida... I no ho dic jo, ho diu el meu intèrpret.

REFERÈNCIES

Gerd Gigerenzer. Decisiones instintivas. Barcelona: Ariel, 2008. Michael Gazzaniga. ¿Quién manda aquí? Barcelona: Paidós, 2012. Tali Sharot. The Optimism Bias. Nova York: Vintage, 2012.

SEGONA PART

EL MÓN QUE VE

CAPÍTOL 5

LA PRIMERA PERSONA QUE VIURÀ CENT CINQUANTA ANYS PROBABLEMENT JA HA NASCUT

Fins ara hem conservat; amb la genètica crearem el món que ens convé

Ens costa Déu i ajuda imaginar el futur. Tant, que no ho sabem fer sense mirar enrere cap al at. Molts, la majoria dels nostres rebesavis, s’haurien equivocat si els haguessin demanat que suggerissin com seria el futur. En primer lloc, haurien estat convençuts que ja s’havia inventat tot; que el món del futur ja el tenien entre les mans. En contemplar els avions o els smartphones d’avui, es quedarien petrificats per la sorpresa. Com és que s’haurien equivocat tant? Aquesta és la pregunta encertada sobre el at. Un dels carrers del poble on vaig viure de petit es diu Carrer que No a. Per què el van batejar així? Era evident, no tenia sortida, no tenia futur. Aquell carreró estret, tortuós i empinat condueix a un dels punts més elevats de la Vilella Baixa i al final les últimes dues cases no estan disposades a banda i banda, com les altres, sinó de cara, tapant el futur excavat a la muntanya. Quan jugàvem a tocar i parar, qui es ficava al Carrer que No a, en plena persecució, estava perdut. Era un cul-de-sac. I definitivament res no canvia. Avui, el carrer és el mateix de quan jo era petit. Potser ha canviat el gerani d’algun ampit, vermell en el at, groc avui, però poca cosa més. No a, s’ha quedat congelat en el temps. Sense sortida i sense futur. Afortunadament hi ha gent entestada a buscar més enllà dels límits, a escodrinyar l’inexplorat i acostar-se a nous horitzons. Si fins ara hem vist alguns aspectes insospitats propis de l’ésser humà, dedicaré un nou capítol d’aquesta Carta a les meves nétes a avançar-vos cap a on es dirigeix la nostra espècie. La primera cosa que s’ha de destacar és que no tenim ni idea de quin és el seu destí. I no parlo d’un futur remot, sinó dels pròxims seixanta o setanta anys, és a dir, del futur pròxim que viuran les filles de les meves filles. Com les dues cases

obstruint la part alta del Carrer que No a, hi ha molts obstacles que ens posen difícil albirar el destí de la humanitat. En mig segle poden ar infinitat de fets inesperats o pot no ar res. La ciència-ficció clàssica especulava amb un futur farcit de vehicles voladors i viatges intergalàctics, però molt pocs autors van anticipar un sistema informàtic capaç de mantenir connectada la humanitat i oferir la possibilitat de compartir tota informació, imatge o vídeo amb total immediatesa entre qualsevol lloc del món i els seus antípodes. Abans d’Internet i de l’accelerat progrés de la computació, ningú —o quasi ningú— imaginava la seva transcendència. Avui, a penes vint anys després de la seva popularització, costa d’imaginar el at sense la xarxa. Però la revolució digital no va sola; fa dos capítols he començat a introduir una altra revolució que, encara que no us ho cregueu, estem vivint: la biològica.

CARBONI VERSUS SILICI

Gregory Stock és un biofísic, empresari de la biotecnologia i, per sobre de tot, un gran optimista. Vaig coincidir amb ell fa uns anys en un congrés a Barcelona, i en aquella ocasió em va deixar veure clarament el moment únic que estem vivint. Un dels millors demògrafs actuals, James Vaupel, em va assegurar que l’esperança de vida en els països desenvolupats no para de créixer, i que ho fa a una taxa de 2,5 anys per dècada. Fins i tot em va arribar a afirmar que la majoria dels nens nascuts després de l’any 2000 en aquests països arribaran a complir cent anys al segle XXII. Doncs bé, Gregory Stock matisa aquesta predicció i assegura que el primer humà que arribarà a viure cent cinquanta anys segurament ja ha nascut. En què es basa per fer aquesta afirmació? Stock fa anys que escruta l’horitzó, que mira de preveure cap a on ens portaran els avenços de la biotecnologia, i afirma que ara té lloc una cosa molt profunda i per partida doble: estem vivint les dues revolucions esmentades, la digital i la biològica. Ell les anomena la revolució del silici, el principal element de la matèria mineral, inerta, i la del carboni, l’element de la matèria orgànica, la dels éssers vius. No existeix l’una sense l’altra. «Som en un moment de transició, i no només és un moment de transició en la història de la humanitat, sinó en la

història de la vida. Comencem a comprendre’ns tan minuciosament que comencem a controlar els processos de la vida i a controlar el nostre propi futur evolutiu». Per a ell, els descobriments biològics seran els més rellevants, i assegura que la pròxima frontera no la trobarem amb l’estudi de tot el que ens envolta o en l’exploració del remot espai exterior, sinó en nosaltres mateixos. El pròxim serà un viatge cap al nostre interior. Us posaré uns quants exemples d’aquesta odissea.

METGES MICROSCÒPICS

M’agradaria començar pel fantàstic treball de Fátima Bosch, biòloga i una de les principals expertes en teràpia gènica del nostre país. Entre les seves línies d’investigació figura el desenvolupament d’un tractament per combatre una malaltia tan desconeguda com letal, la síndrome de Sanfilippo. Aquesta malaltia es classifica dins un conjunt de malalties minoritàries, les mucopolisacaridosis —ho sé, és difícil de llegir—, causades per l’absència d’una proteïna (un enzim) o la presència d’una variant defectuosa d’aquesta proteïna. Les mucopolisacaridosis tenen un origen genètic i es manifesten els primers anys de vida dels nens portadors d’aquest gen conflictiu. Amb el temps, els pacients mostren dificultats en la parla, alteracions del comportament, se’ls accentua el retard mental, la discapacitat motora... El progrés de la malaltia és inevitable i l’únic tractament és pal·liatiu, fins que al final aquests joves acaben morint. Gràcies a les tècniques de seqüenciació, sabem quin és el gen causant del Sanfilippo, un gen amb les instruccions d’un enzim defectuós. Fátima Bosch està desenvolupant un tractament que consisteix a atacar els teixits dels pacients amb virus carregats amb el gen correcte. Sí, ho heu llegit bé: amb virus. Els virus són com paràsits de les cèl·lules. Se’ls fiquen a dins i els insereixen el seu ADN perquè la cèl·lula hoste fabriqui, amb la seva pròpia maquinària, nous virus i la infecció s’estengui. Però en el cas de la teràpia gènica, científics com Fátima Bosch introdueixen un gen desitjat dins virus no perjudicials que actuen com a missatgers amb bones notícies. Els virus modificats entreguen la informació correcta (el gen funcional) als seus

destinataris (les cèl·lules amb el gen anòmal) perquè fabriquin el producte adequat (l’enzim correcte) a partir de les noves instruccions. En el cas de la teràpia gènica, en comptes de la infecció el que s’estén és el remei, i l’equip de Bosch ho està aconseguint. En animals, han fet arribar aquests virus terapèutics a teixits com el múscul, el fetge i el cervell, i el problema s’ha corregit. Les cèl·lules reparades amb el nou gen fabriquen l’enzim funcional i la malaltia reverteix. Ara estan mirant d’aconseguir que aquest tractament, efectiu en animals de laboratori, arribi a aplicar-se en persones. L’equip de Luis Serrano encara va una mica més enllà. Intenta crear bacteris equipats amb un kit de reparació, amb l’objectiu d’aconseguir que, com si fos un veritable metge en miniatura, realitzi una revisió de la cèl·lula i, en funció del diagnòstic, procedeixi a reparar-la o no. Per aconseguir-ho, el bacteri haurà d’introduir-se dins la cèl·lula, avaluar-ne l’estat i, si opta per curar-la, produir una droga intel·ligent. A diferència de la teràpia gènica, prometedora per atacar una malaltia concreta com el Sanfilippo amb la inserció d’un o pocs gens mitjançant virus, el bacteridoctor de Serrano porta molts més gens, desenes. La cosa té una major complexitat, però d’altra banda pot conduir a teràpies molt més dirigides, que vagin a curar únicament les cèl·lules malaltes, per exemple les tumorals. Si bé la teràpia gènica pot dirigir-se d’alguna manera a un òrgan concret, una vegada al teixit diana els virus no seleccionen en quines cèl·lules introduiran el seu gen. Ho fan a cegues. Els organismes que està dissenyant Serrano, en canvi, només repararien les cèl·lules amb problemes després de fer aquest diagnòstic. Es tractaria d’una teràpia molt més selectiva.

CURAR AMB CÈL·LULES

Un altre gran salt de la biologia el trobem en la investigació amb cèl·lules mare. Totes les cèl·lules d’una persona contenen una còpia del seu genoma. Tot i això, una neurona no s’assembla gens a un glòbul vermell. Durant el desenvolupament de qualsevol ésser viu a partir d’un embrió inicial, les cèl·lules es diferencien les unes de les altres segons quin sigui el teixit a què van destinades. D’aquest embrió es formen hepatòcits (les cèl·lules del fetge), enteròcits (les de l’intestí),

neurones (les del sistema nerviós), glòbuls vermells i blancs (de la sang), condròcits (del teixit conjuntiu), queratinòcits (de la pell), etcètera. L’inventari és ampli i tot sorgeix d’aquest embrió compost per cèl·lules indiferenciades i pluripotents, capaces de donar lloc a qualsevol teixit. Són les denominades cèl·lules mare embrionàries. Diferenciar-se vol dir perdre aquesta pluripotència, i un hepatòcit, per exemple, només es divideix per donar lloc a nous hepatòcits. Poder controlar el desenvolupament d’aquestes cèl·lules per obtenir els teixits desitjats obre un enorme ventall de possibilitats en camps com la medicina regenerativa, la immunologia o la mateixa teràpia gènica, però els primers treballs amb cèl·lules mare embrionàries, cap al 2001, van donar resultats poc esperançadors, perquè en implantar-les en animals de laboratori formaven tumors en tots els casos. Sembla que aquestes cèl·lules estaven programades per créixer molt bé a l’úter, però no pas en un laboratori. En treure-les del seu entorn natural, embogien i perdien el control. Hi havia factors que escapaven als científics. Pocs anys després es va descobrir que en diverses zones del cos de qualsevol persona, com la medul·la òssia, hi ha cèl·lules mare. Aquestes les van anomenar cèl·lules mare adultes, i, a diferència de les embrionàries, no formaven tumors ni donaven problemes de rebuig entre individus, perquè es podien treure del mateix pacient objecte de la teràpia. Però el salt qualitatiu el va fer el 2006 el japonès Shinya Yamanaka, en demostrar que a partir de qualsevol cèl·lula de l’individu adult, i només tocant quatre gens, es podia induir aquesta cèl·lula a tornar a tenir les característiques de quan era un embrió. Aquestes se les coneix com a cèl·lules pluripotents induïdes. El seu descobriment va ser tan rellevant que l’investigador va guanyar el premi Nobel l’any 2012.

FÀRMACS A LA CARTA

Si el Sanfilippo es deu a un sol gen mutat, a l’altre extrem tenim el càncer, una malaltia molt complexa causada per molts factors genètics i ambientals, com els nostres hàbits de vida. Avui el repte és trobar fàrmacs i tractaments que s’adaptin a les circumstàncies exactes de la malaltia en particular, perquè cada càncer és un món. Manel Esteller, de qui he parlat dos capítols enrere, en diu fàrmacs a la carta, en contraposició a la quimioteràpia clàssica, inespecífica, poc dirigida i

que ho mata tot. Ell mateix em va explicar una vegada que la primera substància emprada en quimioteràpia per combatre el càncer va ser ni més ni menys que el gas mostassa, una arma química sintetitzada per utilitzar en la Primera Guerra Mundial. L’exposició a aquest gas tremendament irritant produeix grans butllofes a la pell i als pulmons, i pot causar la mort per asfíxia. En totes les guerres paguen justos per pecadors, però les noves tecnologies, com el GPS, els drons o la teledetecció, permeten programar atacs cada vegada més selectius sense posar en risc la població civil. En la lluita contra el càncer a exactament el mateix. És una guerra per destruir cèl·lules enemigues, i la quimioteràpia inespecífica ho fa a costa de cèl·lules aliades, sanes, de la mateixa manera que un bombardeig, quan té lloc en una ciutat, mata milers de persones innocents. Comença a ser possible pensar en nous fàrmacs que només actuïn contra les cèl·lules tumorals i deixin intactes les seves veïnes sanes. Em refereixo a teràpies com el bacteri-doctor de Luis Serrano o la farmacogenòmica, fàrmacs basats en l’ADN de les persones. Altres tractaments tenen en compte l’epigenètica de cada malalt. Una cèl·lula tumoral llegeix les instruccions errònies i es descontrola, fuig del lloc que té assignat, causa estralls en els teixits i envaeix cèl·lules veïnes. Doncs bé, els fàrmacs epigenètics reprogramen aquestes cèl·lules malignes mitjançant l’eliminació dels grups metils del seu ADN que mantenen els gens adequats silenciats i n’impedeixen l’expressió. Per entendre’ns, si la teràpia gènica pot corregir el manual d’instruccions de les cèl·lules, els fàrmacs epigenètics corregeixen la lectura d’aquest manual. En les cèl·lules reparades, els gens que impedeixen el creixement tumoral es manifesten i el càncer podria remetre. Aquestes teràpies encara estan en bolquers, però prometen molt i avancen de pressa. Ja ho veureu.

L’ORDINADOR DEL FUTUR

Hem vist que no n’hi ha prou de descobrir el genoma dels éssers vius, perquè hi ha molts altres factors encara massa esmunyedissos, però hi ha una cosa que sí que ens ha quedat molt clara: per comprendre la biologia hem de considerar cada organisme com una xarxa, un sistema de processos interconnectats que donen lloc a la vida. L’estudi de tots els processos des d’aquesta perspectiva

integradora és l’objectiu de la denominada biologia de sistemes, i aquesta disciplina és irremeiablement multidisciplinària. El meu amic de l’IBM Ajay Royyuru es defineix com a biòleg computacional. Al principi em vaig demanar què carai volia dir, això, però en Royyuru de seguida em va saber aclarir que avui el nou paradigma de la biologia de sistemes és inimaginable sense el de la informàtica. No som capaços, per nosaltres mateixos, de digerir la ingent quantitat d’informació que estem generant dia a dia, i encara menys comprendre les infinites relacions i processos de la biologia. Això ja m’ho havia advertit Luis Serrano fins i tot abans que conegués Royyuru: «Eduard, si no recorrem a alguna cosa com la informàtica, ni el cervell pot entendre aquesta complexitat». Des que va néixer, la computació ha accelerat sense parar. Un dels fundadors de l’empresa de microprocessadors Intel, Gordon Moore, va predir, a la segona meitat del segle at, que el nombre de transistors integrats als ordinadors es duplicaria cada dos anys. I la va encertar. El que avui es coneix com a Llei de Moore dóna una idea del progrés de la capacitat de computació, i aquesta potència creixent és un dels artífexs de la revolució del silici. Ara no només tenim ordinadors més potents que mai sinó que a més a més n’ajuntem milers i milers perquè treballin com un de sol, un superordinador capaç de realitzar complexíssimes anàlisis, prediccions i simulacions, i processar el big data, tota la quantitat inimaginable d’informació que estem generant. Vaig parlar sobre computació amb Juan Ignacio Cirac, físic quàntic, un dels millors del nostre país. Cirac afirma que als ordinadors actuals, basats en el bit, la informació que transmeten els electrons, els queden pocs anys per continuar millorant. D’aquí a quinze o vint anys, vaticina, haurem assolit el límit de la seva potència. Fer més petits els processadors, els transistors i la resta de dispositius implicats en la capacitat de càlcul dels ordinadors és la clau de l’augment de la potència. La idea és senzilla: reduir-ne la mida permet emmagatzemar i processar informació en menys espai i, al seu torn, posar més unitats en la mateixa unitat de superfície. Però no podem fer un giny infinitament petit. Segons Cirac, quan puguem emmagatzemar els bits d’informació en un sol àtom arribarem al límit. Serà un problema, això? Al contrari, per a ell suposa un avantatge: «En arribar al límit de l’àtom, les lleis de la natura canvien. Les lleis de la física quàntica s’activen i ens permeten fer coses extraordinàries, coses que semblen més aviat tretes d’una pel·lícula de ciència-ficció. Estem estudiant com aprofitar la física quàntica no només per poder continuar fent que els ordinadors

vagin més de pressa, sinó perquè vagin moltíssim més de pressa i puguin fer càlculs que d’una altra manera serien impossibles». La revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació, les TIC, no es pot concebre sense la teoria de la informació, publicada per Claude Shannon i Warren Weaver el 1949. La teoria sorgeix de la necessitat de transmetre dades d’una manera eficaç, ràpida i segura. Per aconseguir-ho, els dos matemàtics van desenvolupar una metodologia que permet mesurar la quantitat d’informació continguda en qualsevol missatge. Així, la informació es convertia en una magnitud física i, com a tal, gaudiria d’una unitat fonamental per mesurar-la: el bit. Es tracta d’una unitat que ofereix dues alternatives contraposades: u-zero, síno, verdader-fals, presència-absència, ple-buit, o, com un interruptor, on-off. Fins avui, els ordinadors, els telèfons, el control remot del televisor..., tot transmet la informació en bits. Aquests inunden el nostre dia a dia fins a tal punt que avui el 98% de la informació que es transmet ja no és en espanyol, francès, anglès, alemany, sinó en uns i zeros. El sistema binari és el llenguatge més universal, segons Juan Enríquez, un altre visionari expert en biotecnologia de la talla de Gregory Stock. L’ordinador del futur és quàntic, i això vol dir que per transmetre informació no utilitzarà el bit sinó una altra unitat: el qubit. Les màquines del futur recorreran a les propietats de la física quàntica. El qubit pot tenir una superposició dels dos valors possibles del bit, ser un zero i un u simultàniament. Un bit pot estar en dos estats: 0 o 1; dos bits, en quatre estats diferents: 00, 11, 01 o 10; tres bits, en vuit estats, i així successivament. Amb només 32 bits s’obtenen milers de milions d’estats. Doncs bé, un ordinador quàntic, la informació del qual es transmet en qubits, pot estar en tots aquests estats simultàniament. Quan s’aconsegueixi, la capacitat de computació farà un salt sense precedents. Segons Cirac, un sol ordinador quàntic equivaldrà a milions i milions i milions d’ordinadors actuals alhora. Els físics quàntics ara estan aprenent a domesticar els àtoms, les molècules, els fotons... De moment encara fan els primers os, però quan arribin a dominar totes aquestes partícules fonamentals potser es desencadenarà una nova revolució: la revolució quàntica.

NI L’UN NI L’ALTRE: TOTS DOS

Vaig preguntar a Gregory Stock quina de les dues revolucions, la del silici o la del carboni, marcaria el futur. Sense vacil·lar va dir que guanyaria el carboni, però jo continuo tenint els meus dubtes. La tecnologia té tant de camí per recórrer com la biologia. L’ordinador quàntic és una mostra del que ens espera gràcies a la tecnologia, però això no és tot, ni de bon tros. La ciència dels materials, la fusió nuclear com a font d’energia neta, eficient i inesgotable, o la nanotecnologia, plantegen una infinitat de possibilitats que encara no som capaços ni d’imaginar. Costa decantar-se per una de les dues revolucions, però, per si no fos prou, el silici i el carboni s’estan fusionant. Potser el futur coneixerà la unió de totes dues revolucions. Fins i tot potser algun dia aquesta interacció acabarà donant lloc a una nova espècie del gènere Homo. Almenys hi ha qui fa especulacions en aquest sentit.

I LA TECNOLOGIA VA CREAR L’HOMO EVOLUTIS

Fem un ús extern dels ordinadors. Per què no fer un pas més i connectar-nos-hi directament? M’ho va plantejar el 2010 Kevin Warwick, catedràtic de Cibernètica de la Universitat de Reading. Conegut en alguns cercles com el Capità Ciborg, aquest enginyer britànic va destacar a final del segle at per experiments en què es van implantar microxips en el seu sistema nerviós i amb els quals va aconseguir tancar portes, encendre llums i regular la calefacció només amb el pensament; es va connectar amb la seva dona i s’hi va comunicar a distància mitjançant Morse, sense necessitat de parlar; va arribar a introduir en el seu propi braç un dispositiu amb què controlava els moviments d’una mà robòtica i fins i tot, afirma, en va percebre el tacte. Ens vam veure al seu laboratori, on du a terme experiments tant o més sorprenents que els que acabo de descriure. Allà me’n va ensenyar un que em va deixar sense paraules. El seu equip conrea cèl·lules nervioses de ratolí i les connecta a elèctrodes que transmeten els impulsos elèctrics. Són com minicervells sintètics de ratolí, compostos per unes 100.000 neurones, que els científics malcrien més que un fill predilecte: vetllen perquè no els falti res, les alimenten, les mantenen a una temperatura constant de 37 graus. Cada dia,

connecten aquests cervells a uns petits robots carregats de sensors i els deixen exercir funcions ben simples durant una estona, com esquivar les parets d’una superfície. L’equip de Warwick ha observat que, de manera progressiva, el robot cada vegada xoca menys amb aquestes parets. D’un dia per l’altre, el cervell — fet amb cèl·lules verdaderes, insisteixo— aprèn a evitar les topades gràcies a la informació procedent dels sensors. Per si no fos prou, les neurones es reparteixen les tasques: n’hi ha que s’especialitzen a rebre impulsos d’aquests sensors, d’altres que fan que el robot esquivi la paret, i la resta coordinen les anteriors. Com un cervell de debò, es diferencien entre neurones sensorials, motores i intermèdies, respectivament.

Kevin Warwick

Us n’adoneu? En essència, a el mateix que amb el bacteri sintètic que va crear Craig Venter. En una cèl·lula sense ADN, en una carcassa cel·lular, es va introduir el genoma d’una altra espècie, que va agafar les regnes del seu hoste. L’experiment de Warwick és semblant. S’introdueix un cervell en un xassís robòtic i el primer pren el control de l’aparell. I a sobre aprèn! És la reproducció de la plasticitat neuronal in vitro. «Podem fer que el robot es desplaci gràcies al cervell biològic i veure com canvia la connexió cerebral simplement per repetició. Ja saps, quan fas una cosa nombroses vegades i sents que s’automatitza, ja deixes de pensar-hi. De fet, podem veure les vies entre les cèl·lules cerebrals, que es reforcen a mesura que el robot es mou i fa el que volem que faci, bàsicament que no es doni cops amb la paret». La interacció cervell-màquina és possible. De la mateixa manera que també podem modificar el nostre genoma i el nostre epigenoma. I que també podem dirigir el desenvolupament de les cèl·lules, dissenyar fàrmacs específics per a cada persona, aconseguir una capacitat quasi il·limitada de computació i simular el món real. Ara només falta perfeccionar els mètodes, integrar conceptes i ampliar el coneixement perquè no se’ns escapi res, una tasca complicada atès que cada pregunta que responem planteja una desena de nous enigmes. Però el que compta és que tot progressa. A diferència del Carrer que No a, l’avenç del coneixement és imparable, i, segons Gregory Stock, l’evolució afecta no només les espècies sinó també el mateix concepte evolutiu. L’evolució evoluciona i, per a aquest científic, ens trobem en un moment de transició la importància del qual equipara a la del salt cap a la pluricel·lularitat, fa sis-cents milions d’anys. Ens estem unint com a organismes, com a entitats, impulsats per la tecnologia i per la nostra ment, per formar una estructura més gran, d’escala planetària, amb un potencial enorme. Malgrat els dilemes ètics i la resta de controvèrsies que susciten tots aquests avenços, Stock creu que no ens precipitem en absolut cap a un abisme, sinó que més aviat ens endinsem en una transició plena de reptes i dificultats com mai havíem conegut. Juan Enríquez coincideix plenament amb Stock. Quan ens vam trobar a Puebla, Mèxic, em va revelar el següent: «Penso, Eduard, que estem ant de ser un Homo sapiens, una espècie humana conscient del seu entorn, a un Homo evolutis, un ésser humà que comença, directament i deliberada, a fer enginyeria i a canviar l’evolució de virus, bacteris, vegetals, plantes, animals i de nosaltres mateixos. I això és un canvi qualitatiu. L’Homo evolutis és un animal que modifica de

manera fonamental el món de Darwin». Lluny d’estancar-la, la ciència i la tecnologia el que fan és accelerar l’evolució, segons el que expliquen observadors com Stock i Enríquez. Encara som a les beceroles d’aquest progrés, però feu-vos aquesta reflexió: hem canviat substancialment l’entorn. Hem transformat la faç de la Terra de dalt a baix, per a bé i per a mal, i les espècies que hi viuen s’hi han d’adaptar. No tenen altre remei. Moltes han fracassat en l’intent i malauradament s’han extingit. Els motius són diversos, però permeteu-me destacar el factor temporal com a factor limitador. Els ha faltat temps per emmotllar-se al nou entorn. Els dos o tres segles que hem tardat a transformar el món poden semblar una eternitat als ulls de qualsevol home o dona, però és un període ínfim en la història de la vida, de 3.500 milions d’anys. La marató de canvis en què hem embarcat la Terra és veloç i sobtada, i això té els seus impactes. En el capítol següent en veurem uns quants.

REFERÈNCIES

Viktor Mayer-Schönberger, Kenneth Cukier. Big Data: A Revolution That Will Transform How We Live, Work, and Think. Londres: Houghton Mifflin, 2013. Gregory Stock. Redeg Humans: Our Inevitable Genetic Future. Nova York: Mariner, 2003. Juan Enríquez. As the Future Catches You. Nova York: Three Rivers, 2005. Kevin Warwick. I Cyborg. Londres: Century, 2002. Charles Seife. Descodificando el universo. Castelló: Ellago, 2009. Vlatko Vedral. Decoding Reality: The Universe as Quantum Information. Oxford: Oxford University Press, 2012.

CAPÍTOL 6

LA TERRA ÉS UNA SENYORA GRANADETA

És clar que hi ha futur: ara tenim el poder de dibuixar-lo

Enfront de la meva taula de treball hi ha tres quadres del pintor Vives, l’amic del meu pare que el va precedir en l’adéu als que ens quedàvem. Dos dels quadres reprodueixen les platges dels Lliris i dels Capellans, a Salou, quan només hi havia aigua salada, sorra amable i matolls verds. Mentre vaig viure per aquells verals amb la família, ni nosaltres ni cap dels habitants del poblet costaner sospitàvem el que ens esperava. Al costat de les pintures de Vives hi ha un quadre bellíssim de la Vilella Baixa, obra del mateix artista. Si bé la Vilella conserva més o menys la fisonomia d’abans —la plasmada per Vives al llenç a la dècada dels seixanta—, la gent de Salou va ser testimoni d’una frenètica proliferació d’apartaments, hotels i discoteques, amenaçada per la incursió d’hordes bàrbares, a diferència dels segles ats, en què els forasters venien en aparent to de pau. La localitat costanera de Salou va patir una mutació, i no va ser l’única. En aquells anys, Espanya semblava que hagués embogit. L’eufòria turística d’aquella època va anar acompanyada de l’aparició, arreu del territori, de fàbriques, preses, plantes tèrmiques i centrals nuclears. Sorgien com bolets. Recordo que a Vila-seca els Reis em van portar la meva primera bicicleta. Era blava, i amb ella solcava els camins de terra i explorava el món, el meu món d’aleshores. Un parell de dècades més tard les processons de sis-cents posarien en risc la pell de qualsevol mocós que s’atrevís a trepitjar l’asfalt amb la bici. Començava el miracle econòmic espanyol, una de les dues grans il·lusions heretades de la dictadura —l’altra és la Transició democràtica, un procés inacabat, les seqüeles del qual encara patim avui—, que va transformar del tot la imatge del territori.

DE SALOU A HAWAII

Mentrestant, a l’altre cap de món, es gestava alguna cosa. En el remot —i també turístic— arxipèlag de Hawaii, a un químic anomenat Charles David Keeling li va donar per posar-se a mesurar la concentració de diòxid de carboni de l’atmosfera. Va començar a realitzar aquests mesuraments el 1958 a l’Observatori de Mauna Loa, situat a quasi 3.400 metres d’altitud, al vessant del volcà homònim, a la mateixa illa de Hawaii. La seva situació, en ple oceà Pacífic i a milers de quilòmetres de tot continent, manté aquest observatori allunyat de les fonts de contaminació de les grans ciutats i regions industrials, i això permet mesurar variables atmosfèriques de manera fiable i poc esbiaixada. Transcorreguts uns anys, Keeling va observar amb gran sorpresa un patró molt regular en la concentració de diòxid de carboni. I era un patró doble. Primer va comprovar que la quantitat d’aquest gas a l’atmosfera oscil·lava al llarg de l’any. Augmentava fins al mes d’abril, i a partir d’aquí descendia fins a l’octubre, abans de remuntar novament fins a l’abril següent. D’un any a l’altre, la concentració traçava un vaivé perfecte que mostrava, a més a més, una tendència a l’alça. Aquest era el segon patró: un augment sostingut i constant del valor de la mitjana de diòxid de carboni de cada any. És a dir que en anys successius, al marge d’aquest puja i baixa, la concentració del gas augmentava. I ho continua fent encara avui. Si al principi dels mesuraments el diòxid de carboni rondava una concentració pròxima a les 300 parts per milió, en l’actualitat aquest valor ja ha excedit les 400. Només en mig segle i una mica més. Les ondes de la que avui es coneix com a corba de Keeling reflecteixen la fotosíntesi i la respiració de la coberta vegetal del planeta. Les plantes respiren. Això vol dir que alliberen diòxid de carboni a l’atmosfera com a producte del seu metabolisme, i que ho fan durant tot l’any. Nosaltres també respirem i exhalem aquest gas, però les plantes fan una cosa que les persones no podem fer: la fotosíntesi. En aquest procés, retiren diòxid de carboni de l’atmosfera per fabricar matèria orgànica, cosa que fan durant els mesos càlids. Com que la superfície de boscos i vegetació és més gran a l’hemisferi Nord, durant els mesos càlids en aquesta meitat del món les plantes consumeixen una quantitat major de diòxid de carboni que a l’hemisferi Sud, i això es reflecteix en el descens observat entre abril i octubre. En canvi, durant els mesos càlids de l’hemisferi Sud, les plantes del Nord aturen la fotosíntesi, tot i que continuen respirant, i tornen diòxid de carboni a l’atmosfera en major quantitat que la que arriben a assimilar les de l’altra meitat del planeta. En conseqüència, la concentració a l’atmosfera augmenta. Així, les ondes de la corba de Keeling es deuen a un

inspira-respira de la Terra, a un procés natural. El britànic James Lovelock equipara la biosfera —el conjunt d’éssers vius del planeta i els seus hàbitats— a un gran superorganisme que anomena Gaia, en honor de la deessa grega de la Terra. Segons la seva hipòtesi, la mateixa vida regula les condicions ambientals per perpetuar-se. Doncs bé, si em permeteu el símil, si Gaia fos un ésser viu, els vaivens del diòxid de carboni atmosfèric reflectirien en certa forma la seva respiració.

Eduard Punset amb James Lovelock.

I què a amb la tendència creixent? Keeling va ser un dels primers a alertar d’un increment del diòxid de carboni atmosfèric causat per l’activitat humana. El gas que s’afegia any rere any procedia de la crema d’hidrocarburs fòssils, del petroli, del carbó, del gas que consumim de manera massiva des de la Revolució Industrial, fa dos segles i mig, però que estaven amagats a l’interior de l’escorça terrestre des de feia milions d’anys. La màquina de vapor, els cotxes, les fàbriques, les centrals tèrmiques, els avions, les calefaccions tornen a l’atmosfera aquest carboni que ha estat tants mil·lennis arraconat, i avui tenim prou evidències per afirmar que aquest increment accentua l’efecte hivernacle i, per extensió, desbarata la circulació termohalina, és a dir, els corrents termoreguladors dels oceans. El corrent del Golf n’és un, amb temps de trànsit de més de mil anys.

La circulació termohalina està subestimada en relació amb l’efecte hivernacle.

LA SOLUCIÓ PER A UN PROBLEMA

L’ambient s’escalfa, el paisatge es transforma, el clima canvia. A Salou, a Espanya, a Hawaii i a tot el globus. Keeling va ser dels primers a mostrar un testimoni de la nostra capacitat de transformació del món i de com les accions locals —el creixement descontrolat de Salou, per exemple— sumen i tenen un efecte global. De totes maneres, no som els primers a perpetrar un canvi a una escala tan gran. Fa 2.500 milions d’anys, l’auge dels cianobacteris, uns microbis de color verd blau capaços de realitzar la fotosíntesi, va inundar l’atmosfera d’oxigen. Abans, aquest gas era gairebé inexistent. Els primers éssers vius eren bacteris el metabolisme dels quals era diferent del basat en l’oxigen. De fet, l’oxigen era tòxic per a aquestes espècies, i quan els cianobacteris van començar a estendre’s i a desprendre aquest gas en enormes quantitats es va produir la primera extinció massiva de la història geològica. Un refredament de la Terra fa dos-cents milions d’anys va posar fi als dinosaures, que no van saber adaptar-se a aquest canvi, causat suposadament per l’impacte d’un asteroide o per un pic d’activitat volcànica. Casa nostra també ha at per nombrosos períodes glacials provocats per variacions en l’òrbita terrestre al voltant del Sol que han estès els casquets polars fins a latituds mitjanes. En definitiva, la Terra està subjecta a canvis constants i se n’ha sortit de tots, tal com em va explicar el desaparegut Stephen Jay Gould: «És molt difícil creure que puguem modificar les característiques del planeta. La Terra continuarà sent el que és, indiferent al que fem nosaltres, quan ja hagi desaparegut tothom».

La corba de Keeling.

Gould tenia raó: la Terra sobreviurà al nostre embat, i encara li queden uns quants milers de milions d’anys de vida, segons prediuen els cosmòlegs. Però viure a la seva superfície pot ser complicat si les condicions es pertorben. Hem vist que adaptar-se al canvi és imprescindible, tot i que això no significa que sigui fàcil. El canvi global que vivim avui, vist des d’una perspectiva geològica, és extraordinari, no tant per la seva magnitud com per la seva rapidesa, i això fa difícil als ecosistemes l’adaptació al nou entorn i repercuteix en la nostra qualitat de vida. Quan vaig conèixer James Lovelock, el científic em va advertir que Gaia és una senyora granadeta que mereix respecte. Creu que encara no li hem fet prou mal a la Terra per adonar-nos que és meravellosa i que hauríem de preocupar-nos més per ella: «Gaia existeix des de fa potser 3.000 o 4.000 milions d’anys. És una senyora gran. S’assembla a mi, que gairebé tinc vuitanta anys. Encara podem donar guerra, però tot plegat comença a fer figa... I cal tenirho present». La bona notícia és que hi ha solucions. Lovelock la va encertar quan va afirmar que la solució està basada en la tecnologia, que no rau a abandonar-la. Us ho il·lustraré amb un exemple. El 1995 el premi Nobel de Química va ser per al mexicà Mario Molina, l’holandès Paul Jozef Crutzen i el nord-americà Frank Sherwood Rowland, per haver alertat el món d’un aprimament de la capa d’ozó que embolcalla la Terra, d’entre uns vint i cinquanta quilòmetres per sobre dels nostres caps. L’ozó és un gas les propietats del qual ens protegeixen dels efectes cancerígens dels rajos ultraviolats procedents del Sol. A aquesta altitud, absorbeix una bona proporció d’aquests rajos i impedeix que arribin a la superfície del planeta. Als anys setanta, Molina, Crutzen i Rowland van mostrar, davant la incredulitat de molta gent, que aquesta capa s’estava aprimant a la regió dels pols, sobretot al Sud, damunt de l’Antàrtida, i que la causa d’aquesta degradació eren uns gasos que no existeixen en la natura però que, després de ser descoberts, a començament del segle XX, van ser àmpliament utilitzats en la indústria com a refrigerants i propel·lents d’aerosols. Són els gasos clorofluocarbonats, més comunament coneguts com a CFC, i en l’àmbit domèstic els trobàvem als frigorífics i als esprais, en desodorants, laques, ambientadors, insecticides... El que van descobrir els guardonats amb el Nobel va ser que, malgrat que són gasos innocus per a la salut humana, són molt estables i es queden prou temps al medi ambient per arribar a l’altitud on es concentra l’ozó. Aquí es descomponen per la radiació ultraviolada i els productes d’aquest procés provoquen la degradació de l’ozó.

Aquesta alerta es va llançar el 1974, però encara van haver de ar quinze anys perquè la societat prengués consciència del problema i l’Organització de les Nacions Unides aconseguís el consens entre països per a la reducció dràstica de l’ús industrial de CFC. No va ser fins a l’any 2000 que la capa d’ozó va mostrar el primer signe de recuperació. Vaig tenir la sort de conèixer Mario Molina a Puebla, al seu Mèxic natal, i ell mateix em va explicar que a la regió antàrtica l’ozó ja havia desaparegut pràcticament del tot, en més del 99%. És per això que es parla de forat de la capa d’ozó en aquesta regió. Era una veritable bretxa, de dimensions colossals, i per sort es concentrava en una regió del planeta no habitada. De totes maneres, la capa també es va veure debilitada a la resta del món, i algun any el forat que creixia fins i tot va arribar a tocar el sud de l’Amèrica del Sud, la qual cosa començava a posar en risc la salut humana per possibles problemes a la pell i als ulls causats pels rajos ultraviolats. El que és important d’aquest exemple és que apostar pel coneixement ens ha permès reunir evidències d’un problema de salut de Gaia, els científics van emetre un diagnòstic molt sòlid i es va aconseguir que els països es posessin d’acord per prendre mesures i trobar alternatives als CFC. El forat avui es recupera, lentament però es recupera, i tal com em va manifestar Molina, els científics consideren resolt el problema: «I el motiu és el següent: vam poder arribar a un acord internacional, l’anomenat Protocol de Mont-real, en què tots els països del planeta es van posar d’acord a no produir més aquests compostos. Però el forat encara no ha desaparegut, perquè els compostos que es van emetre durant el segle at en part encara continuen a l’atmosfera. Tardaran un segle a desaparèixer».

L’ENERGIA DEL CONEIXEMENT

El del canvi climàtic és un problema bastant més complex. Si experts com Molina vaticinen que per recuperar els nivells d’ozó d’abans caldrà almenys un segle, la possibilitat de tornar a la concentració de diòxid de carboni d’abans de la Revolució Industrial és molt, molt més remota. Segons alguns científics, suposant que s’aturessin les emissions d’aquest gas, haurien de ar no ja segles sinó uns quants mil·lennis per tornar als nivells anteriors a la màquina de vapor. Això es deu al fet que ens dediquem a extreure fonts de carboni que han estat milions d’anys apartades de l’atmosfera, fossilitzades dins l’escorça

terrestre, i davant la nostra accelerada taxa d’emissió els ecosistemes no són capaços d’absorbir tanta quantitat de diòxid de carboni. Els científics continuen buscant solucions per afavorir la fixació del carboni, però l’estratègia actual va per dues vies. La primera és l’adaptació al canvi, vist que és inevitable. Adaptarnos i preparar-nos perquè el seu impacte no sigui tan catastròfic. I l’altra estratègia és frenar les emissions, la qual cosa a per replantejar el model energètic: aconseguir que les economies es basin en energies netes i renovables, que no s’exhaureixin amb el temps, i frenar en la mesura que es pugui les emissions de gasos d’efecte hivernacle. El vent, el sol, els rius, les onades, els volcans... La Terra ens ofereix moltes d’aquestes fonts, i saber aprofitar-les depèn del nostre potencial creatiu. En realitat, històricament ja les hem fet servir, i en trobem testimonis en els molins de vent de la Manxa o en les antigues indústries tèxtils o papereres impulsades per la força dels rius. Ara estem reinventant la roda, aquesta vegada per obtenir una eficiència més gran d’aquestes fonts. «En el futur, les fonts d’energia dependran de la nostra capacitat de pensar i de construir coses, no del que extraguem de la Terra. Les noves fonts no depenen dels recursos naturals sinó de la nostra capacitat de crear la tecnologia per accedir-hi». Aquesta vegada no m’ho va dir James Lovelock, sinó Steven Cowley, al Centre for Fussion Energy de Culham, en ple countryside britànic. Aquest físic investiga la major promesa pel que fa a fonts d’energia netes i inesgotables: la fusió nuclear. Fusió amb u; no la confongueu amb la fissió, amb i. L’energia de fissió és la de les centrals nuclears actuals, i s’obté en trencar els nuclis dels àtoms. En canvi, la de fusió consisteix precisament en el contrari, a ajuntar nuclis, i no té res a veure amb la radioactivitat ni amb les catàstrofes que la fissió ha arribat a causar.

COPIEM LA NATURA

Si no haguessin existit els animals voladors o els peixos, potser avui l’aviació no estaria tan avançada. Sense aquestes plantes amb fruits que s’enganxen als pantalons i s’emboliquen al pèl dels gossos potser encara no s’hauria inventat el velcro. Sense els majestuosos salzes a la vora dels rius ni se’ns hauria acudit sintetitzar aspirines en quantitats industrials per combatre migranyes, ressaques i

altres malalties. Sense el vol absolutament silenciós dels mussols, el Japó no es penjaria la medalla de posseir el tren bala. Sense dofins o ratpenats, qui sap si hauríem inventat el sonar. Tots aquests són exemples de ginys i idees sorgits de l’observació de la natura. Des de sempre hem imitat el que fan els éssers vius. Per què?, us preguntareu. Senzillament, perquè la selecció natural s’ha encarregat de perfeccionar les formes i les funcions de les espècies, i això ens estalvia feina. L’expert en biomecànica Steven Vogel rea exhaustivament tots els principis de la física que han materialitzat els nostres enginyers i investigadors del camp de la ciència dels materials i els compara, d’un en un, amb les solucions per les quals ha optat la natura. Els materials flexibles, la roda, la resistència a la tensió o a la tracció, els motors, l’aprofitament de l’energia de l’aigua i del vent o fins i tot la propulsió a raig són invents que ens fan sentir l’espècie més enginyosa de la superfície terrestre, però Vogel demostra, en el seu llibre Ancas y palancas, que tot això ja estava inventat abans, molt abans, i que avui ho trobem al nostre entorn gràcies a l’atzar de les mutacions genètiques i a l’eficient selecció natural. I per llestos que ens creguem, som incapaços d’imitar-ho tot. Recordo que Janine Benyus, autora del llibre Biomimicry: Innovation Inspired by Nature (‘Biomimètica: la innovació inspirada per la natura’), em va revelar que encara queden moltíssimes coses per copiar. La fotosíntesi n’és una, i la fusió nuclear una altra. Però per a aquesta última sembla que ens falta poc. La fusió és l’energia de les estrelles, del nostre Sol. La gent es pregunta sovint per a què caram serveix l’astronomia, per què ens entestem a conèixer què a als confins de l’univers quan aquí mateix hem d’afrontar problemes com la fam, les guerres o les crisis econòmiques. Doncs el de la fusió és un clar exemple del potencial econòmic i mediambiental de mirar de reproduir un cert coneixement adquirit a partir de l’observació astronòmica, ja que el que intentem amb aquesta font d’energia és construir petits sols a la Terra. La tasca no és fàcil. La principal dificultat rau en el fet que per aconseguir fusionar nuclis necessitem vèncer la força de repulsió entre ells, i això requereix una quantitat d’energia enorme. Mentre que al Sol aquest procés té lloc a 15 milions de graus centígrads, en condicions de laboratori els experiments realitzats requereixen —compte amb la dada— 170 milions de graus. Com és possible assolir aquesta temperatura sense que abans es fonguin els aparells i dispositius productors d’una quantitat de calor tan bèstia? No és fàcil. En l’experiment parteixen de nuclis d’hidrogen i els escalfen dins d’un camp

magnètic per fusionar-los i donar lloc a nuclis d’heli (un gas noble). La força del camp magnètic els confina en una mena de gàbia que manté aquest gas a una temperatura enorme, mentre impedeix que entri en e amb les parets. D’aquesta manera, l’hidrogen ni es refreda en e amb els materials del seu continent —el e no es dóna— ni els escalfa. A partir d’una temperatura d’uns 100 milions de graus comença la fusió, i el procés millora a mesura que augmenta la temperatura. Perquè us en feu una idea, en un experiment realitzat el 1997 pel mateix Cowley, van partir de menys d’un gram d’hidrogen. Van aconseguir la fusió i, a una temperatura superior als 150 milions de graus, van començar a generar energia per valor de 16 milions de watts. Això és equivalent al que necessiten unes 8.000 estufes elèctriques funcionant alhora, i insisteixo, es va aconseguir aquesta quantitat d’energia a partir de menys d’un gram d’hidrogen, un gas més que abundant en el món. Aquest procés s’assembla al d’encendre una foguera amb un llumí. Encendre el llumí per cremar el paper i la fusta ben apilats a la llar de foc equival a obtenir la temperatura inicial superior als 100 milions de graus per aconseguir la fusió. Una vegada el foc de la foguera ha arrencat, l’alta temperatura per a la combustió es retroalimenta i el foc es manté a si mateix. Amb la fusió a el mateix. Un cop superada la temperatura que desencadena la reacció, aquesta es manté gràcies a l’energia que se’n desprèn. A França realitzen un experiment per produir energia de fusió a gran escala. Es tracta de la construcció del Reactor Internacional Experimental Termonuclear, l’ITER, segons la sigla en anglès, i és un dels experiments més cars de la història. L’ITER serà la primera prova pilot experimental i comercial del que podria ser el nou paradigma energètic. Es preveu que començarà a funcionar cap al 2018, però Cowley em va advertir que haurem d’esperar almenys fins al 2030 perquè aquesta energia pugui difondre’s a través de les xarxes elèctriques. I després encara transcorrerà més temps fins que es converteixi en la principal font d’energia. Mentrestant, arem per una etapa de transició energètica —ja hi estem immersos, de fet— en la qual conviuran les fonts tradicionals del carboni, la fissió i les renovables, molt poc eficients al costat de l’anhelada fusió. Quan aquesta arribi, potser viurem una nova revolució tecnològica. «Vindrà un dia, en la dècada del 2020, en què l’ITER serà autosuficient per primera vegada. Aquest dia marcarà una fita en la història de la ciència».

REFERÈNCIES

James Lovelock. Las edades de Gaia. Barcelona: Tusquets, 1993. Janine Benyus. Biomimicry: Innovation Inspired by Nature. Nova York: William Morrow & Co, 2002. Steven Vogel. Ancas y palancas. Barcelona: Tusquets, 2000.

CAPÍTOL 7

ÉS MILLOR UN AMIC QUE NO UN FÀRMAC

Podem controlar el nostre estat de salut

A les nostres mares els preocupava tot. Ni la meva, malgrat que tenia el metge a casa, el seu marit, es tranquil·litzava quan perdia els seus fills de vista —deixant de banda l’Alberto, l’únic «vilellenc» dels quatre germans, que en aquella època encara anava a coll de la mare—. Quan s’acostava el solstici d’estiu, els meus amics del poble i jo baixàvem a jugar al riu. No sé com s’ho feien les mares per estar tan al cas de les nostres intencions, però, tan bon punt intuïen que sortíem a caçar gripaus o a intentar pescar alguna carpa, treien corrents el cistellet de la costura i ens cosien el coll de la camisa per impedir que ens la traguéssim per ficar-nos a l’aigua, per evitar, així, incidents no desitjats. Prevenir era l’única manera d’evitar la catàstrofe. Per això, tornar del riu amb els colls descosits estava penalitzat a no tornar a sortir a jugar durant un parell de setmanes, la qual cosa per a nosaltres significava una tortura. En realitat, era una tortura igual no poder-te ficar a l’aigua sota aquell sol que no coneixia la pietat. En aquell temps de la postguerra hi havia una cosa que va salvar els nens de la Vilella Baixa de l’avorriment: aprendre a cosir. Davant del règim opressor de les nostres mares —elles en dirien preventiu—, el fil i l’agulla eren la clau de la diversió. En tot l’estiu no ens separàvem del nostre kit portàtil de costura. Arribàvem al riu Gran, apartat del nucli urbà i de la vista de qualsevol espia, ens alliberàvem dels lligams i ens ficàvem a l’aigua fins que els llavis se’ns tornaven morats. Entre tremolaments, ens eixugàvem al sol, ens vestíem i ens tornàvem a cosir la camisa els uns als altres. Ni rastre del delicte. I el més paradoxal és que a penes ens posàvem malalts. Agafàvem pocs constipats, i els accidents no aven d’alguna contusió o alguna esgarrapada sense importància. L’emoció de descobrir el món, de jugar, de divertir-nos semblava que ens feia indemnes. Ens ficàvem al llit excitats i esperàvem amb ànsia un nou dia per tornar al riu altre cop. Fins i tot si ens posàvem malalts, teníem pressa per recuperar-nos i tornar-nos a escapar. Vivíem emocionats.

L’APAGADA EMOCIONAL

Al capdavant de la productora del programa Redes, sempre vaig insistir al meu equip de biòlegs, psicòlegs i realitzadors que treballessin sota la divisa de conciliar coneixement i entreteniment. Si voleu que el vostre missatge arribi a qualsevol audiència, siguin teleespectadors, lectors, alumnes o fins i tot votants, no podeu deixar-ho de banda. Sense entreteniment només aconseguireu avorrir el personal i no s’assabentaran de res. El neurobiòleg Francisco Mora afirma que el plaer és el mecanisme mitjançant el qual l’aprenentatge es disfressa de joc. Els meus amics de la Vilella Baixa i jo ho sabíem molt bé, encara que no ens n’adonéssim. Jugar és una innovació de la natura a través de la qual els animals —no només els humans— adquireixen habilitats i capacitats útils per a la vida, els condueix a moure’s millor en l’espai físic i a relacionar-se amb els altres. Recordo, tot i això, que la psicòloga infantil Alison Gopnik em va fer veure que els humans som l’espècie que inverteix més temps en l’aprenentatge dels fills, gairebé dues dècades fins a la superació de l’adolescència. Cap altre animal a per un període d’immaduresa tan llarg com els humans, i si alguna cosa ens caracteritza és el fet d’arribar al món tan despullats. I no em refereixo a l’absència de roba. Mentre que al cap de poques hores d’haver sortit de la closca un pollet ja és capaç de procurar-se l’aliment tot sol, nosaltres, els humans, amb prou feines aprenem a alimentar-nos pel nostre compte al cap d’un o dos anys del naixement. Però, lluny de perdre el temps, bebès, nens i adolescents l’inverteixen a donar curs a la seva imaginació, a sadollar la seva curiositat, a crear, descobrir, inventar, assajar, innovar. Per a Gopnik, els bebès són com el departament d’R+D de l’espècie humana. Són tot creativitat i innovació, i el mitjà és el joc. Hi ha una tendència generalitzada —la podem considerar una epidèmia?— a abandonar aquest esperit explorador. Les pressions que rebem i anem acumulant amb l’edat ens generen una tensió i una ansietat cada vegada més constants, i amb el temps això ens empeny a deixar de banda el caràcter jovial i impulsiu de la infància i l’adolescència. Quan aquest procés s’enceta, de manera pausada però constant, persistent, acaba produint-se el que Francisco Mora denomina l’apagada emocional, en què regnen l’aclaparament i l’estrès, els pitjors enemics d’aquesta fascinació per descobrir i entendre tot el que ens envolta.

L’estrès és segurament una de les emocions bàsiques més pertorbadores de la nostra vida. És una murga, però tot i això és necessari. Ens posa en situació d’alerta davant d’una amenaça, i ho fa a través d’una hormona, el cortisol. Si no fos per l’estrès, ningú duria a terme cap pla. Seria difícil superar un examen, trobar feina, fer una frenada per salvar la pell. Robert Sapolsky va estudiar durant dècades l’estrès en bandades de mones babuïns, al mateix cor del Serengeti i al seu laboratori de la Universitat de Stanford. Aquest aionat primatòleg i neuròleg va constatar que, sostinguda en el temps, aquesta emoció causa nombrosos problemes de salut i agreuja malalties com la diabetis, la hipertensió, la descalcificació òssia o la depressió. A una dosi prolongada, el cortisol a factura, com també hem vist uns capítols enrere. Ara sabem, a més a més, que l’ansietat a per sobre d’altres emocions positives i causa aquesta apagada de què parla Mora. Però afortunadament, gràcies a la irrupció de la intel·ligència emocional, avui disposem d’armes per combatre l’estrès i, per tant, aquesta apagada: aprendre a gestionar les emocions, deixar-nos portar per l’instint, ampliar la nostra xarxa social, compartir, posar-se en el lloc dels altres, planificar... Recordeu que la felicitat la trobareu a la sala d’espera de la felicitat. I no parar, fer esport, viatjar, aprendre coses noves, tocar un instrument... En definitiva, afavorir la plasticitat neuronal. Si a sobre ho feu en companyia d’algú, molt millor. Fa un lustre, vaig xerrar una bona estona amb Samuel Barondes, un reputat psiquiatre de la Universitat de Califòrnia, a San Francisco. Em parlava dels fàrmacs que fem servir per combatre problemes del cervell, com l’ansietat, la depressió o altres trastorns, i va sortir el tema de l’alcohol. No és un fàrmac, almenys no va ser creat com a tal, però exerceix una funció d’alguna manera equivalent a medicaments com el Valium. Segons Barondes, en una festa plena de persones desconegudes, una persona amb una mica de fòbia social sol trobar consol a la barra del bar. Allà, aquesta persona trobarà una droga psicoactiva molt, molt poderosa anomenada alcohol que, d’acord amb el que va explicar el psiquiatre, actua exactament com el Valium, sobre el mateix receptor del cervell, l’anomenat receptor GABA. Hi ha moltes diferències entre els respectius mecanismes d’acció, però tots dos poden contribuir a rebaixar els nivells d’ansietat que provoca entrar en un local ple de desconeguts. Malgrat tot, ens hem d’adonar que hi ha un altre mètode amb el mateix potencial de reduir aquesta tensió i que, de ada, ens estalviarà la ressaca: acudir a la festa acompanyats. Anar-hi amb un amic. Són tantes les malalties que podríem

prevenir només de compartir part de la nostra vida amb els altres! Si hi ha una cosa que ens urgeix és reinventar d’una vegada per sempre les polítiques de prevenció; s’ha fet molt necessari arran del col·lapse produït per la necessària universalització de les prestacions sanitàries, educatives, socials o de seguretat ciutadana. Disposem de proves experimentals que en el futur la demanda de prestacions podria reduir-se molt mitjançant polítiques innovadores de prevenció. La generalització imprescindible de les prestacions es va dur a terme sense parar-se a pensar ni un segon en l’arsenal verge de les polítiques preventives. I hem de prendre exemple dels joves, que ni saben ni accepten que calgui reinventar aquestes polítiques, perquè per a ells són un dret adquirit. La gent gran són grans consumidors de medicaments. Els joves s’estimen més un amic que un fàrmac, perquè la ciència els ha ensenyat que la dosi addicional de benestar que els pot prodigar un amic costa menys que una medecina. Potser les noves generacions no saben gestionar les emocions, però saben de la seva existència; hi conviuen i viuen més temps que els grans, influïts pels seus sentiments i ions. Ho veuen les meves estimades nétes cada dia a l’escola. Ho veia jo a les aigües del riu Montsant. La cosa comença a trontollar amb les primeres manifestacions de l’apagada emocional, i hem d’impedir que això i.

L’EXPECTATIVA IMPORTA

Vaig preguntar sobre la prevenció a un dels més destacats experts en l’estudi del poder beneficiós —i perjudicial— de la ment, Irving Kirsch, psicòleg novaiorquès, director del Programa d’Estudis del Placebo a Harvard. De la seva resposta es deduïa que les expectatives que posem en la vida poden contribuir a prevenir moltes malalties. Kirsch fa dècades que estudia l’efecte placebo i com influeix en la salut de les persones. Gràcies a treballs com el seu, avui sabem que bona part del que esperem és el que compta en relació amb com ens trobem. En aquest punt Kirsch coincideix amb Tali Sharot, una psicòloga israeliana establerta a Londres que constata amb les seves investigacions que els éssers humans gaudim d’un caràcter optimista innat. D’acord amb Sharot, segons Kirsch, la nostra manera de veure les coses i com ens sentim depenen en bona part del que anticipem, del que esperem, del que creiem. Aquesta expectativa és a la base de l’efecte placebo —i del nocebo—. Les creences optimistes i/o

pessimistes que projectem en el futur l’afecten. Que un medicament funcioni depèn no només del seu principi actiu, sinó també de la creença del pacient quant a l’eficàcia del fàrmac. Kirsch ho va corroborar: «Sabem, per exemple, que la morfina mitiga el dolor. No obstant això, si el pacient no sap que li han donat morfina, si l’hi istren per via intravenosa sense dir-li: “Ara et donarem morfina”, no resulta tan eficaç. Perd la meitat de la seva eficàcia. I això què vol dir? Doncs que la meitat de l’eficàcia de la morfina com a analgèsic es deu a la seva composició química, però l’altra meitat té a veure amb el cervell, amb la ment». Increïble, oi que sí? Fins i tot el paper del metge influeix en l’efectivitat del tractament, i ho fa per dos motius. El primer és la capacitat de contagi de la seva pròpia esperança quant a l’efectivitat del tractament: si el metge es mostra convençut, el pacient li atorgarà el seu vot de confiança que el tractament li anirà bé, hi estarà més predisposat. El segon motiu és la sensació de calidesa i consol que experimentem quan algú sembla que es preocupa per nosaltres. Això pot contribuir a millorar el nostre benestar i, de fet, aquesta faceta del metge és idèntica a la d’un amic quan li clavem el rotllo i el fem partícip de les nostres penes i disgustos. Kirsch em va posar l’exemple d’un estudi realitzat amb pacients amb la síndrome de l’intestí irritable, als quals es va receptar un placebo. Per a un grup la prescripció va ser ràpida i concisa. El metge mostrava un caràcter fred i els despatxava en un tres i no res, sense gaires contemplacions. En canvi, a la resta dels pacients el metge els va dedicar temps, els va escoltar i va ser cordial, càlid, amable. Va mostrar interès i fins i tot preocupació pels símptomes del pacient, i van ser precisament els pacients d’aquest perfil de metge els que van millorar més. I recordeu-ho: van millorar amb un placebo! Fins i tot la forma d’istració d’un fàrmac pot influir en la suggestió del pacient i en el seu efecte guaridor. El principi actiu és el mateix en una pastilla, en una càpsula o en una injecció. La quantitat és la mateixa en els tres formats. Malgrat tot, diversos estudis han indicat que les càpsules són més eficaces que les píndoles, però que les injeccions van encara millor que les unes i les altres. Així mateix, dues píndoles funcionen millor que una de sola, i quatre encara millor (insisteixo, amb la mateixa quantitat de principi actiu). I encara més: segons Kirsch, el placebo més eficaç de tots és la falsa cirurgia, en pacients als quals es tornava a cosir sense fer-los cap altra intervenció. El mecanisme cerebral que explica que l’efecte placebo funcioni encara no queda del tot clar, però, com assenyala Kirsch, avui en sabem molt més que fa

una dècada, i continuem aprenent. Els seus estudis utilitzen la ressonància magnètica funcional, un mètode que permet obtenir imatges de les zones del cervell que concentren major activitat; i el millor de la tècnica és que permet visualitzar-ho a l’acte, mentre el subjecte realitza alguna acció. Si, per exemple, està escoltant música —o fins i tot si cantusseja per a si mateix!— mentre li fan aquesta ressonància, se sol detectar activitat en zones de l’escorça auditiva. En els seus experiments, l’equip de Kirsch provoca algun tipus de dolor o molèstia en pacients i observa què els a al cervell. Tot seguit els istra un placebo i examina els canvis en l’activitat cerebral. Amb estudis d’aquesta mena localitza les zones del cervell on es troben les nostres expectatives i com modifiquen l’experiència del que arà a continuació. Una altra línia d’investigació se centra en el còctel bioquímic implicat en l’efecte placebo. Hi ha unes substàncies del cervell que funcionen de la mateixa manera que els opiacis. Són les endorfines, uns neurotransmissors que, quan s’alliberen, induïts tant per certs fàrmacs opiacis com per la nostra pròpia capacitat de suggestió, atenuen la sensació de dolor. Però les endorfines no són les úniques substàncies implicades en l’efecte placebo. El paper de les endorfines es pot bloquejar amb una substància química anomenada naloxona, encara que Kirsch, en els seus experiments, va observar que malgrat el bloqueig amb aquest compost continuava produint-se l’efecte placebo en diversos casos. Ho va veure, per exemple, amb els antiinflamatoris, fàrmacs no opiacis que no es poden bloquejar amb naloxona perquè no tenen res a veure amb les endorfines. Així, sembla que hi ha diversos processos que expliquen que es produeixi l’efecte placebo, i encara queda molt camí per recórrer en aquest camp d’estudi.

EL COSTAT FOSC

El placebo té un efecte molt més poderós del que pugui semblar. Però compte, perquè també té un germà malvat: el nocebo. Vaig viure durant quatre o cinc anys a Haití com a representant del Fons Monetari Internacional. Allà vaig poder aprendre el vodú. No per practicar-lo, sinó per estudiar-lo i viure’l com el fenomen de masses que és, profundament arrelat en les creences del país. El vodú és una cultura heretada dels temps de l’esclavitud i que les elits corruptes van continuar i continuen alimentant. Jo mateix vaig poder contemplar com el

mateix Papa Doc, un gran demagog que va recórrer al vodú per prolongar el seu poder, cridava des del balcó del palau presidencial: «Je suis inmateriel!» (‘Sóc invisible!’). A Haití vaig aprendre que la cultura vodú està renyida amb el progrés, igual que la resta del pensament dogmàtic que continua emmordassant mig món. No era estrany, en ejar pels carrers de Port-au-Prince, sentir el tam-tam d’algun ritual no gaire llunyà o trobar-te alguna persona que, entre la llengua criolla i un francès bastant rovellat, t’aturava, presa de la desesperació, per compartir la desgràcia de creure’s víctima del vodú. Hi havia qui llançava malediccions, però els que se les creien tenien el destí marcat. Ni màgia, ni malediccions, ni mal d’ull... El nom correcte és nocebo. Irving Kirsch també em va parlar d’aquesta cara fosca del placebo i del seu insospitat poder. Estar convençut que les coses aniran malament predisposa que hi vagin, que surtin malament. Considerem com a exemple les persones amb depressió. En aquestes, el nocebo s’amaga rere el desenvolupament de la malaltia. En deprimir-se, un se sent desvalgut i es convenç que mai millorarà. La convicció prolonga la depressió, la retroalimenta, i s’acaba creant una espiral de la qual és molt difícil escapar. En gran manera, la depressió es tracta amb el seu costat oposat, amb el placebo. L’objectiu és despertar aquesta engruna d’esperança que alguna cosa pot canviar, generar una expectativa de millora, per remota que sigui. És el que va plantejar Kirsch, per posar fi a la nostra trobada: «La indefensió de l’efecte nocebo es veu contrarestada per la sensació de “sí, potser me’n sortiré!”. Normalment no és una certesa, però fins i tot aquest “potser me’n sortiré” suposa una expectativa optimista que promou la sensació de benestar i ajuda a mitigar la depressió». Un psicòleg, un terapeuta, ajudarà la persona deprimida a adoptar aquesta perspectiva lleugerament positiva respecte d’ella mateixa, de l’entorn i del futur. Alguns fàrmacs també, però sens dubte si hi ha res capaç de desencadenar la millora és poder confiar en algú que et faci sentir escoltat i comprès. De manera que ja ho sabeu: cuideu els amics.

REFERÈNCIES

Tali Sharot. The Optimism Bias. Nova York: Vintage, 2012.

Irving Kirsch. The Emperor’s New Drugs. Nova York: Basic Books, 2011. Martin Seligman. Authentic Happiness: Using the New Positive Psychology to Realize Your Potential for Lasting Fulfillment. Nova York: Simon & Schuster, 2004. Samuel Barondes. Better than Prozac. Nova York: Oxford University Press, 2005. Francisco Mora. Neuroeducación. Madrid: Alianza, 2013. Robert Sapolsky. Memorias de un primate. Madrid: Capitán Swing, 2015. Alison M. Gopnik, Andrew N. Meltzoff, Patricia K. Kuhl. The Scientist in the Crib: What Early Learning Tells Us about the Mind. Nova York: William Morrow & Company, 2000.

TERCERA PART

RECEPTES PER AL FUTUR

CAPÍTOL 8

NO PARIS, CONTINUA...

Tant li fa, els milions d’anys del at: el que compta és mirar al futur

En un dels meus llibres anteriors, El viatge a la vida, vaig dedicar un capítol sencer al paper del moviment en l’evolució del cervell. Us refresco una mica la memòria. El sistema nerviós va sorgir de la pluricel·lularitat per fer possible el moviment en els animals més primitius i, a mesura que es va anar complicant, va donar lloc a una activitat motora i a mètodes de locomoció cada vegada més i més sofisticats. El vol simultani de centenars d’estornells al capvespre, el sorollós aleteig de les cigales en ple estiu, les sobtades llepades d’un camaleó, els dits d’un pianista, els salts d’un dofí, els d’una gasela de Thompson i els del seu depredador..., tots són moviments precisos, coordinats per un sistema nerviós perfeccionat després de centenars de milions d’anys de selecció natural. El cervell està dissenyat per a l’acció i aquesta, al seu torn, incideix sobre l’òrgan que la fa possible. Aprendre significa crear noves connexions entre neurones. És la plasticitat neuronal, que fomentem mentre no ens estem quiets i que, al seu torn, ens manté actius. És per això que sempre recomano a la gent que no pari. «No paris, continua», diu la meva dedicatòria més habitual en les signatures de llibres. «No pareu, seguiu», vaig aconsellar als adeptes al moviment del 15M, que s’esforçava per desempallegar-nos de l’herència franquista d’una Transició inacabada quan me’ls vaig trobar a la plaça de l’Escandalera d’Oviedo. I a les meves nétes els dic el mateix: «No pareu, continueu»..., perquè si no us extingireu com a persones, com a éssers socials, com a membres de la bandada.

NO PAREU, CONTINUEU...

En aquest llibre no penso parlar altre cop dels motius pels quals convé no parar. Parlaré del moviment, sí, però en aquesta ocasió matisaré la frase del no parar

perquè, per si no us heu aturat a pensar-ho, us diré que en realitat no pareu sinó que continueu. M’explico. Cada dia donem una volta sencera al voltant de l’eix de la Terra. Això vol dir que una persona situada al mateix Equador terrestre —la línia imaginària que divideix el planeta en dues parts iguals en la direcció del seu moviment rotatori — recorre cada dia uns 40.000 quilòmetres o, cosa que és el mateix, dóna voltes al voltant de l’eix terrestre a gairebé 1.700 quilòmetres per hora. A bord de la nostra nau espacial, la Terra, orbitem al voltant del Sol a una velocitat d’una mica més de 100.000 quilòmetres per hora, a una distància mitjana de l’estrella de 150 milions de quilòmetres. El Sistema Solar, el nostre barri planetari, es desplaça dins la Via Làctia, la galàxia que ens hostatja i que, al seu torn, també gira sobre el seu eix. Donem voltes al voltant del seu centre a uns 792.000 quilòmetres per hora. I encara hi ha més: la nostra galàxia és arrossegada juntament amb d’altres al llarg d’una regió de milions d’anys llum cap a un punt de l’espai intergalàctic anomenat Gran Atractor. Ningú sap amb exactitud per què a, això, però sí que sabem que ens desplacem cap a aquest Gran Atractor a més de dos milions de quilòmetres per hora —calma, tenim milions d’anys llum, abans d’arribar-hi—. I per rematar tota aquesta història, ara resulta que l’univers sencer s’expandeix i ho fa cada vegada més de pressa. En comptes de perdre pistonada, l’univers s’infla, acceleradament, dia rere dia. Definitivament, no parem. Som nòmades.

EL GRAN GLOBUS S’INFLA

«En un futur extraordinàriament llunyà, és possible imaginar un moment en què tot l’univers tingui exactament la mateixa temperatura. Quan això i i tot convergeixi cap a una temperatura idèntica no es podran produir reaccions químiques, perquè l’energia no es podrà transferir entre els àtoms. Si això tingués lloc, tot s’aturaria! Sense reaccions químiques tampoc no hi hauria manera de mesurar el pas del temps. De manera que el temps també es detindria». Sona contundent, oi? L’astrònom i divulgador britànic Stuart Clark em va revelar que sense transferència d’energia no existirien ni el moviment ni el temps. Això,

d’acord amb Clark, podria tenir lloc en un futur molt, molt llunyà, si partim del supòsit que l’univers s’infla com un globus, sense parar i acceleradament. Quan Leo Messi clava una puntada de peu a la pilota perquè arribi a l’altre extrem del camp amb una trajectòria bombada, la pilota descriu una paràbola en què al principi puja amb una certa verticalitat i progressivament va perdent força en l’ascens, abans de començar a baixar i, a la fi, caure en picat. La pilota torna a la Terra, afortunadament, atreta per la força de la gravetat del planeta. La trajectòria s’assembla a una de les creences més acceptades al segle XX per explicar l’expansió de l’univers. L’anomenaven teoria del Big Crunch o de la Gran Implosió. Es pensava que, encara amb l’impuls del Big Bang, la Gran Explosió que va crear l’espai i el temps, l’univers s’expandia a una velocitat cada vegada menor, frenat per la gravetat de tots els objectes celestes, fins que arribaria un moment en què s’iniciaria un retrocés. Com la pilota de futbol quan torna a la gespa, aleshores l’univers es contrauria cada vegada més de pressa, fins que tornaria a caure en un punt. Això és el que s’esperava i es va creure durant una bona part del segle XX, d’acord amb les lleis d’Isaac Newton i Albert Einstein. Fins que vam enviar el telescopi espacial Hubble a l’espai. Permeteu-me un incís. M’imagino que alguna vegada us deveu haver fixat en el canvi de to de la sirena quan una ambulància us a pel costat. En deixar-nos enrere, el so es torna una mica més greu. Això es deu a l’efecte Doppler. El so és una ona i, com a tal, té una freqüència. La major freqüència correspon a ones més curtes i de vaivé més ràpid, que nosaltres percebem com a tons aguts. Al contrari, els sons de baixes freqüències, les ones dels quals són més amples, produeixen els tons greus. L’ambulància en moviment emet ones sonores a una freqüència determinada. Respecte d’un observador —jo mateix prenent un cafè en una terrassa, per exemple—, les ones de la sirena en moviment són aixafades per la part del davant del vehicle, guanyen freqüència, i les del darrere s’eixamplen, perden freqüència i produeixen el to més greu que sentim quan l’ambulància a de llarg. Amb la llum a el mateix. També és una ona (en aquest cas electromagnètica), i un cos en moviment que emet llum dóna lloc a un efecte Doppler que, en comptes de sons més o menys aguts, produeix canvis en la coloració. Edwin Hubble, un dels principals astrofísics del segle XX, va aprofitar l’efecte Doppler per estudiar la velocitat de les galàxies. En allunyar-se una font lluminosa —una galàxia— d’un observador —el senyor Hubble, en aquest cas —, l’ona s’eixampla, la freqüència disminueix i la llum adquireix tons més

vermells. Si, al contrari, el cos s’acosta, com a l’ambulància, la freqüència augmenta i la llum resultant tendeix als tons blavosos. Cal aclarir que aquestes tendències cap al vermell o cap al blau dels objectes celestes —tècnicament se’n diu desplaçament al vermell i desplaçament al blau— són alteracions subtils que no es detecten a simple vista; calen mitjans tècnics. Amb aquests mètodes, Hubble va estudiar el moviment de diverses galàxies i nebuloses, i el 1929 va comprovar que la gran majoria mostra un desplaçament al vermell. S’aparten de nosaltres i, a més, les més llunyanes ho fan més de pressa. Mig segle després, el 1990, la NASA i l’Agència Espacial Europea van posar en òrbita el telescopi Hubble, per, entre altres objectius, mesurar la taxa d’expansió de l’univers. Pel que em va explicar Stuart Clark, els astrònoms esperaven poder calcular la desacceleració i calcular quan l’univers deixaria d’eixamplar-se i començaria a contreure’s, però, atònits, van descobrir que fa milers de milions d’anys l’expansió era més lenta que en l’actualitat.

L’UNIVERS INVISIBLE

Aquest descobriment va tirar per terra el mite del Big Crunch, tot i que plantejava un gran dubte. Si l’expansió fos cada vegada més ràpida, hi hauria d’haver alguna cosa capaç de vèncer la força de la gravetat dels objectes celestes i empènyer-los a allunyar-se els uns dels altres. No tenim la més petita idea de quina és la força que accelera l’expansió de l’univers. No tenim cap indici ni evidència que això existeixi, però de moment, per eliminació, és l’única idea a què ens podem aferrar. Hi ha alguna cosa, fins avui no detectada, que exerceix una força de gran abast i que, al contrari de la gravetat, en comptes d’atreure els objectes fa que es repel·leixin. És una força d’antigravetat, i els científics han anomenat el seu responsable energia fosca. El cosmòleg britànic Paul Steinhardt em va explicar una vegada, a Oxford, que fins al descobriment del telescopi Hubble consideràvem l’univers un grapat de matèria i energia associada a aquesta matèria. De fet, l’equació més coneguda d’Albert Einstein, E=mC2, posa en comú matèria i energia. El coneixement de l’univers pivotava entorn d’aquesta relació fins que en vam descobrir l’expansió accelerada, que ens va conduir a introduir el concepte d’energia fosca, una nova

forma d’energia aparentment al marge de la matèria. A pesar de tot el coneixement que hem acumulat sobre el cosmos, si hi ha res que hàgim après últimament és que el desconeixem pràcticament del tot. Segons els últims descobriments, el 74% de l’univers es compon d’energia fosca. Tot el que hem mesurat, observat, reproduït i teoritzat fins no fa gaire correspon al que té a veure amb els àtoms i les partícules fonamentals, la qual cosa representa únicament un 4% de l’univers —els astrofísics més optimistes parlen d’un 5% —. I encara hi ha un altre aspecte que se’ns escapa: el 22% restant del cosmos, que es compon d’una cosa que els científics denominen matèria fosca. «Matèria» perquè tot suggereix que hi ha alguna cosa material allà a fora, però composta per elements diferents dels àtoms, i «fosca» pel mateix motiu, per no haver estat capaços encara de mesurar-la de cap manera. L’astrofísic mexicà Luis Felipe Rodríguez em va explicar que aquesta matèria fosca es va descobrir en adonar-se els científics que les galàxies giren, per la seva zona més externa, a una velocitat més alta del que prediuen les lleis de Newton i Einstein. La gravetat disminueix amb la distància i, en conseqüència, els planetes allunyats del nostre Sistema Solar, com Neptú o Urà, orbiten al voltant del Sol a menys velocitat que Mercuri, el planeta més pròxim a la nostra estrella. A aquesta escala, els planetes compleixen les lleis de la gravitació. Però això no a en contemplar les galàxies senceres. La velocitat a les regions més externes és la mateixa que la de les regions de més a prop del centre, però d’altra banda la gravetat de la galàxia no és suficient per impedir que els objectes celestes més externs s’escampin, surtin disparats, a causa de la força centrífuga. I el sorprenent és que això no a. Una vegada més, per eliminació, els científics han arribat a la conclusió que hi deu haver alguna cosa més, alguna cosa que han denominat matèria fosca, quatre vegades més abundant que la matèria que coneixem, que impedeix que les galàxies s’escampin a causa de la seva pròpia rotació.

MOTORS GALÀCTICS

És increïble. Fa segles que ens dediquem a escrutar el cosmos i ara ens adonem de fins a quin punt continua sent misteriós als nostres ulls. Encara ens falta per entendre’n el 95%! Intuïm l’existència d’una cosa anomenada matèria fosca que impel·leix les galàxies a allunyar-se, l’espai a eixamplar-se i l’univers a guanyar

volum. És el motor de l’expansió de la galàxia, però en una escala més petita hi ha altres fenòmens no tan misteriosos tot i que encara força desconeguts, que per a alguns astrofísics actuen com a motors galàctics en exercir forces capaces de mobilitzar masses inimaginables per a la nostra ment minúscula. Em refereixo als forats negres. I si algú em va saber explicar el seu paper en el cosmos, aquesta persona va ser Caleb Scharf. «Durant els últims vint o trenta anys hem après diverses coses sobre els forats negres, i el principal és que són reals! No són meres estructures hipotètiques de l’univers, sinó que són molt reals. Pel que sembla, al centre de la majoria de les galàxies hi ha una versió supermassiva d’un forat negre que pot contenir, potser, uns quants milions o fins i tot milers de milions de vegades la massa del Sol, confinada dins d’una regió tremendament misteriosa que coneixem com a horitzó de successos. I si una cosa més hem après és que no estan tranquils, almenys no sempre». Considerant-ne l’existència i la importància, val la pena aturar-se un moment a explicar què és un forat negre. Imagineu una gegantina nebulosa de gas i pols, de dimensions còsmiques. Amb el pas del temps —no parlo de mesos ni dècades, sinó de milions d’anys—, les molècules i les partícules que la formen tendeixen a agrupar-se a causa de la gravetat de la matèria. Al final tot el contingut d’aquesta nebulosa acaba confinat en un únic cos, com una estrella. A més massa i menys volum, la gravetat augmenta, i això atreu encara més matèria, que al seu torn accentua aquesta força d’atracció i, amb el temps, l’objecte es comprimeix cada vegada més, i més, i més... Potser us pregunteu quant pot arribar a compactar-se, la matèria. Ja us avanço que una barbaritat. Per exemple, hi ha una classe d’estrelles increïblement denses, les anomenades estrelles de neutrons, el diàmetre de les quals pot ser de pocs quilòmetres, posem vint, per dir una xifra, tot i que la seva massa supera la del nostre Sol, de diàmetre unes 70.000 vegades més gran. Un forat negre és un cos amb tanta massa i tan compacta que ni un fenomen que viatja tan de pressa com la llum pot escapar a la seva extrema força gravitatòria. De fet, hi ha una distància respecte al forat negre a partir de la qual res no pot escapar a la seva atracció. Aquesta frontera, aquest punt de no-retorn, és l’horitzó de successos que va conceptuar Scharf. No tenim la més petita idea del que a més enllà d’aquest horitzó, perquè res no pot sortir d’aquesta regió i arribar fins a nosaltres. Ni una ona, ni un fotó, ni un protó. Res. I, no obstant això, ens arriba informació dels seus voltants. Les partícules que s’acosten a l’horitzó de successos adquireixen una velocitat elevadíssima,

xoquen les unes amb les altres en violentes col·lisions, i això genera quantitats ingents d’energia que expulsen part del material cap a l’exterior, a una velocitat propera a la de la llum. És aquesta informació la que arriba fins a nosaltres, en forma d’ones electromagnètiques com els rajos gamma o els rajos X, i que científics com Caleb Scharf poden captar i interpretar amb ajuda de la tecnologia actual. Alimentats per tot el que sucumbeix a la seva gana voraç, els forats negres es comporten com colossals màquines de transformar matèria en energia. Scharf està convençut que aquesta energia contribueix a regular la formació d’estrelles, planetes i tots els elements necessaris perquè sorgeixi la vida a la galàxia. Repeteixo: la vida. Per a Scharf, hi ha un vincle entre l’activitat dels forats negres i la vida a la Terra. «En el context de la nostra galàxia, creiem que hi ha altres llocs de l’univers on els forats negres produeixen tantíssima energia que pràcticament esterilitzen la galàxia, la subjuguen per complet. Tota aquesta energia impedeix que es formin noves estrelles i nous planetes, i, en últim terme, fa, segons creiem, que aquests llocs es tornin erms i no puguin albergar planetes com la Terra, on floreix la vida. En canvi, nosaltres vivim en una galàxia interessant: clarament som aquí, de manera que hi ha alguna cosa que ho permet». Així, hi ha galàxies els forats negres de les quals fan impossible la vida, perquè generen tanta quantitat d’energia que ho esterilitzen tot. La Via Làctia, com moltes altres galàxies, té un forat negre supermassiu al centre, de comportament més amable. És evident que no ho ha esterilitzat tot, perquè si no nosaltres no seríem aquí. Amb la seva enorme força gravitatòria i aquest potencial de transformar-la en energia, els forats negres modulen la dinàmica de les galàxies, el moviment de les estrelles i del cosmos en general. En realitat, segons Albert Einstein, la força de la gravetat no és una força en si mateixa, sinó la conseqüència de la deformació de l’espai-temps per la presència d’un objecte molt massiu, com un forat negre. Això m’ho va explicar Pedro Ferreira. Aquest físic portuguès i professor de la Universitat d’Oxford gaudeix com ningú explicant als seus alumnes la Teoria de la Relativitat d’Einstein, les seves prediccions i el que avui podem constatar amb els nous experiments. Einstein va canviar la nostra concepció de l’univers. L’espai i el temps van deixar de ser un escenari per on desfilen una sèrie d’actors, els objectes celestes, com si aquests cobressin vida pròpia. En el nou paradigma, davant de la presència d’un planeta amb una massa

determinada, l’espai i el temps responen, es deformen i s’ajusten a aquesta massa. I els forats negres porten aquesta deformació de l’espai-temps al límit. «L’espai-temps cobra vida pròpia, en el sentit que es deforma, es doblega, canvia, es corba..., i una de les prediccions més fascinants és que, si es concentra moltíssima matèria en un lloc de l’espai-temps, es corbarà tant que acabarà formant el que coneixem com a forat negre». Gràcies a aquest fenomen predit per Einstein, els astrofísics han pogut detectar amb mètodes indirectes l’existència de forats negres. Hem vist que una forma de fer-ho és a partir de certes ones que arriben fins a nosaltres des de racons remots del cosmos, expulsades per la violenta activitat dels horitzons de successos. L’altre mètode és el que em va revelar Ferreira i que parteix de l’estudi del moviment de les estrelles al centre de la Via Làctia i d’altres galàxies. En cartografiar el moviment de les estrelles s’ha pogut comprovar que aquestes tracen òrbites molt extremes, molt ajustades i anòmales, i l’únic capaç de provocar aquest moviment és una atracció gravitatòria molt forta procedent d’un lloc molt petit en l’espai, un forat negre. Acabem de veure exemples de com el moviment regna a l’univers i alguns dels motors que el mantenen en marxa. Per a Stuart Clark tot tendeix a distanciar-se de tot, la temperatura a equilibrar-se, i fins i tot el temps a detenir-se, com he comentat més amunt. Però no us inquieteu. Haurà de ar molt, molt de temps abans que aquest mateix moment arribi a aturar-se. Pel cap baix, uns quants milers de milions d’anys.

REFERÈNCIES

Alan Guth. El universo inflacionario: la búsqueda de una nueva teoría sobre los orígenes del cosmos. Madrid: Debate, 1999. Alex Vilenkin. Muchos mundos en uno: la búsqueda de otros universos. Barcelona: Alba, 2009. Frank Close. Nothing: a Very Short Introduction. Nova York: Oxford University Press, 2009.

Pedro Ferreira. The Perfect Theory. Nova York: Houghton Mifflin Harcourt, 2014. Stuart Clark. The Big Questions: The Universe. Londres: Quercus, 2010. Richard Feynman. El carácter de la ley física. Barcelona: Tusquets, 2000. Caleb Scharf. Gravity’s Engines. Nova York: Scientific American, 2013. Stephen Hawking. Historia del tiempo. Barcelona: Crítica, 1998.

CAPÍTOL 9

SÓN MOLT MÉS IMPORTANTS ELS VIRUS QUE ELS POLÍTICS

El que ha existit des de sempre són els gens

Vaig ser ministre. Poc temps, això sí, i per un motiu més aviat circumstancial. Anys abans, quan havia fugit d’Espanya gràcies a la inesperada trucada de Manolo López, estava mig implicat en política com a representant del Comitè de Coordinació Universitari del Partit Comunista Espanyol. Em vaig ficar en aquesta organització en tornar dels Estats Units, on havia cursat el batxillerat amb una beca i on havia descobert, a la biblioteca del meu institut, llibres sobre aspectes com el feminisme o contra els moviments xenòfobs, unes lectures que em van donar una major amplitud de mires. Per a un espanyol d’aquells anys allò era com un vendaval d’aire fresc, i quan vaig tornar per començar la carrera de Dret a Madrid em vaig afiliar al Partit Comunista. Ho vaig fer per l’ànsia d’abraçar algun dia les llibertats descobertes a l’estranger i per les fantasies juvenils pròpies de l’edat. Vaig continuar durant un temps com a col·laborador del partit des de l’exili, fins que em vaig adonar que m’estava distraient de la meva carrera professional i vaig tornar a estudiar, aquesta vegada un màster en Econòmiques a la Universitat de Londres. I vaig trobar la meva primera feina com a redactor d’economia a la BBC. Començava un llarg pelegrinatge que inclouria els meus anys a The Economist i al Fons Monetari Internacional a Haití. El fet és que en aprofundir en la meva professió, vaig abandonar el coqueteig amb la política, sense la més petita intenció de tornar-hi. Però amb la intenció no n’hi va haver prou. Quan vaig tornar de l’exili, Alberto Oliart em va contractar. Va ser per treballar a la Renfe, primer, però després em va demanar que l’acompanyés a formar part del Govern del ja desaparegut Adolfo Suárez, quan Oliart va ser nomenat ministre d’Indústria. Per lleialtat a ell, perquè havia ofert feina a algú que havia fugit del país i amb un at en el Partit Comunista —en aquella època tenies pocs números per trobar feina amb

aquests antecedents polítics—, no m’hi vaig poder negar. Així, vaig ser ministre de Relacions per a les Comunitats Europees durant uns mesos, entre el 1980 i el 1981. Suárez em va elegir malgrat les protestes d’algú ben situat que al·legava el meu at exili a Londres com un impediment per al càrrec. En realitat ningú va donar importància al nomenament. Em va tocar restablir les relacions del Govern d’Espanya amb la Comunitat Europea, truncades amb l’anterior ministre, en un moment en què aquest tema no interessava a gairebé ningú, obcecat com estava tothom amb la Transició a la democràcia. Una vegada complert aquest objectiu, encara vaig fer una mica de feina a la mateixa Comunitat Europea o com a conseller a la Generalitat de Catalunya, però no vaig tardar gaire a començar a desvincular-me novament de la política.

LA GRANDESA DE LES COSES ÍNFIMES

Una cosa em va quedar clara durant aquesta etapa: que, lluny de tenir grandesa, la política és molt menys interessant que allò aparentment insignificant, com els virus, les molècules o les partícules fonamentals. De fet, va ser després d’aquest fugaç pas per alguns escons que va començar la meva ió per la ciència i la tecnologia, per entendre què s’amaga a la nostra limitada vista. Al llarg del llibre he posat exemples de descobriments recents o que es produiran en un futur proper, però encara no m’he centrat en allò més diminut. Ara hi dedicaré aquestes pàgines. Deixeu-me que comenci pels virus. Una vegada algú em va dir que els virus són un paquet de males notícies embolicat en proteïnes. Ni tan sols sabem si són organismes vius o inerts, i tendim a confondre’ls amb els bacteris, tot i que pel que fa a la mida són tan diferents d’aquests com un ésser humà de l’estàtua de la Llibertat. Perquè us en feu una idea, la magnitud de les cèl·lules d’animals o plantes és de l’ordre de les desenes de microns, entre 10 i 100, en general —un micró és una milionèsima part d’un metre—. Els bacteris són un ordre de magnitud menor, es mouen en un rang d’1 a 10 microns. Doncs bé, els virus són entre deu i cent vegades més petits que els bacteris, i es mesuren ja no en microns sinó en nanòmetres, la milmilionèsima part del metre. Aquesta talla escapa a l’abast del microscopi òptic, de manera que ens ha costat força temps, fins a l’aparició del microscòpic electrònic, molt més potent, aconseguir veure

quin aspecte tenen —encara que no els haguéssim vist no deixàvem de tenir indicis de l’existència d’aquests agents infecciosos—. Dic agents perquè els científics no es posen d’acord a determinar si són o no éssers vius. Recordo que el viròleg Rafael Nájera, que va ser el primer director de l’Instituto de Salud Carlos III, a Madrid, els considerava éssers vius —no pas organismes—, i arribava a aquesta conclusió no tant per les seves propietats com per eliminació: són vius perquè els podem matar. Parlem de virus vius i virus morts. Hi ha vacunes amb virus vius i amb virus morts. El que costa d’entendre és que no sigui un organisme, que no sigui una cèl·lula. És la quantitat més petita de material genètic capaç de transmetre’s i de produir una patologia en espècies animals, en plantes i fins en bacteris. Com he avançat en pàgines anteriors, els virus són paràsits cel·lulars. Sense l’existència de cèl·lules són incapaços de reproduir-se, per ells sols no poden. Són agents molt, molt simples, bàsicament compostos per una càpsula de proteïnes que tanca i protegeix un material genètic molt senzill però amb instruccions suficients perquè el virus pugui introduir-se a la cèl·lula i, una vegada a dins, utilitzi el seu hoste per multiplicar-se. Acaparen totalment o parcialment la maquinària de la cèl·lula, i la transformen perquè reprodueixi virus idèntics a ell i no proteïnes o altres productes cel·lulars. John Oxford, catedràtic de Virologia de la Queen Mary University of London, compara el procés de reproducció dels virus amb una bomba atòmica. Una vegada els intrusos agafen les regnes de la cèl·lula, activen una reacció en cadena que acaba destruint l’hoste i alliberant els virus acabats de fabricar perquè trobin noves víctimes. La infecció es propaga. Per a un altre viròleg, l’holandès Albert Osterhauss, els virus, malgrat la seva enorme senzillesa, són tremendament eficients, perquè emmagatzemen molt poca informació genètica, tot i que suficient per garantir la seva pròpia supervivència i èxit evolutiu. Mentre que els virus més simples poden contenir material genètic que codifica només quatre proteïnes, els més complexos en codifiquen un o dos centenars. És bastant més, però molt poc al costat dels 25.000 gens que pot tenir l’ADN humà, per exemple. A causa d’aquesta eficiència, segons Osterhauss, no hem de témer-los tant com irar-los. El seu origen en la història evolutiva no queda del tot clar, però sembla que es remunta al moment en què van sorgir les primeres formes rudimentàries de vida, els primers bacteris. No hi ha cap espècie que sigui totalment immune a les infeccions víriques; qualsevol bacteri, fong, animal o vegetal pot ser atacat i, en

alguns casos, la relació pot ser molt específica. El virus de la ràbia, per exemple, ataca les neurones dels gossos, però també les cèl·lules de les glàndules salivals a través de les quals es transmetrà per les mossegades. Els de la grip afecten els teixits de l’aparell respiratori. El del mosaic del tabac ataca les cèl·lules d’aquestes plantes i altres de la seva mateixa família, les solanàcies, com la del tomàquet o la del pebrot, i d’alguna família més. Aquestes relacions tan estretes suggereixen que els virus han evolucionat en paral·lel als seus hostes des de l’origen de la vida i també han influït en la selecció natural de les espècies més ben adaptades. Fins i tot poden haver incidit directament a alterar el genoma dels éssers vius, perquè alguns virus, com els retrovirus, són capaços d’inserir els seus gens en l’ADN de l’hoste. No obstant això, aquesta especificitat no elimina el risc que un virus salti a una altra espècie en un moment donat. La grip aviària és un exemple d’aquest fenomen, en què un virus pot patir una mutació i començar a infectar hostes d’una altra espècie. En aquest cas, va ar d’ocells com ara oques, ànecs i pollastres a éssers humans. Es va esdevenir una cosa semblant amb la grip A, inicialment denominada grip porcina perquè era una infecció pròpia de porcs, que va acabar encomanant-se a l’home. Avui sabem molt dels virus; almenys molt més que fa un segle, quan ni tan sols els havíem vist. I tot i això, en sabem molt poc. Segons l’epidemiòleg Ned Hayes, un nord-americà establert a Barcelona, coneixem tan sols un u per cent dels virus que es calcula que existeixen. Malgrat això, tenim informació sobre com es propaguen, suficient per atenuar una possible epidèmia. El 1918, l’epidèmia de la denominada grip espanyola —el brot de la qual, segons John Oxford, es va iniciar en campaments anglesos instal·lats al nord de França, durant la Primera Guerra Mundial— es va saldar amb la mort de més de cinquanta milions de persones. Fins i tot hi ha qui diu que la xifra podria acostarse als cent milions. Va ser la pitjor epidèmia registrada en la història, i molts experts asseguren que una cosa similar pot tornar a produir-se. Però a pesar d’aquest risc, i fins i tot davant la frenètica mobilitat dels habitants i de les seves mercaderies d’un món globalitzat, també estem molt més preparats que fa un segle, i segons experts com John Oxford, gràcies als avenços científics del segle XXI, no presenciarem una mortaldat d’un abast tan notable. El més important, en tot cas, és tot el que hem après no només sobre ells sinó gràcies a ells. Reprenc l’exemple de Bonaventura Clotet i el seu equip, que amb les investigacions per desenvolupar una vacuna contra el VIH han acabat ampliant el coneixement sobre la importància de la nostra microbiota intestinal en el manteniment d’un sistema de defenses sa i fins i tot en la prevenció de

l’envelliment. Malgrat que els virus són causa de malaltia —i mortalitat—, en ells també trobem aliats per a la lluita contra certes patologies. És el cas del treball que hem vist abans de Fátima Bosch i la seva teràpia gènica, en què es repara un gen defectuós de certes cèl·lules mitjançant virus de laboratori modificats genèticament. Així mateix, els virus són molt utilitzats en investigacions del camp de la biologia cel·lular i la biomedicina. El seu ús permet manipular les cèl·lules i controlar-ne les funcions. Gràcies a ells s’han descobert molts dels processos involucrats en l’expressió dels gens, la còpia de l’ADN dins la cèl·lula o la formació de proteïnes. També s’empren en enginyeria genètica, per la capacitat que tenen de transportar i inserir un gen desitjat en un fil d’ADN d’un bacteri, planta o animal. Es poden utilitzar virus per combatre plagues en els conreus i estalviar i atenuar l’impacte ambiental dels pesticides tòxics. La teràpia amb virus és una via més de la lluita contra el càncer, perquè podem dissenyar-los i dirigir-los perquè ataquin únicament les cèl·lules malignes i deixin intactes les sanes. I per si tot això no fos prou, en els mateixos virus trobem la manera de protegir-nos-en. Em refereixo a les vacunes, tractaments compostos per versions modificades dels virus que, sense perjudicar l’hoste, desfermen una resposta immune que inclou la formació d’anticossos que ens protegiran contra la infecció amb l’agent real.

LÀMINES, ESFERES I TUBS

Els virus es mouen en l’escala nanomètrica, amb una grandària entre els 10 i els 100 nanòmetres, aproximadament. Per sota, entre 1 i 10 nanòmetres, trobem molècules orgàniques de grandària considerable, com ara moltes proteïnes o els lípids que componen la membrana de les cèl·lules. En tota aquesta escala és on es desenvolupa la nanotecnologia, un camp d’estudi que treu profit de les propietats d’allò més petit, com la mecànica quàntica, que es regeix per un conjunt de lleis en absolut comparables a les del món macro que podem tocar i contemplar a simple vista. Es tracta d’un terreny definitivament multidisciplinari, en què el coneixement de biòlegs, físics, enginyers, químics, informàtics o estadístics convergeix per trobar aplicacions innovadores en àrees tan variades com la salut, la indústria, el medi ambient o fins i tot l’art. Per les seves dimensions i propietats físiques, els virus es poden considerar una

nanopartícula més. A això cal afegir el seu potencial biològic d’irrompre a l’interior d’una cèl·lula, actuar-hi com a missatgers i assumir el control del seu hoste. Però avui tenim els coneixements i els mitjans per manipular el món nanomètric, els àtoms i les molècules, com el microscopi d’efecte túnel. Gràcies a aquestes tècniques, la nanotecnologia no recorre només als virus; va molt més enllà. Per a Harold Kroto, la nanotecnologia consisteix a construir un sistema complex àtom a àtom, molècula a molècula, d’allò petit a la nostra escala o, tal com ell indica, de baix a dalt. La vida és això, al capdavall: un acoblament a múltiples nivells, d’allò petit i simple a allò gran i complex, d’àtoms a molècules, de molècules a cèl·lules, de cèl·lules a òrgans, d’òrgans a individus, i fins i tot d’individus a les comunitats que formen els ecosistemes. El 1996, Kroto va guanyar el premi Nobel de Química pel descobriment d’unes molècules compostes per àtoms de carboni, els ful·lerens. Vaig tenir l’ocasió de xerrar amb ell sobre els seus descobriments i el seu prometedor potencial. La química orgànica, la dels éssers vius, se sustenta en el carboni. Aquest forma la base i al seu voltant es combinen elements com l’hidrogen, l’oxigen, el nitrogen i altres en menor proporció. Així es dóna lloc a les molècules de la vida, que s’organitzen per formar cèl·lules i organismes. Tot i això, el carboni també és present en el món inorgànic, i forma, per exemple, minerals tan diversos com el dur diamant o el grafit dels nostres llapis. Tots dos són carboni pur, i aquest abisme entre propietats el dóna, senzillament, una diferència en l’estructura molecular: en el primer, els àtoms formen estructures cristal·lines, tridimensionals, mentre que en el grafit el carboni s’organitza en estructures hexagonals planes, bidimensionals, conegudes com a grafè. Les làmines de grafè se superposen i es desprenen les unes de les altres amb una certa facilitat. El traç d’un llapis són milions de làmines de grafè que s’han desprès. Així mateix, existeixen cadenes les baules de les quals són molècules d’àtoms de carboni. Són poc estables, però als anys setanta del segle at, a Kroto i a un col·lega seu, David Walton, els va donar per estudiar-les i esbrinar-ne les propietats. Van tenir la primera sorpresa en descobrir que aquest tipus de cadenes abunda en l’espai, i van especular amb la possibilitat que es formessin en el si del que els astrofísics denominen estrelles de carboni. Això els va cridar l’atenció i es van posar a intentar reproduir, al laboratori, el procés de formació d’aquestes molècules en les estrelles, a altes pressions i temperatures. I es van trobar amb la segona sorpresa, més gran encara: les molècules es tancaven en

esferes de seixanta àtoms de carboni. Formaven estructures molt semblants a la d’una pilota de futbol, buides per dins i compostes per hexàgons com els del grafè. El més important d’aquesta troballa és que les molècules sorgeixen de l’autoacoblament d’àtoms de carboni en donar-los energia. Per la seva semblança amb la cúpula geodèsica que va idear l’arquitecte Buckminster Fuller, Kroto va batejar aquestes molècules amb el nom —incòmode— de buckminsterful·lerens. Després es van trobar esferes d’aquest tipus compostes per un nombre diferent d’àtoms de carboni. Per extensió, les molècules que deriven de làmines del grafè s’anomenen ful·lerens, i treballs posteriors van trobar-ne noves formes. Va ser el cas de l’investigador japonès Sumio Iijima, que va descobrir que les làmines de grafè podien enrotllar-se formant llargs tubs nanoscòpics, tancats pels extrems. Avui els coneixem com a nanotubs de carboni, que per a Harold Kroto són els cosins allargats de les esferes que va descobrir.

Per la seva forma, els ful·lerens esfèrics obren les portes a aplicacions de la nanotecnologia en camps com la biomedicina —per exemple, en el subministrament i la dosificació de fàrmacs o gens a certs teixits o cèl·lules— o la supercomputació, perquè aquestes molècules tenen el potencial d’actuar com a trampes d’electrons que es podrien utilitzar per a l’emmagatzemament d’informació. Els nanotubs, en canvi, mostren unes propietats completament diferents, tot i que no menys sorprenents. Les seves aplicacions inclouen igualment la biomedicina i l’electrònica, però també moltes més àrees, com la ciència dels materials, la indústria tèxtil, l’energia, les construccions o fins i tot el medi ambient. Deixeu que us posi només dos exemples de les seves propietats. L’un és la seva capacitat de conducció elèctrica lliure de pèrdues. Si bé en un cable elèctric dels que fem servir habitualment es desaprofita fins al 50% de l’electricitat, crear cables amb nanotubs de carboni permetria que els electrons circulessin al llarg d’aquests sense patir la més petita dissipació. L’altra propietat dels nanotubs que volia destacar és l’enorme resistència que ofereixen a la tracció. Si s’aconseguís aplicar els nanotubs a la nostra necessitat i ajuntarne bilions —recordeu que el diàmetre d’un nanotub és aproximadament d’un nanòmetre, una milmilionèsima part d’un metre—, podríem obtenir un material amb unes propietats de força inimaginables. És per això que Kroto es va mostrar immensament optimista. Segons ell, gràcies a aquesta propietat tenim la possibilitat de revolucionar l’enginyeria civil. «Si ho aconseguíssim, es podrien erigir ponts tan forts que ni tan sols amb els terratrèmols més terribles s’esfondrarien. O avions tan resistents i lleugers que fins i tot amb els quatre motors espatllats poguessin continuar planant. O podríem fabricar automòbils que en cas de col·lisió es mantinguessin intactes». La nanotecnologia no només es limita al carboni, sinó que avança en molts fronts. Encara té molt de camí per fer i, com totes les tecnologies, no està lliure d’impacte, però ara tenim molt més coneixement que abans i podem controlar millor els riscos de les tecnologies. Recordo que li vaig preguntar sobre aquest aspecte a Harold Kroto, i em va proposar que mirés enrere. Si no haguéssim avançat en la química de l’últim segle, per posar l’exemple d’una ciència concreta, avui no tindríem ordinadors, ni penicil·lina, ni moltíssims fàrmacs, no tindríem els materials actuals i no seríem capaços de fabricar recursos suficients per cobrir les necessitats de tota la població. «Si ara frenem la nanotecnologia, llavors ens perdrem molts avenços aionants que podrien beneficiar la humanitat».

Els avenços que planteja la nanotecnologia donen per a un llibre sencer, però m’entretinc un moment en un exemple amb el qual acabaré aquest capítol. Una vegada vaig conversar sobre el futur amb el físic espanyol Nicolás García, que em va ensenyar per primera vegada un àtom captat amb un microscopi d’efecte túnel. El seu somni és arribar a dissenyar un nanorobot intel·ligent, amb un terabyte de memòria (un bilió de bytes) i amb capacitat per prendre decisions. Imagineu que aquest nanorobot pogués viure amb nosaltres, dins nostre, i eliminar cèl·lules canceroses sense que a penes ens n’adonéssim. L’objectiu d’una de les línies d’investigació de Nicolás García és precisament això, obtenir un nanorobot que pugui diagnosticar un problema en els estadis més preliminars. «Si som capaços de produir un nanomíssil i inserir-lo en el sistema sanguini, aquest, que té una massa petitíssima, serà capaç d’atacar les cèl·lules que estiguin iniciant els primers estadis d’una malaltia». Definitivament, hi ha moltes realitats més importants que els polítics, incloses les més petites, com els virus, la nanotecnologia, les partícules fonamentals... Tenint present aquesta idea, recordo que quan li vaig preguntar a Harold Kroto pels riscos de les noves tecnologies, després de justificar els possibles impactes, va afegir que hi ha una cosa més perillosa per a la humanitat: els polítics i les seves decisions, que condueixen a guerres i crisis. Que consti que aquesta vegada no ho he dit jo. Va ser Kroto.

REFERÈNCIES

Harvey Lodish, Arnold Berk, S. Lawrence Zipursky, Paul Matsudaira, David Baltimore, James Darnell. Molecular Cell Biology. Nova York: W. H. Freeman, 2000. Dorothy Crawford. The Invisible Enemy: A Natural History of Viruses. Nova York: Oxford University Press, 2002.

CAPÍTOL 10

EL AT SEMPRE ÉS PITJOR

A cavall d’un ase. Així ava gairebé tota la jornada el metge del Priorat més profund. Quan jo era petit, les anades i vingudes del meu pare d’un poble a l’altre, de Cabacés a la Figuera, de la Vilella Baixa a l’Alta, requerien el seu temps. No hi havia asfalt, només pedres i pols. L’asfalt pertanyia a les ciutats i a les vies que les connectaven, i al voltant del Montsant a penes érem quatre gats escampats per les faldes del massís. Per al govern de torn aquesta infraestructura hauria de suposar un dispendi exagerat. Ni tan sols les telecomunicacions arribaven a totes les cases; connectar pobles era més que suficient, i si arribava alguna trucada important ens n’assabentàvem gràcies al portanoves local. L’hivern era dur, un parell de vegades l’any la neu ens solia deixar aïllats de la resta del món, però les inevitables hores de sol dels estius tarragonins podien ser encara pitjor. Ni l’ase, amb la seva tossudesa característica, volia fer cap a endavant sota aquell sol despietat. La classe dels nens, a l’escola local, era al primer pis. Una única aula bastava per contenir tots els menors de dotze anys. L’únic criteri de filtre era el sexe, perquè al pis de dalt, al segon, hi havia la classe de les nenes. L’edat no era motiu de separació, però sí el gènere; tant li feia si encara estaves aprenent a llegir o si ja sabies resoldre problemes de fraccions, el que comptava en aquella època era separar la diferència, en aquest cas nens de nenes, ja que pel que sembla no havien d’aprendre el mateix els uns que els altres. Si del pis de dalt ens separava —a més de les escales— el sexe, del de baix la distància ens la marcava l’actitud. Érem a unes quantes malifetes de la planta baixa, la presó del poble. L’edifici sencer complia les funcions de contenció de mocosos i de malfactors, amb la petita diferència que els primers eren lliures a partir de mitja tarda i els segons només sortien quan el règim decidia que havien pagat per les seves faltes. Definitivament, era una altra època. Semblava que les urgències no existissin o, més ben dit, que no poguessin permetre’s les presses. Avui, en plena era de la immediatesa, els ritmes d’aleshores serien intolerables. En tot cas, el progrés — per dir-ho d’alguna manera i contemplat en el context de l’època— va començar a arribar, subtilment però sostingudament, i això era imparable. El progrés més manifest era infraestructural, ja que l’intel·lectual era frenat per l’hermètica dictadura de Franco, i si avançava ho feia d’amagat. A la Vilella Baixa, l’asfalt va anar arribant, els habitants van començar a tenir aparell telefònic a casa, va començar a no ser necessari acostar-se al casino a veure la tele. El meu pare va canviar l’ase per una de les primeres motos. Alliberat a la fi d’haver de dependre

de la capritxosa personalitat de l’animal, el seu exercici professional va guanyar agilitat, i els pacients es van poder permetre patir xacres una mica més urgents.

ANEM A MILLOR

Petits records quotidians com els que he explicat donen una lleugera idea que les coses han millorat. Sempre cito el psicòleg social Steven Pinker quan em refereixo al at. Pinker ha reunit evidències palmàries del descens de la violència al llarg dels segles, en paral·lel al progrés social i a l’auge de l’empatia. Va ser ell qui em va revelar que, per definició, el at és pitjor, no pas millor, com pretenen alguns romàntics insatisfets amb el món actual. Reconec que costa creure que vivim a l’època més segura i pacífica de tota la història. Els mitjans ens ofereixen cada dia imatges d’atemptats perpetrats per Estat Islàmic o de conflictes com el de Síria o de certs països africans. I, tot i això, malgrat el bombardeig mediàtic, la taxa d’homicidis presenta una tendència a la baixa. El percentatge de morts en les guerres actuals és molt més baix que en qualsevol època ada. La Segona Guerra Mundial va ser un horror, no n’hi ha cap dubte, però el percentatge de morts en la caiguda de l’Imperi romà o en la invasió mongola de Genguis Khan, uns quants segles abans, havia estat molt superior. Segons Pinker, el percentatge de morts causat per Khan en aquell moment equival, en l’actualitat, a 278 milions de persones, un terç de la població europea. Així, al llarg de la història hem viscut un procés de pacificació en què els conflictes s’han anat resolent mitjançant lleis, consensos i vincles comercials entre països. A tot això cal afegir el que hem vist al llarg dels capítols anteriors. La nostra esperança de vida es dispara gràcies a la ciència, la tecnologia i la prosperitat. Estem en un moment meravellós, en què diverses revolucions convergeixen per millorar encara més la nostra qualitat de vida, la longevitat humana. Comencem a tenir eines molt poderoses per resoldre els problemes globals que hem causat nosaltres mateixos, i els descobriments del futur encara ens preparen un avenir més esperançador. Grans epidèmies com la solitud o la depressió comencen a estar mig derrotades gràcies a la irrupció de les xarxes socials digitals a la nostra vida. Així que ratifico el que Pinker vaticinava: anem a millor, no pas a pitjor.

LA VIDA EN UN CALDO

M’agradaria cloure aquesta part del llibre amb un conte sobre un at inqüestionablement pitjor. No em refereixo a un at llunyà com les albors de la humanitat, sinó a un at molt remot, el de l’origen de la vida. Fa un parell d’anys em van convidar a llegir un pregó. Va ser a la inauguració de la Feria del Cocido de Lalín, una tradició que aquesta vila gallega celebra des de fa gairebé mig segle. Què carai podia dir, jo, en una fira dedicada a la cuina de l’olla que conciliés coneixement amb entreteniment? M’ho vaig preguntar quan m’ho van proposar, però tot seguit, en associar l’olla amb el caldo, em va venir al cap el concepte del que el científic rus Aleksandr Oparin va denominar el caldo primigeni. Abans d’explicar-me, permeteu-me un incís. La vida és una cosa rara. Nosaltres, els éssers humans, la veiem normal perquè som vida i n’estem rodejats. Però si la contemplem des d’una perspectiva còsmica, en el context de l’univers, la vida és un fenomen rar, molt rar. És un fet tan estrany que fins i tot l’amic i astrobiòleg Ken Nealson em va deixar anar això que repeteixo tantes vegades: que la vida és una equivocació, sentència a què recorreré més endavant. Quanta raó que tenia! Després d’anys i panys de buscar, els experts continuen sense trobar indicis clars que hi hagi vida en algun altre lloc que no sigui la Terra. Fins i tot els últims anys hem detectat centenars de planetes en altres sistemes solars diferents del nostre. Quan llegiu aquestes ratlles potser la xifra de planetes extrasolars descoberts ja haurà excedit els 2.000, però, tot i això, són molt pocs els candidats a albergar vida. I si n’alberguessin, ens seria molt difícil detectar indicis que hi viu alguna cosa o algú, entre altres motius perquè es troben a milions d’anys llum de nosaltres. Així, de moment, i fins que ningú demostri el contrari, els que poblem la superfície de la nostra nau espacial, la Terra, som l’excepció, l’excepció de l’univers. Aquesta raresa afegeix encara més misteri al que va originar la vida a la Terra, es calcula que fa al voltant d’uns 3.500 milions d’anys. Encara avui aquesta constitueix una de les majors incògnites de la biologia i de la ciència en general. Encara no sabem com es va originar la vida, quina va ser l’espurna que va fer que, a partir de la matèria inerta, mineral, sorgissin les primeres molècules

orgàniques que s’acoblarien en el primer ésser viu. Malgrat tot, hi ha diverses hipòtesis sobre l’origen de la vida, entre les quals la més acceptada actualment és que es va originar ni més ni menys que en un caldo. Aquesta és la hipòtesi del caldo primigeni d’Oparin al·ludida més amunt. Els científics també l’anomenen caldo primordial o caldo de la vida, i en parlo perquè entengueu que el at no era només pitjor. Era molt pitjor. L’atmosfera de fa 3.500 milions d’anys era completament diferent de la que coneixem avui. Com he avançat en el capítol dedicat a la comunitat de bacteris errants que som els éssers humans, a l’atmosfera primitiva no hi havia oxigen, però hi abundaven el vapor d’aigua, el nitrogen, el diòxid de carboni i altres compostos, com el diòxid de sofre o el clorur d’hidrogen, gasos àcids i molt irritants que es dilueixen en aigua i avui provoquen la pluja àcida. Aquesta atmosfera era el fruit d’un planeta convuls, encara en formació, amb constants erupcions volcàniques de les quals emanaven tots aquests gasos, terribles tempestes carregades de llampecs i freqüents impactes d’asteroides, cometes i la resta d’objectes celestes. Sembla mentida que en un ambient tan extrem i hostil poguessin sorgir els primers rudiments de vida de manera espontània. Stanley Miller, professor de Química a la Universitat de Califòrnia, a San Diego, va intentar reproduir aquestes condicions primitives per crear, al laboratori, compostos orgànics a partir de la matèria inorgànica. Ho va fer al costat de Harold Urey, el seu director als anys cinquanta, quan tots dos encara investigaven a la Universitat de Chicago i Miller no ava de ser un jove estudiant, amb un experiment tan senzill com enginyós. Van tancar en una mena d’alambí quatre gasos abundants a l’atmosfera primitiva (aigua, metà, amoníac i hidrogen), van escalfar l’aigua per generar vapor i van sotmetre la barreja a descàrregues elèctriques que simulaven els rajos de l’ambient del at. D’aquí, d’aquesta reacció, els investigadors van obtenir molècules orgàniques com certs aminoàcids, alguns dels maons bàsics per a la vida. La troballa va deixar estupefacta la comunitat científica. Vaig tenir la sort de poder xerrar amb Stanley Miller ara fa una dècada sobre la gran fita d’haver reproduït el primer graó cap a la formació de vida des de la matèria mineral, no viva. De seguida va reconèixer que el seu experiment era fàcil, que el difícil és aconseguir el segon graó, obtenir les primeres cadenes d’aquests aminoàcids. O, dit d’una altra manera, aconseguir que les molècules orgàniques s’agrupin i s’organitzin per arribar a l’autoreplicació. No obstant això, Miller es va mostrar molt optimista amb la idea que si aquest procés s’ha

donat a la Terra de manera espontània, ha de ser possible, tard o d’hora, reproduir-lo al laboratori. Fins avui, sembla que hi ha detalls que se’ns escapen: «Falten moltes coses. Però la part més difícil consisteix a obtenir algun element que es pugui replicar, reproduir-se a si mateix, perquè tan bon punt alguna cosa és capaç de fer-ho, aleshores s’enceta una evolució darwiniana». Aquesta capacitat d’autoreplicació és, per a Miller, el que diferencia un objecte inert d’un ésser viu, i aquest justament és el salt que ens falta fer en el procés de reproducció de l’origen de la vida. Per ara, les especulacions suggereixen que les molècules orgàniques senzilles, formades espontàniament en aquesta atmosfera del at, devien caure a les aigües de l’oceà de l’època, un oceà absolutament inhòspit en aquell temps, amb l’aigua a una temperatura molt elevada. La barreja d’aigua molt calenta i aquests compostos haurien creat el caldo primigeni. I aquí, dins aquest caldo, s’haurien combinat espontàniament les molècules, les unes amb les altres. S’haurien cuit, literalment. I producte de l’atzar i dels milions d’anys —ja se sap que un caldo, perquè sigui bo, ha de bullir molta estona—, algunes combinacions podrien haver donat els primers fruits. Haurien evolucionat cap a un esbós d’ARN, la versió més primitiva de la molècula de la vida. I després, cap a un projecte de cèl·lula que acabaria donant lloc als bacteris més ancestrals. La resta de la història ja la sabeu.

REFERÈNCIES

Steven Pinker. The Better Angels of Our Nature: Why Violence Has Declined. Londres: Penguin Books, 2012.

EPÍLEG

CARTA A LES MEVES NÉTES

Estimades nétes,

Us he parlat dels antecedents familiars, de coses nostres que no he sabut fins molt tard, fins a la vellesa. Després hem recorregut els aprenentatges dels meus divuit anys amb savis, científics dedicats a l’aprenentatge emocional. I ara voldria acabar seleccionant dues de les idees que m’han impactat i commogut. La primera idea és que cal acceptar senzillament el que la majoria de la gent es resisteix a veure: que la vida és una equivocació. «Life is a mistake», diu Ken Nealson, astrobiòleg de la NASA. La segona idea que no podeu oblidar és aquesta afirmació d’un premi Nobel, Sydney Brenner: «Els que m’han ensenyat més coses han estat els que no sabien res del meu camp».

ES POT CANVIAR D’OPINIÓ

La primera vegada que Ken Nealson, astrobiòleg de la NASA, em va dir que «la vida és una equivocació» va ser entre somriures; ell no feia sinó ocupar-se de la vida, i no ho volia escriure amb lletres majúscules, ni fent, com faríem nosaltres, un punt i a part. La vida era una equivocació. Punt.

Si fins i tot l’estructura de la matèria canvia, per què no hauríeu de canviar d’opinió vosaltres, si eteu que us heu equivocat?

Ranulfo Romo, investigador internacional del Howard Hughes Medical Institute, va comprovar ja fa un temps, amb el seu equip de la Universitat Autònoma de Mèxic, que el cervell de determinats primats socials havia desenvolupat la capacitat de prendre decisions i canviar d’opinió si ho veia necessari. En altres paraules, els nostres antecessors els primats ja podien canviar el vot encara que

per motius ideològics haguessin pres la decisió contrària. També el lloro del meu veí, que només sabia cantar La Marsellesa, va canviar de melodia quan l’Alexia va entonar altres tonalitats. L’au s’ho va pensar una estona. Hi va haver un gran silenci i, de cop i volta, va entonar el que ella li cantava. Va assajar i va repetir la nova sintonia. No només no és dolent canviar d’opinió, sinó que els nostres cervells estan fabricats per poder-ho fer. D’on surt, llavors, aquest sentiment tan estès que canviar d’opinió és dolent?, que només els caràcters volubles i dèbils canvien d’idea? La veritat pura demostra que reconsiderar el que acabem de decidir, fins al punt de substituir-ho per una altra decisió, oposada o diferent, és propi de cervells sofisticats i genèticament avançats. La tossuderia, la impossibilitat de canviar d’opinió, aferrar-se sempre al mateix és propi d’al·lucinats empedreïts. D’organismes que evolutivament van precedir les mones amb què treballa Ranulfo Romo. La biologia ens adverteix que no podem prestar atenció sempre al mateix. En la mateixa mesura en què es prolonga l’estímul sensorial —s’ha verificat al laboratori amb mones rhesus—, disminueix la intensitat de la descàrrega sensorial. No ho he oblidat, des que vaig sentir per atzar el savi Antonio Damasio intentant convèncer una de les seves alumnes preferides que no valia la pena entestar-se en un amor acabat. El que has de fer és «deixar d’anar als mateixos bars de sempre, canviar de ciutat i de feina, oblidar-te del primer gran amor». Així trontolla un altre principi bàsic del comportament quotidià: l’amor no és etern, i només es pot alimentar si es produeixen readaptacions neurals. Ha costat molt de temps i esforços assimilar que no podem prestar tota l’estona el mateix grau d’atenció a una informació sensorial determinada; tard o d’hora, aquest procés es trenca. L’atenció de l’observador que flueix al cervell perviu durant un temps limitat de l’estímul, però la trista veritat és que les neurones solen prestar una atenció màxima durant el període inicial, fins a arribar a arraconar, i fins i tot oblidar, l’estímul, encara que continuï present. Com podem no arribar a la conclusió que el nostre cervell no pot estar mirant, escoltant o sentint el mateix i amb la mateixa intensitat tota l’estona? Els neuròlegs han identificat fins i tot els circuits cerebrals específics que s’activen en les mones quan ajornen una decisió. La veritat és que no hi hauria hagut ciència sense aquests circuits cerebrals. Després de creure, com Newton, que la dimensió del temps era absoluta, igual per a tothom, gràcies a aquests circuits Einstein es va ratificar en l’opinió que el

temps era relatiu i que depenia de factors concrets, com la gravetat o la velocitat a què un es desplaçava. El temps no és igual per a tothom. És relatiu. El cervell de les mones —i el nostre, per descomptat— pot continuar ponderant els diferents factors a favor i en contra del que sigui, a pesar d’haver pres ja una decisió anticipadament o precipitada. L’avantatge del sistema neural descobert per Ranulfo Romo rau en el fet que mai no és tard quan la felicitat arriba. Si en comptes de la sopa de carabassa que hem triat del menú en asseure’ns a taula, l’anul·lem i tornem a la idea inicial que havíem rebutjat d’un bon plat de faves no perdem, definitivament, la compensació típica dels circuits del plaer. La vida pot prosseguir sense amargura, encara que ens hàgim equivocat. Perquè adaptar-se i rectificar és de savis. Per poder canviar d’opinió feia falta que les mones primer i nosaltres després haguéssim desenvolupat la capacitat per escollir el que ens agrada més. I donarho a entendre clarament. Per fer-ho es van utilitzar impulsos de diferent intensitat, transmesos als palpissos dels dits de les mones, que podien triar — com nosaltres quan triem un disc— el que preferien senzillament prement un botó. Les mones saben escollir. I nosaltres també. El lògic, allò per a què el cervell està fet, és per no equivocar-nos i, si ens equivoquem, per canviar d’opinió ràpidament. Saber canviar d’idea en pocs instants sense causar desgràcies, és a dir, havent explicat als altres les raons del nostre canvi d’actitud; després d’haver assajat, mal que sigui fugaçment, la bondat del nou plantejament. La masia. Per què les meves nétes enyoren tant el record de les sales interminables i mig buides? «Avi, si et trobes malament truca a la Carmen! Tens el seu telèfon al collar del Darwin». Vaig trobar aquesta nota de la meva néta gran, la Candela, per pura casualitat. L’avi era jo, per descomptat, que llavors ja m’acostava als vuitanta anys. La Carmen era la masovera, que mai no perdia el bon humor malgrat les calamitats de la vida.

Ningú coneix el temps amb fonament de causa. Abans dels quatre anys, la meva néta Tiziana no podia distingir el present del at o el futur; tot estava barrejat al seu cervell, perquè encara no havien pres forma unes connexions al lòbul frontal, entre els ulls, que són indispensables per començar a controlar la

conducta. Fins als vint-i-cinc anys, el cervell no posseeix tots els instruments necessaris per valorar opcions, decidir camins, triar a quina velocitat anirem d’un lloc a l’altre, quina és l’emoció preferida. D’entrada, hi ha més possibilitats que us confongueu ara que més tard. Abans dels vint-i-cinc anys, la gran majoria de joves no saben calcular l’impacte o el risc que corren sobreant els límits de la velocitat permesa quan van amb moto. La noció del temps s’ha d’aprendre; després de molts esforços ens adonem que l’únic que en sabem del cert són les empremtes que deixa: els cabells blancs de l’avi indiquen que per allà ha at el temps. Pot ser un instant, vuitanta anys, o més de cent vuitanta milions d’anys, quan amb prou feines si existien les espècies de primats dels quals descendim nosaltres i els ximpanzés. Jo vaig descobrir que no hi havia propòsit en l’evolució després de fer els disset anys, durant el meu primer viatge als Estats Units. No ho he oblidat mai. Ha marcat per sempre la meva vida. No recordo ni el nom del carrer, ni com era la ciutat que estàvem travessant en l’interminable viatge amb autobús que va des de Nova York fins a North Hollywood, de cap a cap dels Estats Units, l’any 1952. Vaig veure una inscripció: Is there a life before death? Era un grafit pintat a la paret per un boig de vint anys, quan ni Déu preguntava si podia haver-hi vida abans de la mort. És clar que n’hi havia! A la dècada dels cinquanta, Europa encara s’estava curant les ferides encetades per les guerres mundials del segle XX i anteriors. Is there a life before death?, es demanava el curiós i solitari contra corrent de tothom. Ara bé, el que em va commoure més, el que ha tingut una repercussió més gran en la meva vida, ha estat el que em va recordar el premi Nobel de Medicina Sydney Brenner.

ELS ALTRES, SABIEN ALGUNA COSA DE MI?

«Els que m’han ensenyat més coses han estat els que no sabien res del meu camp» és la frase de Sydney Brenner. Abans d’anar al significat de la frase ens hem de remuntar una mica enrere. Els Australopithecus afarensis, a l’est de l’Àfrica, van ser els primers d’escoltar els

altres i sentir la seva música amb una precisió semblant als Homo heidelbergensis i després els Homo neanderthalensis. Per explicar l’existència d’altres mons va ser tan important com el llenguatge la capacitat de memoritzar el que convenia i poder-ho tornar a explicar. Per fer-ho feia falta el que va venir en aquest període: la diferència cognitiva entre els éssers humans moderns i la resta dels primats, per als quals el nostre nivell era inassolible. Què va definir aquesta diferència cognitiva dels homes moderns? Segons Daniel Lieberman, devien barrejar les diferències i, alhora, les semblances que han marcat les estirps evolutives. D’una banda la individualitat i, d’altra banda, la genètica heretada: cada parella transmet a la seva descendència la seva pròpia estructura genètica. La vida és un exercici massa llarg i avorrit perquè condueixi a alguna banda coneguda. Fan falta molts anys, emprar un temps inacabable, per aprendre alguna cosa. La vida és una equivocació.

A Vila-seca de Solcina en aquell temps ja se sabia que els mals esperits no eren els responsables dels excessos mentals. Vila-seca de Solcina era el poblet on s’havia establert la meva família després de deixar el Priorat. Ja no se’ls exorcitzava. Sabíem que el mal era dins del cervell. Que l’ansietat, l’estrès, la depressió, l’esquizofrènia i fins i tot l’epilèpsia eren indicis clars que el cervell no funcionava bé. Quan es va saber que l’ànima era al cervell es van descobrir les bases de la neurobiologia moderna. Sempre m’he sentit pròxim als pacients amb la ment trastornada. De jove, em bastava contemplar l’espectacle, des del balcó del pis, al carrer Mejía Lequerica, del pati de l’Hospital Frenopàtic, per recordar la convivència amb els bojos quan tenia deu anys. N’hi havia algun que aconseguia enfilar-se a la tàpia del Frenopàtic, observar intrigat el flux de gent als seus peus, al carrer, i saltar i perdre’s entre la multitud. «Mirin, mirin, un altre que toca el dos!», deia als seus clients el dependent de la farmàcia de l’altra banda del carrer. Em fascinava la inclinació dels bojos a escapar-se. Al manicomi —com aleshores se’n deia, dels frenopàtics— s’encarregaven dels trastorns mentals i de les persones que n’estaven afectades, que tractaven a còpia d’injeccions de trementina i camises de força per immobilitzar-los quan estaven

massa esverats, mentre la resta feia llargues cues per sotmetre’s als electroxocs. Eren les últimes teràpies que s’aplicaven a aquells cervells trastornats. Aquesta era la realitat de la neurociència aplicada a les persones quan jo era petit. Seixanta anys més tard, cada vegada que he conversat amb neuròlegs, fisiòlegs, psicòlegs, metges i estudiosos del cervell, he reviscut aquells records de la infància. La majoria dels malalts no sabien d’on venien, on eren ni a on anaven. Des de llavors, el camí recorregut per la neurociència no es pot comparar amb el de cap altra disciplina. Com diu el fisiòleg i neuròleg Rodolfo Llinás, els mol·luscos porten l’esquelet per fora i la carn per dins, mentre que nosaltres portem la carn a fora i l’esquelet a dins, a excepció del cervell, ben a les fosques, rebent senyals codificats del món exterior, a més d’instruccions improbables per sobreviure.

Fins fa ben poc, tothom celebrava la capacitat del cervell per percebre el món exterior. La major part de la seva energia —això crèiem— la dedicava a reproduir fidelment el que ava a fora del nostre propi esquelet. Fascinava la meticulositat amb què podia reproduir mil detalls de l’entorn a partir d’uns pocs senyals codificats rebuts de l’exterior en la completa foscor imperant a l’interior del crani. «Quina meravella!», dèiem. Avui sabem que això és fals. El cervell percep quan la cosa ja ha at, només veu el centre de la imatge i no li interessa tant percebre la realitat tal com és com elucubrar predient els marges d’error de cada aposta. En aquesta tasca de predir sumes, detraccions, multiplicacions de les recompenses esperades i divisions trivials el cervell consumeix gran part de la seva energia. Dia i nit. Que quedi clar, Tiziana, Alexia, Violeta i Candela: «Hi ha preguntes que no tenen resposta». Des de temps immemorials, sabem que determinades qüestions no tenen resposta i són, a més a més, impredictibles. Molts d’aquests fets, com el desenvolupament d’una pandèmia, el clima, o l’origen de la vida, pertanyen a sistemes que anomenem complexos, perquè les relacions que s’estableixen entre les diverses variables que els afecten són tan nombroses que és impossible predir-les. O, si es poden predir, no sabem què fer-ne. Com la vida, les glaçades o l’erosió de la costa semblen una equivocació; és per això que no les sabem preveure. Us recordeu del meu niu de trilobits, a la llibreria del menjador? Els progenitors

i la descendència tendra d’aquells gasteròpodes van ser sorpresos per un riu de lava d’un volcà. Ningú ho havia pogut preveure i van morir tots els membres d’aquella plàcida família. Us recordeu dels bebès trilobits sepultats pel volcà al costat dels seus pares i avis? Cinc-cents milions d’anys després continua ant el mateix, amb accidents de trànsit en què moren persones estimades sense que puguem anticipar-ho. O malalties letals que apareixen de sobte: us recordeu del vostre oncle Pedro, que va morir víctima d’una patologia neurodegenerativa, llavors desconeguda, una variant de la malaltia de Creutzfeldt-Jakob, que va fer que oblidés d’on venia, a on anava i en quin lloc es trobava? No en vam saber mai la causa; un bon dia, després d’aparcar el seu cotxe al garatge, em va deixar anar, de sobte: «Em costa molt orientar-me. Molt sovint, no sé on sóc». Va ser el començament de la seva malaltia. Els meus viatges constants em van impedir veure el seu final callat. En la Transició política de la dictadura franquista a la democràcia vaig formar part del primer govern democràtic, ja ho sabeu. Sense ni haver-m’ho proposat, em vaig trobar, de vegades, amb personalitats polítiques que jo havia conegut de molt jove, com un paio molt estimat i un pèl dogmàtic a qui li dèiem el Guti. Havia estat secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Ell no havia viscut com jo a la resta del món durant gaires anys, ni havia pogut descobrir que les adscripcions ideològiques no són el més important en la vida. El Guti no em va perdonar mai que, havent militat tots dos en el comunisme — ell a Catalunya i jo, com es diu ara, a la resta del món—, durant la Transició jo optés per un polític com Adolfo Suárez, que va liderar la Transició democràtica, malgrat que procedia de les files franquistes. «L’Eduard sap molt bé d’on ve i a on va, però no sap on és», em retreia sovint, i amb raó, almenys des del seu punt de vista, en els debats públics. El que el Guti no sabia, perquè no l’hi vaig dir mai, és que en sentir-lo em recordava de la frase del meu germà Pedro a la sortida del garatge: «Em costa molt orientar-me. Molt sovint, no sé on sóc». Fa cinc-cents milions d’anys, igual que ara, ja hi havia preguntes que no tenien resposta.

El que hem aconseguit durant els últims cent mil anys no ho devem als gens sinó al cervell; utilitzem el canal de la cultura perquè el coneixement arribi als altres, el e amb els amics, la voluntat de canviar el món. Oblidem-nos de canviar

el genoma; és millor canviar el món. Amb la interdisciplinarietat, és a dir, gràcies a tot el que ens aporten els que menys saben del nostre camp, oblidem el nostre origen genètic comú. És per això que Sydney Brenner, expert en xarxes socials, insisteix tant en la necessitat d’ensenyar, de copiar altres persones, de completar el nostre fràgil i confús entramat genètic acceptant d’entrada la ignorància dels altres. Aquesta és l’única manera d’anar descobrint coses noves. També és seva la frase: «El que té de bo ser jove és que ets un outsider que no sap la major part de les coses». Així que vosaltres, Candela, Violeta, Alexia i Tiziana, posseïu la millor aptitud de totes: la curiositat. Estic segur que la sabreu aprofitar.

AGRAÏMENTS

Octavi, en la xarxa del coneixement, he recorregut a tu sabent que sempre hi series. Algú sap el valor que té, això? Magda, tu em vas eternitzar for ever el que és la vida, albades i postes de sol. Arribar a temps, encara que semblés impossible. Esther, el teu poble i el meu són idèntics. Al començament i al final de tot sempre hi eres, i sempre quadrava. No sé què hauria fet sense tu.

Carta a les meves nétes Eduard Punset

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

Títol original: Carta a mis nietas

© del disseny de la col·lecció: Compañía © del disseny i la imatge de la coberta: Departament d’Art i Disseny, Àrea Editorial Grup Planeta © de les fotografies de l’interior: Rolf Richardsen / Alamay / ACI; EFE; Rick Friedman / Corbis; Smart Planet © de les infografies de l’interior: Carles Salom, basades en una idea original de Wikipedia

© Eduard Punset, 2015 © de la traducció: Sabina Galí, 2015

© Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U., / Destino 2015 Av. Diagonal, 662-664 - 08034 Barcelona www.columnaedicions.cat

Primera edició en llibre electrònic (epub): novembre del 2015

ISBN: 978-84-9710-260-5 (epub)

Conversió a llibre electrònic: Àtona - Víctor Igual, S.L. www.victorigual.com