Dragonxs 1. L'estació De Metro Fantasma 5u6f43

Índex Coberta Sinopsi Portadella ELS DRAGONXS! ELS DEL BANC DEL FONS! 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14

15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35

36 Crèdits

SINOPSI

Els animals de compa ny ia del barri han començat a desaparèixer i la vella estació de metro abandonada, plena de llegendes i fantasmes, sembla que hi té alguna cosa a veure. És el moment perquè els Dragonxs se submergeixin en la misteriosa estació i investiguin què està ant!

Mentre teclejava, l’Iris va llançar la pilota a l’Spook, el seu gos, i va continuar caminant. L’Spook va tornar amb la pilota a la boca i l’Iris va començar a forcejar amb ell fins que va aconseguir treure-l’hi una altra vegada (era un joc que li encantava al gos). Però l’Iris no la va tornar a llançar, perquè ja havien arribat a la porteria de la Daniela. Va trucar a l’intèrfon, li van obrir la porta i, quan va pujar, la seva tieta l’esperava amb els braços encreuats i amb gest de preocupació. —Hola, reina —la va rebre, i li va plantar un petó a cada galta—. A veure si em pots donar un cop de mà amb la teva cosina. —On és? —va preguntar l’Iris, mentre feia un gest a l’Spook perquè es quedés al replà. La seva tieta era a l·l èrgica als gossos, i l’Spook, a qui havia adoptat a través del centre d’acollida d’animals on anava a ajudar a les tardes, era un gegant de vuitanta quilos, una barreja de gran danès i Sant Bernat, que faria esternudar sense parar la pobra dona.

—On vols que sigui? —va esbufegar la tieta—. On sempre. Enganxada a la pantalla. Podries, si us plau, treure-la una estona? Un dia d’aquests agafaré la consola, l’ordinador, la tauleta i el telèfon mòbil i ho llançaré tot per la finestra. L’Iris va entrar a la casa i va començar a pujar les escales cap a l’habitació de la seva cosina. —I, si us plau, que es dutxi... Fa la mateixa catipén que una mofeta morta! L’Iris va assentir amb el cap i va continuar pujant. A la butxaca, el mòbil va vibrar.

—I dius que ets la número u? —L’Iris es va quedar mirant el rànquing, no gaire convençuda. —Que sí! —La Daniela va asse ny alar la pantalla, on es veia clarament el seu nick, Daniel@tor, al capdamunt de la classificació del Fortnight Shadows, el joc online que l’estava petant a l’institut i al qual tothom jugava de tant en tant (encara que la Daniela havia canviat el «de tant en tant» per un «sempre connectada»)—. M’ha costat tres setmanes arribar aquí, un munt d’hores i esforç, però ara ja no hi ha ningú que em superi! Ja em pots dir la crac, la top. —Molt bé, crac. —L’Iris va mirar de reüll cap a la porta, sabia que la seva tieta estaria intentant captar alguna cosa, perquè estava molt preocupada per la Daniela. Des que els seus pares s’havien divorciat, la noia ava les tardes senceres enganxada a tota mena de pantalles, sense interactuar gairebé amb ningú—. I ser la número u és tan important?

—Molt! —La Daniela es va reclinar al seient, amb gest fanfarró—. Els campions mundials en treuen molts diners, d’això! Hi ha un noi a Corea que gua ny a quatre milions al mes! —Aleshores, et paguen per jugar? —Eeeeh... no. Encara. Però m’han donat una gorra. —La Daniela la va asse ny alar. Estava sobre la taula, entre un munt de llibres, còmics i roba apilada que semblava que no havia endreçat ningú des de feia mesos. —D’acord. I ara què? —L’Iris va seure al costat de la seva cosina, que semblava molt emocionada. Li va dedicar un somriure i va abaixar el to de veu, gairebé en un xiuxiueig—. La teva mare m’ha dit que, si no deixes l’ordinador, el llançarà per la finestra. Així que... —Això no ho pot fer perquè... perquè soc la crac, la número u! Si el llança per la finestra, la meva carrera... Boom! —Ho va dir amb tanta vehemència que l’Iris va somriure. La seva cosina desbordava ió per tot el que feia, era un dels seus punts forts—. Ella no ho entén... —Va arronsar les espatlles, i va dir, resignada—: Què hi farem? —Ja. Genial, felicitats, número u, però ara aixeca el cul, marxem a la Dragonera. Està clar que necessites prendre l’aire. L’Iris va anar cap a la porta. —És que... —La Daniela continuava amb els ulls fixos a la pantalla. —Escolta, encara que surtis, seguiràs sent la número u quan tornis, no? La Daniela es va quedar pensant durant un segon. —És clar, i si no ho soc, sempre puc clavar una pallissa a qui m’hagi tret el lloc

—va dir, somrient. Es va aixecar i es va posar la dessuadora. La va ensumar—. Necessito una dutxa, no voldria matar a ningú amb aquesta aroma que faig. —Et posaràs la gorra? —L’Iris va fer el gest d’agafar-la. —No! —La Daniela la va mirar amb sorpresa—. No has vist que és lletgíssima? Per favor, tia! —va exclamar, i va sortir de l’habitació. Mentre la seva cosina es dutxava, el mòbil de l’Iris va començar a sonar, i quan el va treure de la butxaca, va comprovar que era l’Anna, la directora del centre d’acollida d’animals. —Hola, Iris. Perdona que et truqui, però és que el Gufo ha desaparegut. L’Iris es va tapar la boca amb les mans. El Gufo era un pitbull enorme de set a ny s que no havia tingut una vida fàcil, sempre havia estat lligat amb una cadena per vigilar la casa d’un home gran i, quan el vell va morir, sense que ningú es fes càrrec del gos, el centre d’acollida se l’havia endut per cuidar-lo. Com que ell i l’Spook eren bons amics, l’Iris era la persona que el treia més sovint a ejar. —Què ha at? Com ha estat? —Han vingut dos nois que volien adoptar un gos gros i fort, i llavors l’han tret una estona per coneixe’s... Han tornat al cap d’una hora, dient que el Gufo havia escapat corrent darrere d’un gat, i que no han estat capaços de trobar-lo. —Això és raríssim —va dir l’Iris, estra ny ada—, el Gufo és un gos molt tranquil, amb prou feines s’allu ny a de mi quan egem, per molt que l’Spook es posi a córrer. El Gufo és molt protector amb la gent que l’acompa ny

a. —Ja ho sé... —va dir l’Anna, preocupada—. Hi ha gent buscant-lo pel barri, per veure si apareix, però com que tu acostumes a ejar l’Spook per aquesta zona, si per casualitat el veus, avisa’m. —Estaré atenta, és clar! Pobre Gufet!

Quan va sortir al carrer, l’Iris va veure a la vorera del davant una colla d’operaris que descarregaven caixes d’un camió. —Es muda algú a la casa del terror? La Daniela va arronsar les espatlles. No en tenia ni idea, mirar per la finestra no era un dels seus punts forts. A més, aquella casa els feia molta por quan eren petites, per això li deien «la casa del terror»: l’estra ny a parella gran que hi vivia havia escampat pel jardí descuidat, ple de males herbes, un bon nombre de nans de porcellana descolorits i vells de totes les formes i mides; figures que feien tremolar només de mirar-les, semblava que en qualsevol moment els sortirien corrents al darrere. —Recordes aquella vegada que va aparèixer un d’aquests nans a la finestra de la teva habitació? —va riure l’Iris. —Calla, no vaig poder dormir en una setmana! Estava convençuda que algun dia entrarien a la meva habitació... Vaig tenir malsons i tot. —La Daniela va deixar de parlar, s’havia fixat en un cartell que hi havia penjat a la farola. Un gos salsitxa s’havia perdut. Que estra ny , el dia anterior havia vist el cartell d’un altre gos desaparegut. Era molt trist que es perdessin tants animals de compa ny ia al barri. —On és l’Spook? —va preguntar de sobte. L’Iris va mirar a una banda i a l’altra; hauria de ser a prop d’elles. Va xiular amb tota la seva força, espantada, i, per sort, el gos enorme va aparèixer a tota velocitat, amb la pilota a la boca i moltes ganes de jugar.

Llavors l’Iris va llançar la pilota, que va anar a parar als peus d’una noia que en aquell moment sortia de la casa del terror.

La noia va recollir la pilota i, quan l’Spook se li va apropar, el va acariciar i li va fer un parell de moixaines abans de donar-l’hi. El gos va tornar trotant tot content al costat de l’Iris. La noia va agafar una de les caixes del camió i es va encaminar novament cap a la casa. Anava vestida tota de negre; els cabells llargs eren negres també, i duia les ungles pintades del mateix color. L’Iris l’observava quan la noia li va tornar la mirada durant un segon, però la va apartar ràpidament, abans que ella la pogués saludar. —Fa joc amb la casa —va murmurar la Daniela, quan hi van ar per davant per anar a la Dragonera, que es trobava al final del carrer 40.

L’Hera es va quedar mirant les dues noies que s’allu ny aven cap al final del carrer. Semblaven simpàtiques. Els hauria volgut dir alguna cosa; al cap i a la fi, devien ser les seves noves veïnes, però la timidesa l’havia vençut. Com sempre. Va sospirar i va entrar a la casa, va deixar la caixa sobre el llit de la seva nova habitació i va mirar al voltant. Alme ny s no era un hotel, o un vaixell, o un antic búnquer reconvertit, com els últims llocs en els quals havia viscut, a diferents parts del món, a causa de la feina dels seus pares. Va somriure. Potser allà podria tenir, per fi, una habitació, a la qual podria anomenar realment HABITACIÓ. —On ho deixo, tot això? —va esbufegar el seu avi, mentre carregava la taula de Wing-Chun, un enorme bloc amb braços de fusta que la noia utilitzava per entrenar arts marcials. L’Hera el va ajudar. —De debò que li fums casta ny es a això? —L’avi va ar la mà pels socs de fusta que sobresortien del tronc. —A veure, no el faig servir exactament per donar cops, és per endurir els músculs i fer exercicis de velocitat. Són tècniques per aconseguir flexibilitat i tot això. L’Hera li va fer una demostració ràpida. Els seus braços van volar al voltant del

Wing-Chun, que va rebre uns quants impactes forts.

—Caram, si necessito una guardaespatlles et trucaré! —va dir l’avi, sorprès per la destresa de la neta. Ella va somriure tímidament i li va asse ny alar la finestra: —Avi, coneixes les noies que viuen aquí davant? L’home es va quedar pensant un moment. —Davant només hi ha una noia, una pèlroja amb ulleres. Es diu Daniela. Suposo que l’altra deu ser la seva cosina Iris. Sempre van juntes. —Després de dir això, l’avi va obrir la caixa que tenia més a prop i va començar a treure els diplomes, les medalles i les copes que l’Hera havia gua ny at en els tornejos d’arts marcials en els quals havia participat—. Quan eren petites aven corrent per davant de casa, em sembla que els feien por els nans del jardí.

—Segur que les vas traumatitzar. Tindran por tota la vida. L’avi va somriure, li va fer un petó al front, va fer mitja volta i va sortir de l’habitació dient: —M’alegro molt que hagis decidit venir a viure amb nosaltres. —Jo també —va murmurar l’Hera. Es va aixecar i va treure el cap per la finestra que estava orientada a l’oest, des d’on podia veure la pista de bàsquet que hi havia al costat del jardí. Des d’allà, va veure com les dues noies s’havien reunit amb altres nois de la seva edat i jugaven un partit fent servir una de les cistelles. A l’altra hi havia un grup si fa no fa de la mateixa edat, potser una mica més grans. Seien en rotllana, sense jugar, i semblaven disposats a no deixar jugar els altres, només per molestar-los. I la veritat és que no semblaven gaire amistosos. Fumaven i es burlaven dels que jugaven. Els deien coses, però l’Hera no els podia sentir des de tan llu ny . Sempre s’havia considerat una noia tímida, o alme ny s això era el que sempre li havien dit els seus pares. En realitat, amb tants canvis de vida cada pocs mesos, era molt difícil fer amics. Si en feia, després li sabia greu marxar. És clar que existien les videotrucades, però, amb el temps, la relació sempre s’apagava. Per això havia pres una decisió: estimava moltíssim els seus pares, però necessitava establir-se en un lloc, viure a la mateixa ciutat durant un temps. Necessitava fer arrels, sentir que perta ny ia a un indret. Els seus pares ho havien entès perfectament. Adoraven la seva feina. S’havien conegut reparant insta

l·l acions de mesurament climàtic arreu del món... i així seguien vint a ny s després, fent exactament el mateix, però junts. Ells es tenien l’un a l’altre. Després va arribar ella, i al principi va ser genial, tots tres sempre junts, vivint a llocs de somni. Va ser en alguns d’aquests llocs, al Japó, a la Xina i a Corea, on l’Hera va desenvolupar l’afició per les arts marcials. Els tornejos havien ocupat el seu temps i el seu cap... però després, quan va fer dotze a ny s, s’havia adonat que no era feliç. Per sort, tenir els millors pares del món ajudava bastant, així que va poder parlar amb ells i va decidir que es quedaria a viure amb el seu avi, disposada a iniciar una nova vida. Va tornar a mirar cap a la pista de bàsquet. La pilota havia rebotat contra l’anella i havia anat a parar enmig del grupet assegut a terra sota l’altra cistella. Un dels nois, el que semblava el líder, la va agafar i, després de fer veure que els la tornava, la va llançar fora del camp, entre els arbustos que hi havia al començament del bosc. Els seus amics el van aplaudir. Potser havia arribat el moment de fer amics nous, potser uns que duressin molt de temps. I sabia a quin costat de la pista volia ser. Va fixar-se que la pilota continuava rebotant per la bardissa fins a caure en un petit terraplè força allu ny at. L’enorme gos adorable que l’havia saludat feia una estona va sortir disparat a buscar-la, mentre la propietària li anava corrent al darrere, després de discutir amb el milhomes que havia fet el llançament. L’Hera va veure com l’Iris trobava la pilota, la llançava als seus amics a la pista i cridava el seu gos. Però l’Spook s’havia allu ny

at, endinsant-se en l’espessa vegetació. L’Iris va entrar al bosc. I aleshores l’Hera va veure un fantasma que s’enduia el gos.

—SPOOK! —va cridar l’Iris, que caminava entre els arbres del bosc que s’estenia més enllà de la pista de bàsquet—. Vine aquí, nano! On ets? Un pèl més endavant, on la vegetació espessa feia que sota els arbres s’escampés una penombra inquietant, li va semblar que veia alguna cosa que es movia entre els matolls. Quan s’hi va apropar, va descobrir un fet estra ny . En aquell tros de bosc hi havia una petita elevació i una porta vella enreixada i gegant, que sempre havia estat tancada. Però ara estava trencada i tirada a un costat, com si alguna cosa gegant i brutal l’hagués arrencat. —Spook? La seva veu va ressonar a l’interior d’aquell indret, perdent-se entre la foscor que baixava per unes escales de ciment plenes de fang i brutícia. Què era aquell lloc? Un corrent d’aire humit i fred que va emergir del forat de les escales la va fer estremir-se, i de sobte va sentir que algú l’observava. Es va girar i va veure la noia de la casa del terror, que la mirava tímidament. Se li va apropar. —Hola. Soc l’Iris, t’he vist abans. A la casa dels veïns de la meva cosina. La noia va asse ny alar la penombra. —Busques el teu gos? —I abans que l’Iris pogués respondre, va afegir—: Soc l’Hera, el meu avi viu a la casa dels nans. —Has vist l’Spook? —la va interrompre l’Iris. L’Hera va tornar a asse

ny alar les escales fosques. —S’ha ficat aquí dins. —N’estàs segura? —va preguntar l’Iris, dubtosa—. Normalment no s’allu ny a tant.

L’Hera va assentir amb gest preocupat. —No anava sol, he vist... L’Iris la va mirar estra ny ada. —Què has vist? L’Hera va abaixar el cap, semblava incòmoda. —Crec que anava amb algú. No n’estic segura. L’Iris va observar el cel preocupada, cada vegada era més fosc i no li feia cap gràcia baixar aquelles escales. Va treure el mòbil i va encendre la llanterna per i l·l uminar-se. —Què és aquest lloc? —va preguntar l’Hera. —Ni idea... És el primer cop que hi entro. Sempre havia estat tancat... Ara la reixa és a terra. Suposo que les pluges o algú l’hauran fet caure. Va atrevir-se a baixar un parell de graons. L’eco de les seves pròpies petjades li va provocar un calfred. Allà sota feia pudor d’humitat, però també d’una altra cosa. Feia pudor de gos moll per la pluja. Va arrufar les celles i es va tombar cap a l’Hera: —M’acompa ny es?

Va ser més una súplica que una pregunta. L’Hera va mirar la foscor que s’obria davant seu. Havia estat a llocs millors. Però també a llocs pitjors. Es va arremangar i s’hi va endinsar darrere l’Iris.

El primer tir va entrar net a la cistella. El Gael va recollir la pilota i, agafant-la contra el pit i amb posat seriós, va mirar novament la cistella mentre se situava a la línia de tirs lliures. Es va aclarir la gola i va posar veu de locutor de ràdio: —Bé, se ny ores i se ny ors, és un moment decisiu, el pavelló d’esports es manté en un silenci imponent mentre el Gael «Braç d’Acer» es disposa a materialitzar el segon tir lliure que podria donar al seu equip, els Dragons d’Acer, la... —Em sembla que en aquesta frase hi ha massa acer —el va tallar la Daniela—. Amb tant d’acer no sé si podràs... —La Copa Intermundial de... —va intentar continuar el Gael. —«Intermundial» és que juguen diversos mons, no? —L’Ian el mirava amb un somriure innocent—. Tu vas amb els humans o amb els extraterrestres? No ho acabo de tenir clar. El Gael li va llançar la pilota a la cara. L’Ian ni tan sols va fer el gest d’esquivarla, simplement l’hi va tornar amb una rematada de cap. L’Ian tenia un cap molt dur i li agradava entrenar-lo, per exemple fent rematades de cap amb pilotes de bàsquet. El Gael va agafar el rebot, com si no hagués at res, va sospirar amb força, es va aclarir la gola i va tornar a posar veu de locutor: —És un moment èpic. Decisiu. Històric. Si el Gael encistella el segon tir lliure, es podria convertir en el jugador de bàsquet més jove a gua ny

ar la Copa... Intercontinental. —No havíem quedat que era «Intermundial»? —La Daniela el va mirar amb innocència fingida. —La Copa Inter i punt —va sentenciar el Gael, i va prosseguir—: S’ha fet un silenci absolut a l’estadi. —Això ja ho has dit —va murmurar l’Ian. —Com ja hem comentat —va aclarir el Gael, llançant-li una mirada de retret—, ara veurem què a... El Gael va botar la pilota i es va preparar per llançar. Els altres dos amics es van mantenir en silenci; la pilota va sortir volant i va travessar l’anella. El Gael va saltar amb gest triomfal, dirigint-se a un públic imaginari que l’aclamava i corejava el seu nom. —Els Dragons han gua ny at la copa! —va cridar la Daniela, mentre saltava del banc des del qual havia observat la jugada. Va abraçar el Gael amb força, unint-se a la seva celebració. El va agafar tant per sorpresa que amb prou feines va poder balbucejar unes paraules d’agraïment, abans de desempallegar-se de l’abraçada i sortir corrents del camp per agafar una tovallola de la motxilla, més per dissimular que s’havia posat vermell que per la necessitat d’eixugar-se la suor. L’Ian va treure la carma ny ola de fruita que sempre duia a la motxilla i, després de seure davant seu, la va oferir als seus amics: —El banquet de la victòria! Celebrem-la amb... —Aleshores va obrir el recipient

i va exclamar—: Cabarassa i mango! —Deus voler dir carabassa —el va corregir la Daniela.

—El que sigui. Voleu celebrar la victòria dels Dragons de Ferro o no? —D’acer —va puntualitzar el Gael, i va rebutjar amb un gest l’oferiment del seu amic—. No, gràcies, no tinc gana. Que no has berenat, ja? —Sí. Però només una vegada —va contestar l’Ian, ficant-se un tros de carabassa a la boca. La Daniela va agafar mango i va continuar mirant en direcció al bosc; ja feia una bona estona que l’Iris havia anat a buscar l’Spook i començava a preocupar-se, tot i que no li agradava mostrar-ho davant de ningú. I me ny s encara del Gael, que sempre la posava una mica nerviosa. Per què diantres l’havia abraçat així? Per sort, no s’ho havia pres malament... I si s’ho havia pres bé? Encara sort que s’havia dutxat abans de sortir! —En què penses? —El Gael la mirava fixament. Ella va asse ny alar el bosc. —No creieu que triga massa? —va contestar, finalment, per treure’s tot aquell munt de pensaments del cap. El Gael va mirar l’hora al mòbil. —Doncs la veritat és que sí, una mica —va reconèixer—. Són gairebé les set, he d’anar a buscar la meva germana petita. L’Ian, que havia seguit la conversa en silenci, perquè continuava menjant fruita, també va mirar cap al bosc. —Igual que el gos... Ja ho saps... —L’Ian va fer un pet amb la boca, enganxantla al revers del braç dret—. És molt gran. Fa unes caques enormes. L’Iris deu

estar buscant alguna cosa per recollir-les. Una pala, un cabàs, un tràiler amb un contenidor industrial per a residus tòxics... —És que només saps explicar acudits de caques? —La Daniela li va donar un cop de colze. L’Ian la va mirar molt seriós: —No, m’indigna que ho pensis, també sé explicar acudits de pets. Te n’explico un? La Daniela no va contestar, i es va tombar cap al Gael: —Si has de marxar, ves-te’n, no a res; jo em quedo a esperar-la. El Gael va mirar cap a la quadrilla del Tigretó. Eren els rucs de l’institut, uns bandarres que sempre molestaven a tothom i que anaven de perdonavides (tot i que el Gael considerava que més aviat feien pena) i tenien la mania de reunir-se a la Dragonera, igual que ells. El noi suposava que ho feien bàsicament per tocar els nassos. És el que havien fet quan van veure que volien jugar un partidet. L’Iris no havia volgut discutir amb ells, normal, discutir amb ells era com donarse cops de cap contra la paret: una cosa totalment inútil (tret que fos l’Ian qui la colpegés, llavors la paret tenia les de perdre). Així que havien optat per ignorarlos i esperar que es cansessin i toquessin el dos. Però la colla del Tigretó tenia la seva pròpia manera d’entretenir-se: quedar-se com uns babaus davant dels mòbils, sense mirar-se ni parlar. Aquella tarda eren quatre: el Tigretó, la seva germana Lleona, el Rateta i el Tanc. Si el Gael marxava, deixaria l’Ian i la Daniela sols, i no li feia cap gràcia; aquells gallets els ignoraven si hi havia l’Iris, o si el nombre de Dragonxs era superior, però si només n’hi havia dos, era possible que els busquessin les pessigolles. La Daniela li va llegir la ment. —No et preocupis —el va tranqui l·l itzar—, han regalat un mòbil nou al Tigretó i està massa ocupat fent el fatxenda davant de tots.

—I si ens diu alguna cosa... —L’Ian va fer un gest de karateka amb els braços—. Els puc... —Explicar uns quants acudits de pets —el va tallar la Daniela. El noi va assentir amb un gran somriure, mentre treia una altra carma ny ola de la motxilla. —Voleu més fruita? —L’Ian els va tornar a oferir menjar. —Quantes carma ny oles portes aquí dins? —va preguntar el Gael, remenant la motxilla del seu amic. —Tres, normalment. —És normal per a tu. Jo no en porto cap. —Doncs mal fet. Menjar cinc peces de fruita al dia és fonamental —va contestar l’Ian, picant-li l’ullet. —Saps que són cinc peces al dia, oi? No cada vegada que obres la boca. —Això és discutible —va dir l’Ian, i va agafar un tros de fruita. —Mmm... És meló? —va preguntar la Daniela. —Meló, pera i préssec. Variadet. El Gael seguia allà, parat. No ho volia reconèixer, però marxar també significava deixar la Daniela sola amb l’Ian, i això també el molestava una mica. No és que pensés res dolent, però l’Ian era el millor amic de la Daniela, i de vegades... Va tornar a mirar l’hora. Se li estava fent tard.

—No pateixis —li va tornar a dir la Daniela—. Segur que l’Iris torna en un tres i no res. —Va somriure. Semblava que li llegia la ment, i això va fer que el Gael es posés vermell. Què més li devia estar llegint? El noi es va aixecar de mala gana i es va posar la jaqueta, la motxilla, el casc, i va muntar al patinet. Després es va dirigir als seus amics: —Ens veiem demà a classe! La Daniela va tornar a somriure i va aixecar el polze per indicar-li que tot estava bé, però va mirar de reüll el bosc, cada cop més fosc. Realment començava a preocupar-se per la seva cosina. L’hauria d’haver acompa ny at a buscar l’Spook. El Gael, que no acabava de marxar, li va veure la inquietud als ulls. —Escriviu-me un missatge quan torni l’Iris —va dir. —Sí, no et preocupis. —«Que ja em preocupo jo», va pensar la Daniela, mentre veia com el noi s’allu ny ava.

—Hi veus res? —L’Iris havia arribat al final de l’escala, que baixava fins a quatre nivells, i hi va descobrir un túnel enorme excavat a la roca que s’allu ny ava en diverses direccions. Va enfocar cap a totes dues bandes. —No. —L’Hera, que la seguia de prop, va observar inquieta que la poca claror que es filtrava per l’entrada s’anava esvaint a mesura que la llum del dia s’apagava—. Jo no em quedaria aquí gaire estona, s’està fent fosc, i aviat no ens hi veurem gens. Però no van retrocedir. L’Hera va agafar el braç de l’Iris, que i l·l uminava amb el mòbil aquell túnel tan estra ny . —Què deu ser aquest lloc? —va xiuxiuejar l’Hera.

—Algú em va explicar, fa temps, que abans hi havia una mina en aquesta munta ny a... Però crec que la van tancar. Potser és una de les entrades. —No sembla una mina. —L’Hera va asse ny alar les enormes parets de ciment—. Això més aviat sembla... un túnel de carretera, com si travessés la munta ny a. L’altra no va dir res i va continuar avançant. El túnel s’eixamplava uns quants metres més endavant. De tant en tant, es notava un lleuger corrent d’aire que provenia de l’interior, un vent humit i amb gust de coure que semblava que portés un soroll estra ny , com si algú estigués gratant a terra... De sobte, un objecte va brillar sota els seus peus. L’Hera es va agenollar i el va agafar. L’Iris va sentir una esgarrifança quan el va reconèixer. Era el collar d’un gos, amb el nom a la xapa: GUFO. Van sentir un moviment al final del túnel que hi havia a la dreta, a la foscor, més enllà del dèbil raig de llum que emetia el mòbil. —Gufo? —va xiuxiuejar l’Iris. No va obtenir cap resposta. Continuava allà, amagat entre les ombres. L’Iris va retrocedir un parell de os i es va girar cap a l’Hera.

—I si treus el teu mòbil? Potser així ens hi veurem més —va murmurar. La noia va fer que no amb el cap, amb un somriure de disculpa: —No en tinc. La veritat és que mai no m’ha fet falta i... —Doncs a mi només em queda un 12% de bateria —va revelar l’Iris—. Crec que quan arriba al deu, la llanterna s’apaga automàticament, per estalviar energia. —En aquest cas, jo no me la jugaria. —L’Hera va mirar darrere seu, buscant el lleu punt de llum exterior que es filtrava per l’escala, però no el va trobar—. Em sembla que hauríem de fer marxa enrere. Però l’Iris no li parava atenció. Mirava cap al final del túnel. S’hi veia l’inici d’una cambra enorme, hi havia una claror dèbil i difusa a terra, que provenia d’un llum. —Ho veus? —va xiuxiuejar. L’Hera va mig aclucar els ulls. Davant seu hi havia unes ombres que es movien, reflectides a la paret. I alguna cosa se’ls apropava reptant. —De debò, crec que hauríem de marxar... —va instar-la. —Spook! —va cridar l’Iris de sobte, clavant un ensurt a l’Hera. El gos se’ls va apropar trotant des de la foscor. Anava ple de fulles i brutícia, i va començar a llepar la cara de la seva mestressa, que es va agenollar al seu costat per acariciar-lo. —El meu grassonet dolent! On t’havies...? Però no va acabar la frase, perquè, en aquell moment, van ar dues coses: la primera és que una ombra gran i fosca va començar a avançar cap a elles a tota pastilla, i va fer que el llom del gos s’ericés de cop i que l’animal comencés a gru

ny ir; la segona, que un xiulet agut va informar-les que la llanterna del mòbil estava a punt d’apagar-se.

«Hola, soc l’Iris, ara mateix estic fent una cosa superinteressant i no puc contestar, així que envia’m un missatge! Odio les notes de veu. Fins ara!». —D’acord, començo a estar bastant preocupada. —La Daniela va penjar quan el missatge de la bústia de veu de l’Iris va donar pas al xiulet per gravar el missatge —. Vaig a buscar-la, m’acompa ny es? L’Ian va assentir amb rotunditat. Es va llepar els dits, va guardar la carma ny ola a la motxilla, va recollir la jaqueta i va seguir la seva amiga. La noia va sortir de la pista en direcció al bosc. —Ei, friquis, on aneu? —La Lleona els havia clavat els ulls als clatells. El seu germà mostrava al Rateta i al Tanc l’aplicació d’intercanvi de cares que s’havia descarregat, però a ella el mòbil del Tigretó no li interessava gens ni mica, així que estava avorrida, buscant alguna cosa amb què distreure’s. Evidentment, s’havia fixat en ells. —A cagar! —va respondre l’Ian, divertit—. Però com que s’està fent de nit, necessito que algú m’i l·l umini una mica la diana. Vols venir?

La Daniela no va dir res, només va somriure. La llengua de l’Ian sempre li anava un parell de os per davant del cervell, i només un per darrere del cul. La Lleona es va incorporar. —M’estàs vaci l·l ant, friqui? Només hi havia algú més perillós repartint clatellots que el Tigretó, i aquesta era la seva germana, que solia donar-los a traïció i deixava el coll adolorit durant uns quants dies. El Tigretó va aixecar la vista del mòbil i els va mirar amb cara de pocs amics. —Escolta, imbècil, què has dit a la meva germana? —Genial, l’hem feta bona —va xiuxiuejar la Daniela al seu amic—. Correm? —Perdent el cul! —va contestar ell, arrencant a córrer cap al bosc. El Tigretó, la Lleona i els altres van sortir rabent darrere seu.

El Gael havia deixat el patinet a la seva germana petita, que anava fent tombs al seu voltant mentre ell revisava el mòbil per quarta vegada des que havien sortit del centre esportiu. —Esperes que t’escrigui algú? La Victòria se’l mirava amb aquella cara inquisitiva que posava sempre que es disposava a llançar una bateria de preguntes en ràfega. —No —va contestar el Gael, i va guardar el mòbil a la jaqueta. —Tenies plans? —No. —Amb els amics? O amb una amiga? —Que no tenia plans. —Doncs tens cara de sèpia. —No tinc cara de sèpia. —Què hi ha per sopar? El Gael va posar els ulls en blanc i va continuar caminant. Aquella era una de les clàssiques estratègies de la baldufa; canviar de tema radicalment per tornar a disparar al cap d’una estona. La coneixia prou bé, era la seva germana! —Crec que lluç i bròquil. —Odio el bròquil. —Jo també. —Llavors, amb qui havies quedat? —No havia quedat amb ningú, Vic.

—L’Iris? La Daniela? —Ningú. —I ningú es diu... —Ningú no es diu de cap manera. —Aleshores la cara de sèpia a la planxa és per... El Gael va sospirar profundament, discutir amb la seva germana era gairebé tan esgotador com fer-ho amb l’Ian. De fet, el seu amic s’avenia molt amb la Victòria, i tots dos anaven a waterpolo. L’Ian estava al grup dels grans, però coincidien a l’entrenament dels divendres, i aquell dia era l’Ian qui l’acompa ny ava a casa i rebia aquella bateria de preguntes. El Gael sospitava que llavors l’interrogatori se centrava en ell, i possiblement en tots els seus amics, inclosa la Daniela. I estava segur que l’Ian li explicava moltes coses. Massa, pel que semblava. Va fer el gest de treure una altra vegada el mòbil, però es va contenir. Finalment, va cedir davant de la mirada penetrant de la seva germana: —No he quedat amb ningú. El cas és que érem a la Dragonera i l’Spook ha entrat al bosc corrent darrere d’una pilota. L’Iris l’ha anat a buscar, i quan jo he marxat encara no havia tornat. —Això és tot?

—Bé, i el Tigretó i els seus amics també hi eren. La Victòria va frenar de cop, barrant-li el pas, i el va mirar fixament: —em per la Dragonera abans d’anar a casa i ens assegurem que tot estigui bé? Avui hem sortit aviat i anem bé de temps. El Gael va somriure. De vegades la seva germana petita podia ser una llauna, però d’altres aportava aquelles solucions simples que a ell se li escapaven. Van canviar el rumb i es van dirigir cap a la Dragonera. —Ho fas per evitar el bròquil una estona, oi? —El bròquil està totalment OUT d’allò que jo considero menjar —va dir la Victòria, amb cara de fàstic.

—A tu et treuen de les patates fregides i els nuggets i no t’agrada res. —A mi m’agrada tot si li poso quètxup; fins i tot el bròquil gua ny a una mica amb quètxup! —va respondre la nena, amb una ga ny ota burleta. —El papa l’ha fet amb beixamel —va informar el Gael. —Amb beixamel està prou bo. Però no ho diguis al papa, o ens farà bròquil cada setmana.

—Eeeeh, caraculs! On us amagueu? El Tigretó només s’havia endinsat uns quants metres al bosc, però, com que ja s’havia fet de nit, no estava gaire segur de voler continuar i que se li embrutés el xandall, o encara pitjor, que li caigués el mòbil nou. No li agradava la natura. Ell opinava com el seu pare: si fos per ell, talaria tot el bosc, hi posaria una bona capa de quitrà, i construiria places de pàrquing. Això sí que era útil, i no la ximpleria dels espais verds urbans. Així que, davant de la perspectiva d’haver-hi d’entrar i les poques ganes que en tenia, havia optat per cridar a l’aire de manera amenaçadora, que era una tècnica que funcionava molt bé amb els compa ny s de l’escola. Però aquell parell eren diferents. Perta ny ien al «grupet de l’Iris». Ells es podien posar el nom estúpid del drac estúpid que hi havia pintat a la paret de la pista, però ell sabia, sens dubte, que el seu nom autèntic era el «grupet de l’Iris», així com el seu era la Banda del Tigre. Tot i que sabia que d’amagat li deien Tigretó. Cosa que ningú s’atrevia a dir-li a la cara, evidentment. —Si sortiu ara, només us donaré un clatellot. Ho prometo. Només un. —Jo els en donaré dos! —va cridar la Lleona—. A cadascun. —És clar —va murmurar el Tigretó—. Però si els ho dic d’entrada, no sortiran. Els clatellots es reparteixen un cop els tinguem aquí. La noia va assentir i es va ficar un xiclet de meló a la boca. El va començar a mastegar furiosament, mentre intentava veure alguna cosa entre la negror del

bosc. L’Ian i la Daniela s’havien aturat a vint metres d’allà, amagats en la foscor rere uns matolls, observant en silenci. Sabien que el Tigretó acostumava a cansar-se de seguida, tot i que amb l’Iris i els seus amics feia una excepció. Si la cosa tenia a veure amb ells, es tornava molt pesat i insistent. —Ens ha dit caraculs —va balbucejar l’Ian, indignat. Van veure com el Tigretó retrocedia fins al primer fanal de la pista i encenia un cigarret. —Que tu t’ofenguis per això és molt graciós —va murmurar la Daniela, traient el cap fora del matoll—. Ara no els veig. —Potser ja han marxat —va dir el seu amic amb esperança, disposat a sortir de l’amagatall. —O potser no. —Van sentir la veu del Rateta a la seva esquerra. La Daniela va fer el gest de sortir corrents en direcció contrària, però el Tanc es trobava a la banda dreta, tallant-los el pas. El noi, enorme i silenciós, no semblava gaire content de ser allà.

—Em sembla que ens han fet beure a galet —va dir la Daniela, resignada. —Beure a galet? Què és això? —va riure el Rateta. —Mira-ho a Google i així aprendràs alguna cosa —va respondre l’Ian, que, malgrat la situació, no perdia el seu caràcter agosarat. El Tanc i el Rateta els van acompa ny ar fins a la pista, on els esperaven el Tigretó i la Lleona. —Molt bé... —El Tigretó es va encarar a l’Ian i li va llençar el fum del cigarret a la cara. L’Ian va tossir de manera teatral, fent escarafalls amb les mans. —Tio, et fa pudor l’alè. I no diguem com deus tenir els pulmons. —Vols endur-te una bufa? —Això, una bufa —va repetir el Rateta. —Prefereixo que no bufis, la veritat —va dir l’Ian, en veu baixa. —Doncs potser hauries de tancar la boca. —El Tigretó era un pam més alt, així que l’Ian va haver d’aixecar el cap per mirar-lo. —Sí. La boca. Tancada —va remarcar el Rateta. —I per què no calles tu? —va dir la Daniela, empe ny ent-lo. El Rateta, que no s’esperava aquell atac, la va mirar amb expressió ofesa i es va girar, covard, cap al Tigretó, perquè l’ajudés, però el noi simplement va arronsar

les espatlles. De vegades el Rateta podia ser molt pesat, i en aquell moment potser li hauria anat bé callar una mica. —Així que... —El Tigretó va fer una última pipada al cigarret i el va aixafar a terra mentre tornava a centrar-se en el seu oponent—. Vols que la meva germana et netegi el cul, oi? L’Ian es va quedar pensant un moment abans de contestar: —Eeeh, no. No era exactament això. A més, només ha estat una broma —es va excusar amb un mig somriure dirigit a la Lleona, que es va limitar a fer-li botifarra—. No ho deia en sentit literal. Jo no cagaria mai al bosc... Hi ha esbarzers, i qualsevol bestiola em podria mossegar les... —Te n’estàs fotent de mi. —I ara. Ni de co ny a. —La cara de l’Ian deia exactament el contrari. No podia evitar que la llengua li anés sempre per davant del cervell, inclòs l’instint de supervivència. El Tigretó es va arremangar la jaqueta, la qual cosa indicava inequívocament que estava a punt de caure un clatellot, i l’Ian va veure clarament que tenia tots els números per rebre’l. Va fer cara de resignació i va serrar els ulls esperant l’impacte. L’altre va somriure. —No sou tan valents quan no hi ha la repe l·l ent aquella i l’estúpid del seu... —Gos? —va acabar l’Iris, des del llindar del bosc. L’Spook trotava al seu costat, i tots dos —i una noia que el Tigretó no coneixia —, plens de fang, fulles i brutícia, s’acostaven al grup amb cara de pomes agres.

Això va preocupar el Tigretó. Aquell gos l’ODIAVA. Així, en majúscules. I en aquell moment semblava que havia entès l’insult, perquè estava emetent un gru ny baix i sec i el mirava fixament. Que portés morrió i que l’Iris el dugués lligat amb una corretja no el feia semblar me ny s amenaçador. El va asse ny alar: —Si em toca —va dir el Tigretó, parlant amb un to massa agut, amb els ulls fixos en l’animal—, diré al meu pare que et denunciï i se l’enduran a la gossera. L’Iris va estirar la corretja per mantenir l’Spook al seu costat i es va co l·l ocar davant d’aquell ganàpia, tan a prop o més del que ell s’havia posat de l’Ian. El noi va fer un pas enrere. —Si toques qualsevol dels meus amics, no li diré res al meu pare, però tu i jo ens veurem les cares, i la meva no serà tan amistosa com la que veus ara. —L’Iris va somriure. El Tigretó va mirar els seus amics i el grupet de l’Iris. Encara podien gua ny ar. Tot i que hi havia el gos... Els gossos li feien pànic, sobretot els grossos. Quan era petit havia tingut una mala experiència: el veí del pis de sota tenia un pastor alema

ny , i un dia, el Tigre devia tenir uns cinc a ny s, mentre el veí i el seu pare parlaven, ell va ar corrent pel costat de l’animal i sense adonar-se’n li va trepitjar la cua, el gos se li va abraonar i el va tirar a terra. En aquell moment l’amo va aconseguir aturar-lo, però el Tigre es va fer mal i va desenvolupar un pànic als gossos grossos. I el gos de l’Iris era enorme. —Tigre... —El Rateta l’estirava de la jaqueta i li feia gestos perquè abandonés. El Tigretó se’l va quedar mirant, estra ny at. Normalment el Rateta era com un mico de repetició, però en aquell moment semblava bastant més preocupat que ell. I no creia que fos pel gos. —Què et a, Rateta? —va preguntar amb impaciència—. No veus que tinc un tema entre mans? El Rateta se’l va endur a un costat de la pista i li va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella mentre li ense ny ava la pantalla del mòbil i els asse ny alava, o, més concretament, asse ny alava la noia nova. —Només és una mocosa! —van sentir que murmurava, indignat, el noi. —Però mira això, tio. Mira quines hòsties! —va respondre el Rateta.

Finalment, el Tigretó va sospirar i va fer un gest al Tanc i a la Lleona: —Marxem. —Què? —va saltar la Lleona, indignada—. I els meus clatellots? —Un altre dia —va contestar el seu germà, encaminant-se cap al carrer 40—. Sempre hi haurà temps per a uns clatellots —va concloure. I després es va dirigir a l’Iris—: Tu i jo tenim assumptes pendents! —Quan vulguis —va contestar ella. —I tu i jo tenim uns clatellots pendents! —va cridar la Lleona a l’Ian. L’Ian es va tocar el coll: —No et preocupis, Lleona, els clatellots no caduquen; em posaré una bufanda i em cuidaré el coll per a quan vulguis. —Riu-te’n, caracul —va dir ella, mentre atrapava el seu germà—. Ens veurem a l’insti. —Sempre al teu servei! L’Iris es va girar cap a l’Hera i la va mirar amb gest estra ny at: —Què ha sigut, això? L’altra va arronsar les espatlles, tot i que es va posar vermella. Per sort, gràcies a les taques de brutícia de la cara, amb prou feines es va notar. —No en tinc ni idea. —Tu ets l’Hera, oi? —L’Ian la mirava amb emoció—. El meu cosí Nil t’ira molt! —Que l’ira? —L’Iris va encreuar els braços, va somriure i va tornar a mirar

la seva nova amiga—. M’ho expliques? Ets famosa o què? L’Hera no va poder contestar, perquè l’Ian va continuar parlant: —És nova, va a la meva classe. I el meu cosí m’ha dit que és campiona del món de kung-fu. —Karate —el va corregir l’Hera amb un fil de veu—. I no soc campiona del món, només campiona. —Això. Karate. Campiona. Flipa. —Ets tota una capsa de sorpreses. —L’Iris semblava molt impressionada, la qual cosa va complaure molt l’Hera. Aleshores, el Gael i la Victòria van arribar a la pista. El noi va sospirar alleujat quan va veure l’Spook, tot i que les pintes de l’Iris i l’Hera el van deixar perplex. —Tot bé? Algun problema? —va preguntar. L’Iris va somriure abans de contestar: —Tot bé. Res que no es pugui arreglar amb una bona dutxa. —Va mirar els seus amics i, quan va confirmar que tots l’escoltaven, va treure el collar del Gufo—. L’Hera i jo us hem d’explicar una cosa realment sorprenent. Ens ha perseguit un monstre.

L’Iris va entrar a la cuina seguida de l’Spook, que, disciplinat, va seure al costat del seu bol de menjar, començant el ritual habitual: posar cara de pobre gos famèlic, una cara que li sortia força bé a ulls de l’Iris, i que es basava a fixar intensament la mirada en la seva mestressa sense parpellejar, amb el cap inclinat cap a un costat, i acompa ny ar cada moviment de la noia amb un breu gru ny it de pena infinita: —Tens gana, grassonet meu? El gos va moure alegrement la cua sense bellugar-se del seu lloc, i va accentuar la mirada trista amb un gru ny it i un lleu moviment de pota, asse ny alant l’armari on es guardava el seu menjar. L’Iris va treure el sac enorme de pinso que hi havia dins i li’n va posar una ració ben generosa. El gos va observar tota l’operació amb posat ansiós i va esperar el tret de sortida. —Dispara! —li va dir l’Iris, amb un somriure. I aleshores l’Spook va començar a devorar l’esmorzar. L’Iris va preparar un parell de sucs de taronja: un per a ella i un altre per a la seva mare, que va aparèixer en aquell moment per la porta de la cuina. —Bon dia, amore —va dir, i va fer un petó al cap de la seva filla.

—Oh, bellesa incommensurable, saludada sia la mare de la casa, líder del clan familiar, se ny ora dels dominis. Magnànima progenitora. —L’Iris li va oferir un dels gots de suc, que la seva mare va beure d’un glop mentre es preparava un cafè instantani. —Com m’agrada llevar-me amb unes bones lloances! —va exclamar la dona, observant la seva filla amb suspicàcia—. Això no deu tenir res a veure amb el fet que hagi trobat un munt de roba bruta a terra i un lavabo que sembla una cort de porcs, oi? —Evidentment que no, oh, estimada... —Deixem les estimades per a després, d’acord? —la va tallar la mare amb un somriure—. Quan tornis a casa al migdia, posa una rentadora només amb aquells parracs enfangats que ahir eren roba i després neteja el lavabo. I frega’l. I després posa la roba a l’assecadora. I aleshores sí, aleshores quan jo arribi a la tarda serem estimades totes dues. I ens estimarem molt. —Em sembla just, comandanta! —va exclamar l’Iris, quadrant-se davant de la seva mare amb una salutació militar. La dona va fer un brindis amb la tassa de cafè a l’aire: —I pots explicar-me què va ar ahir per arribar en unes condicions tan lamentables? L’Iris va mirar l’Spook, que li va tornar la mirada. —Vam estar jugant al bosc i se’ns va escapar de les mans. La mare va sospirar i va mirar-los a tots dos, sense decidir-se si s’ho creia o no. —Mama... —L’Iris va joguinejar amb el got quan va parlar—. Tu saps què hi ha sota aquella porta enreixada que hi ha al bosc a tocar de la pista de bàsquet? —La porta de l’estació de metro fantasma? —va respondre la mare, en to misteriós.

—Estació de metro fant...? Explica-m’ho tot! —Així l’anomenàvem quan jo era petita. Van provar d’unir la línia dos amb un enllaç a través de la munta ny a, però no va sortir bé... I van deixar l’obra a mitges. —Per què? —va preguntar l’Iris.

—Ui! Doncs no ho sé, això va ar fa una pila d’a ny s, quan jo era petita. Crec que van tenir problemes perquè la munta ny a era massa porosa o alguna cosa així. —Porosa? —Sí. S’inundava amb facilitat. Per què ho preguntes? L’Iris es va emar l’últim glop de suc, es va aixecar i va deixar el got al rentavaixelles. —No res, per curiositat. —I com que no se li acudia cap altra manera de desviar la conversa, va dir, com qui no vol la cosa—: Vaig a vestir-me per anar a l’insti! —I va disposar-se a sortir de la cuina. —Això qui ho deu saber segur és la se ny ora Anke —va murmurar la mare entre dents, pensativa. L’Iris es va aturar de cop. —La veïna alema ny a que viu al davant? La boja dels gats? —va dir la nena, sorpresa. —No l’anomenis així! —Mama, té com quaranta gats a casa seva i, per la pudor que fa, sembla que tots dormin amb ella. Alhora. Els del centre d’acollida d’animals li han hagut de

cridar l’atenció més d’una vegada. Com que en té tants i no té diners, molts no estan vacunats, ni esterilitzats... L’hem hagut d’ajudar un munt de vegades. I anar a desinfectar la casa. És una rondinaire i sempre es queixa que li volem robar els gats. —Oh, vaja, a veure si ho entenc... —La mare va encreuar els braços intentant processar la informació—. M’estàs dient que vas a netejar caques de gat a casa d’una veïna que gairebé no coneixes i et tracta malament i, en canvi, no ets capaç de recollir la roba bruta del terra del lavabo després de dutxar-te a la teva? Això m’ho apunto, estimada, per a futures discussions. La dona va fer veure que prenia notes en una llibreta imaginària. L’Iris va ignorar deliberadament el comentari. —I per què hauria de saber la boja dels gats coses de l’estació de metro? —va preguntar, com si allò tingués poca importància. Però, en realitat, sí que en tenia, i molta! I si aquella se ny ora tenia alguna cosa a veure amb el que estava ant allà baix? —El marit de la se ny ora Anke va ser engi ny er a la mina que hi ha a l’altra banda de la munta ny a. I va ser la persona que va dir des del principi que el metro no era viable en aquella zona. Hi va haver molt d’enrenou perquè, és clar, els veïns es queixaven que havien de caminar més de vint minuts fins a l’estació següent, així que es van començar a fer les obres... I després es van abandonar. Un desastre —va sentenciar—. Segur que ella en sap molt més, de tot això.

—Entesos, potser o a veure-la després —va dir la noia, posant-se en marxa —, fa mesos que no la veig. I així comprovo com està el ramat de gats. —L’Iris va fer se ny als a l’Spook perquè l’acompa ny és. —Es diu «ramat de gats»? —va preguntar la mare, confosa. —No en tinc ni idea, però no sabria definir millor el que té aquella se ny ora a casa! —va contestar l’Iris, ja des de la seva habitació.

El Gael anava pel carril bici en direcció a l’institut quan va veure que el Jian Pi sortia del bar dels seus pares. Va baixar del patinet i va saludar el seu amic: —Ei, ahir no et vaig veure a la Dragonera. —Teníem un aniversari al bar, em vaig haver de quedar a ajudar els pares. El Jian Pi es va acomiadar de la mare, que estava netejant la barra en aquell moment, va agafar el patinet i es va posar a patinar al costat del seu amic. —Vaig haver de fregar gots i plats fins a les onze de la nit. Encara faig pudor de lleixiu, i això que m’he dutxat. —Òndia, quin pal, tio.

El Jian Pi va arronsar les espatlles: —Què hi farem. —I demà podràs venir a assajar? Hem de fer allò del ball del festival de primavera. —Sí... Ho intentaré. —El Jian Pi no semblava gaire emocionat; ballar estava bé, però a ell li agradava més una altra cosa. —A més —va dir el Gael, somrient—, tinc dues bases noves, i podríem mirar de sobreposar-hi alguna de les teves lletres. N’hi ha una que t’encantarà, té un loop de jazz d’aquests que t’agraden tant. Al Jian Pi se li va i l·l uminar la cara. —I per què no me les has at, encara? —És que vaig acabar-les ahir a la nit, ja ho veuràs, fliparàs. Te les vull ense ny ar a casa, amb els altaveus, perquè si te les o en mp3 perdran qualitat. I si vens demà? Et pots quedar a dinar, si vols. —Podrem demanar pizza? Cada vegada que vinc a casa teva, la teva mare fa arròs... —Culturalment... —Culturalment...? Però quin tòpic! De debò... —va sospirar el Jian Pi, sacsejant el cap—. Ja sé que a tu t’encanta l’arròs... però res d’arròs tres delícies, ni arròs amb curri, i encara me ny

s paella. Quan van arribar al l’extrem del carrer, el semàfor es va posar verd, i tots dos van accelerar cap a l’institut. Encara faltaven dos carrers per arribar-hi, i el Jian Pi va veure el Tanc que sortia de casa seva. Es va girar cap al Gael. —Espera’t aquí un moment. El seu amic es va aturar, sorprès, en veure que el Jian Pi s’apropava a aquell noi enorme, que a més era amic del Tigretó. Va intercanviar unes quantes paraules amb ell i tot seguit li va entregar un paquet, que l’altre es va guardar a la motxilla. El gegant —per això li deien «Tanc»—, quan es va adonar que el Gael els observava, li va llançar una mirada furibunda abans de marxar. El Jian Pi va tornar al costat del seu amic com si no hagués at res. —Ets amic del Tanc? —li va preguntar el Gael, sense acabar de creure’s el que acabava de ar davant dels seus ulls. —El meu pare. —El teu pare és amic del Tanc? —El Gael cada vegada estava més astorat. El pare del Jian Pi era un se ny or seriós i callat que amb prou feines havia intercanviat una dotzena de paraules amb ell des que era amic del Jian Pi. I d’això ja feia uns quants a ny s! I pel que feia al Tanc, el Gael seia darrere seu a classe i... ni tan sols sabia com era la seva veu! Aquell noi sabia parlar?—. De debò és amic del teu pare? El Jian Pi va fer un gest d’indiferència. —Ell i el meu pare tenen aficions compartides. El Gael va assentir sense entendre què podien tenir en comú un se

ny or xinès de més de quaranta a ny s i un bandarra de catorze que pesava més de cent quilos, feia metre noranta i al qual no havia sentit parlar mai de la vida. —I què li has donat? —El Gael ho va dir en veu baixa, mirant al voltant, com si xafardejar sobre el pare del seu amic i el Tanc fos un delicte. —Menjar per a ocells. És que el meu pare n’aconsegueix un d’especial que... El Gael el va tallar amb un gest sec. —Li has donat una bossa d’escaiola? Escaiola?! —El Gael es va pessigar—. Dec estar somiant... Això és més que estra ny , què dic, estra ny íssim! El Jian Pi va somriure. —No té res de misteriós. A tots dos els agraden els ocells. —Menjar-se’ls? —No, estudiar-los. Saps què és l’ornitologia? El meu pare va a observar ocells els diumenges al matí. Diu que el relaxa.

—Només... mirar-los. Ni caçar-los, ni torturar-los, ni res per l’estil. —No. Només... —El Jian Pi es va posar les mans davant dels ulls, com si fossin uns prismàtics— ...mirar-los i identificar-los. Crec que el Tanc també els fotografia. Tu has vist les fotos emmarcades d’ocells que hi ha a la paret del nostre bar? Doncs són seves. El Gael es va posar a pensar en les parets del bar: algunes d’aquelles fotos eren molt boniques, sí; mai no s’hauria imaginat que fossin obra del Tanc. —Òndia... —va xiular el Gael, que durant molt de temps havia jugat amb la idea que el Tanc potser era una espècie de gàrgola d’acer que havia tornat a la vida, amb la subtilesa d’una bola de demolició i la inte l·l igència d’un tros de suro, de cop i volta es va imaginar aquell noi enorme i silenciós fent fotos als ocells i... va fer tots els possibles per treure’s aquell pensament del cap—: Val més que ho deixem. Tornem a la base que he creat... T’encantarà.

Quan van arribar a l’institut, i quan s’acomiadaven per anar a classe, el Gael va recordar una cosa i va aturar el Jian Pi. —Fa un a ny vas fer un treball sobre la història d’aquest barri, oi? —Sí. Exce l·l ent —va dir el Jian Pi, molt orgullós. —Vas buscar informació sobre la mina vella?

—Sí, aquesta història és molt interessant! —va exclamar el Jian Pi, emocionat —. Tu sabies que volien utilitzar una de les galeries excavades per fer una ampliació del metro? Van començar les obres, però la terra era molt tova i, a més, hi havia tants túnels excavats i a tanta profunditat que existia el risc que s’esfondressin, i per aquest motiu el projecte es va haver d’abandonar. Va ser un desastre —va rematar el Jian Pi—. Vaig trobar un mapa de la mina on es podia veure que... El Gael el va mirar de fit a fit. —Tens un mapa de la mina? —Sí. Però és molt esquemàtic. Per...? —va preguntar el Jian Pi, estra ny at—. Hi ha un munt de kilòmetres de túnels allà baix... —Aquesta tarda porta el treball a la Dragonera. —Per què? —El Jian Pi va mirar el seu amic, realment sorprès. —A l’Iris ahir li va ar una cosa molt estra ny a, i el mapa potser ens podria ajudar. —El mapa? —El Jian Pi continuava desconcertat. —L’Iris va entrar a l’estació de metro. —L’estació de metro fantasma? —va xiuxiuejar el Jian Pi—. Però si no s’hi pot entrar! —Doncs la porta era oberta. —Impossible! La porta sempre està tancada. L’a ny

at m’hi vaig acostar, per curiositat, i no hi vaig poder entrar de cap de les maneres. —Doncs algú o alguna cosa l’ha obert... I pel que va dir l’Iris, pot ser que qui fos que l’obrís encara sigui allà baix. En aquell moment el professor va arribar, i el Jian Pi va entrar a classe encara més confós que feia uns segons.

El Tigretó no anava a l’escola. L’havia deixat per impossible. I a l’escola hi havia un sector ampli d’alumnes i professors que ho havien celebrat amb un sospir d’alleujament. El Tigre pensava que allò d’aprendre era per als rucs. Ell ja sabia tot el que s’havia de saber. Allò de llegir i d’escriure tampoc no era tan important si es podien enviar missatges de veu o vídeos a través del mòbil. I les matemàtiques... el mòbil ja tenia calculadora, no? —Què faràs amb la teva vida? —solia dir-li el seu pare quan el despertava cada matí, just abans de marxar a treballar. —Doncs no ho sé. Esperar per heretar alguna cosa? Era la seva resposta més habitual. Els pares li insistien que havia de buscar una ocupació. La seva germana continuava a l’institut, i si ell no volia estudiar havia de buscar alguna alternativa. Així que, per no escoltar-los més, es va apuntar a un curs de xapa i pintura d’automòbils. El primer dia hi va anar bastant i l·l usionat, la veritat és que li venia molt de gust aprendre a dibuixar rajos de foc, dracs i coses així, com feien en els programes de la tele. S’havia imaginat arribant a la porta de l’institut amb un cotxe amb un tigre de dents de sabre dibuixat sobre el capó. Però s’havia endut una bona decepció en adonar-se que l’única cosa que ense ny aven en el curs era a pintar les carrosseries d’un sol color. Avorridíssim. I, a sobre, després feia pudor de pintura tot el dia. I si l’instructor l’enxampava mirant el mòbil, li fotia la bronca, com ava a l’institut.

Un fàstic. El segon dia va fer campana. I ara ava els matins recorrent el barri fent temps fins a l’hora de dinar. Aquell dia va decidir investigar una mica el bosc que hi havia darrere de la pista de bàsquet, per on la cursi de l’Iris i el seu gos espantós havien sortit la tarda anterior. No va trigar gaire a trobar el reixat trencat que conduïa a l’entrada de l’estació de metro. Va abocar-se al forat de l’escala i, amb veu dubtosa, va dir: —Hola? Es va fixar en les petjades marcades en el fang dels graons: no hi havia dubte, per allà havien at l’Iris i el seu gos. Però què hi havien fet? Va encendre la pantalla del mòbil i es va aventurar a baixar uns quants esglaons. —Que hi ha algú? —va preguntar. Només va sentir l’eco de les seves paraules. Quan un corrent de vent humit va pujar de la profunditat d’aquell lloc va sentir una esgarrifança, i va pensar que potser era perillós baixar-hi. Però l’Iris hi havia baixat. I ella no era més valenta que ell. Decidit, va començar a baixar els esglaons. Quan va arribar al túnel, va i l·l uminar a una banda i a l’altra. Cap a on devia haver anat la fanfàrria aquella? Va enfocar el terra amb la llanterna i va veure petjades sobre la terra humida i fangosa... Però n’hi havia moltes de diverses mides. De persones i d’animals. Gossos? És clar, el gos de l’Iris. Va intentar calmar-se. Només eren les petjades del gos de l’Iris. Allà no hi havia cap altre gos.

Va avançar uns quants metres cap a l’esquerra i va ar pel costat del que semblaven uns enormes forats excavats, que partien el túnel pel mig i s’endinsaven en una mena de coves secundàries. No s’hi va ni apropar, feien pudor de claveguera. Va avançar una mica més i es va començar a avorrir. Hi havia material vell d’obra: cascos trencats, una pala rovellada..., i fins i tot una pila de roba polsegosa i podrida, llaunes velles i restes de menjar.

Li va semblar que sentia alguna cosa darrere seu. Es va girar i va enfocar amb la llanterna del mòbil, però allà no hi havia res. Només era un túnel estúpid, al final d’una escala estúpida. Segurament algú hi havia volgut fer una carretera subterrània i prou. Per això hi havia tot aquell material. I on eren els obrers? Tot semblava abandonat. —Hola? —va tornar a dir, però no gaire alt, sobretot per trencar el silenci, que començava a inquietar-lo. Alguna cosa es va moure en la foscor. I al mateix temps es va sentir el so d’unes cadenes que s’arrossegaven. Venia d’una de les coves laterals, a l’altra banda del forat que sortia del túnel principal. —Hola? —Aquest cop només va ser un murmuri atemorit—. Només... estava mirant; ja me n’anava... —va aconseguir balbucejar. Fos el que fos que hi havia allà dins es va bellugar i va començar a avançar directament cap a ell. Al Tigretó se li va assecar la boca. Va retrocedir un parell de os cap a l’escala, però aquella presència desconeguda es trobava entre ell i la sortida. Aleshores va sentir un gru ny , i no va necessitar res més per sortir corrent a tota casta ny a en direcció contrària, perdent-se en la foscor. Ni tan sols va mirar enrere, aquella cosa el perseguia a tota velocitat.

A classe, el Rateta seia just darrere de l’Iris, així que es va ar la major part de l’hora intentant esbrinar què feia. L’havia vist retallant fotos d’un gos que no era el seu, i ara les estava enganxant en un full de paper, amb un enorme MASCOTA PERDUDA al marge superior. Després va agafar un retolador vermell i hi va escriure un número de telèfon. —Què fas? –va preguntar el noi, mirant per sobre de l’espatlla de l’Iris. —Res que us pugui interessar a tu o al Tigretó —va respondre ella, sense mirarlo. —Si et sent dient-li Tigretó, s’enfadarà. —Tu pots seguir dient-li Tigre. —Aleshores l’Iris es va tombar i li va dir amb ironia—: Per a mi sempre serà un pastisset de xocolata farcit de maduixa. —L’hi diré. I s’empre ny arà. L’Iris va continuar amb el cartell. Després d’un instant de silenci, el Rateta va asse ny alar-lo i va insistir: —És alguna cosa per al centre d’acollida d’animals? El noi sabia que la seva compa ny a ajudava en el centre d’acollida d’animals que hi havia a tocar del centre comercial.

Ella es va girar un altre cop, la qual cosa va fer que el Rateta abaixés la vista de cop. Si no li deia alguna cosa no aconseguiria treure-se’l de sobre, el Rateta era com un borinot que sempre es quedava brunzint al voltant. —S’ha perdut un gos i estic fent un cartell per si algú l’ha vist —va sospirar, resignada. I, donant per acabada la conversa, es va tornar a centrar en el cartell. En aquell moment va sonar el timbre del descans i el Rateta va semblar que perdia l’interès, va sortir corrents de classe en direcció al pati tan de pressa que va xocar amb la Daniela, que havia anat a buscar la seva cosina. Se li va acostar i li va posar la mà a l’espatlla. —Recuperada de l’ensurt? —va preguntar amb afecte. —Més o me ny s. La Daniela va mirar l’Iris. —I què creus que era allò que us va perseguir? La seva cosina es va assegurar que ja no quedés ningú a classe i va respondre en veu baixa: —No n’estic segura... Però el que sé és que allà baix hi havia animals... i que estaven segrestats. —Potser hauríem d’anar a la policia, o parlar amb els del centre d’acollida —va suggerir la Daniela, mentre seia al seu costat. —Però és que... no sé què vaig veure! Pensa que estava molt fosc. I si no va ser res? I si només va ser la por, que ens va jugar una mala ada? —Però vas trobar el collar del Gufo... —Sí, per això crec que hi hauríem de tornar. Potser està ferit i no es pot moure.

Potser l’Spook el va ensumar i per això hi va anar. —I si resulta que hi ha un sonat amagat que roba animals i nens? L’Iris va girar els ulls en blanc i va fer que no amb el cap abans de contestar: —Crec que hauries de deixar de veure pe l·l ícules de terror d’amagat. Mira —va prosseguir, per tranqui l·l itzar-la—, no he dit que hi vulgui baixar, ahir ja en vaig tenir prou... però en aquell lloc hi ha gat, o gos, amagat, t’ho dic jo. —Molt bé, a veure... —La Daniela va encreuar els braços—. Alguna cosa us va perseguir. D’acord. Doncs a mi no em ve gens de gust baixar-hi, però si demà ho vols fer jo t’hi acompa ny o, entesos? Això sí, ni se t’acudeixi dir que ens separem o que cadascuna busqui per una banda... Això és una sentència de mort a les pe l·l is de terror! L’Iris va somriure i li va fer un petó sonor a la galta. —Això vol dir que m’acompa ny aràs allà baix? —A on? Totes dues es van girar per confirmar que qui havia parlat era el Rateta, que les

mirava amb els ulls mig aclucats des de la porta de l’aula.

El Tigretó es va despertar sense saber on era. Tot estava fosc. Estava estirat a terra i li feia molt mal el cap. Va provar d’aixecar-se, però un dolor molt intens al turmell el va obligar a quedar-se assegut. De sobte, va recordar-ho tot. Alguna cosa l’havia perseguit pel túnel i ell havia corregut com un boig, recorrent diversos adissos cada cop més estrets i... I el mòbil? Es va palpar les butxaques i no el va trobar. Va començar a grapejar el terra del voltant i, finalment, va notar el tacte dur de l’aparell. Uf! Va desbloquejar la pantalla per descobrir, horroritzat, que només li quedava un dos per cent de bateria.

Va mirar l’hora. Eren les dues de la tarda! Feia més de quatre hores que era allà baix. El mòbil va emetre un sorollet. Li quedava un u per cent de bateria. Amb la lleu resplendor de la pantalla va i l·l uminar el seu entorn. Es trobava en un petit túnel excavat a la roca, de metre i mig d’alçada, que no tenia res a veure amb el túnel de carretera enorme pel qual havia entrat, i no recordava el camí que havia seguit per arribar fins allà. S’havia perdut.

Al migdia, l’Ian va sortir de l’institut per anar a casa. Era dels pocs que no es quedaven a dinar a l’escola, la qual cosa li semblava genial, perquè així dinava amb el seu pare si no havia tingut torn de nit a l’hospital. Si havia treballat la nit anterior, aleshores l’Ian s’havia de preparar el dinar tot sol. I això no l’entusiasmava tant. Intentava decidir-se entre un plat de macarrons a la bolo ny esa o un d’espaguetis a la carbonara quan algú el va avançar. L’Ian va mirar de manera automàtica i va reconèixer l’Hera. La noia, absorta en els seus pensaments i amb la vista clavada a terra, semblava no haver-lo vist. —Ei! Kung-Fu Màster! Karate Lady! —va dir el noi, mentre feia un parell de gestos que volien imitar els moviments del karate. L’Hera es va posar vermella, va somriure per compromís i va deixar caure el cap perquè els cabells li tapessin la cara—. Com ha anat el primer matí d’institut? He vist que t’han assegut al davant de tot! —Sí —va dir l’Hera, en un murmuri que l’Ian amb prou feines va sentir—. Està bé. Suposo. Estic una mica perduda. —No t’he vist a l’hora del pati. —És que he hagut d’anar a parlar amb la directora, la cap d’estudis, el tutor... —Vaja. T’he buscat pertot arreu per presentar-te tothom. —«Tothom»? —va repetir l’Hera, amb els ulls molt oberts. —Bé, tothom que val la pena, és clar, els Dragonxs. —L’Ian va pensar durant un segon—. En realitat som gairebé els mateixos que vas conèixer ahir. Ens reunim a la Dragonera i juguem a bàsquet. T’agrada el bàsquet? La noia va arronsar les espatlles, no s’ho havia plantejat mai.

—Sí, no ho sé. Suposo que sí. No hi he jugat mai. —Home, la solució és fàcil. Però fem més coses a banda de jugar a bàsquet —va afegir—. Què fas aquesta tarda? Vols venir a la Dragonera? —No ho sé. He d’anar a comprar un munt de llibres que em falten. I tinc una altra reunió amb el meu tutor. És una mica aclaparador això de començar a mig curs. —És clar, és un institut, les coses funcionen igual a tots. —L’Ian va callar, es va mossegar el llavi, va dibuixar un mig somriure i va dir—: Tot i que jo només he estat en aquest. —Jo he anat a molts —es va atrevir a confessar l’Hera amb un fil de veu—, però no hi he durat mai gaire. Els meus pares viatgen molt per feina, així que m’ha tocat canviar sovint d’escola. De vegades ni tan sols m’escolaritzaven, feia classes particulars a casa. —Òndia! —L’Ian la va mirar, impressionat—. Has viscut a altres països? —Buf —va bufar la noia—. A la Xina, a Corea, al Japó, a Islàndia... Fins i tot vam viure una temporada en una estació finlandesa a l’Àrtic. —Has viscut al pol nord? —va preguntar l’Ian, irat. Aquella noia tímida que parlava tan fluixet, a qui t’havies d’apropar per sentir què deia i que a més resultava ser una mestra del karate, tenia una vida a l·l ucinant. Al noi li hauria agradat continuar parlant amb ella, però havia arribat a casa. —Escolta, em dones el teu telèfon? —va preguntar, i va treure el seu per apuntar-ne el número—. Així et poso al grup... —És que no en tinc.

—De debò? O és que no et fies de mi? —va dir l’Ian, recelós. De cop i volta, li va pujar el color a les galtes—. Escolta, no estic intentant lligar amb tu ni res, eh? T’ho juro! Ella li va llançar un somriure, tot i que també es va posar una mica vermella. —No en tinc. De veritat. —No deus ser una d’aquestes persones antitecnologia, oi? Fas foc amb dos pals i aquestes coses? L’Hera se’l va quedar mirant desconcertada, no sabia si parlava seriosament o si li prenia el pèl. —No, no —va contestar—. Tinc ordinador, m’agrada veure combats, escoltar música... i parlo amb els meus pares cada dia per Skype... El que a és que, no ho sé..., la gent sempre té la vista clavada a la pantalla del mòbil, no els importa on són... i no sé si això és el que m’agrada a mi. Prefereixo estar connectada d’una altra manera. —De quina altra manera es pot estar connectat? —va preguntar el noi, totalment perdut. L’Hera va asse ny alar el cel. Just en aquell moment, es va sentir un tro potent. —Es pot estar connectat amb l’entorn per adonar-te, per exemple, que es posarà a ploure. L’Ian la va mirar, irat. —Ets una xawoman! —Una què? —Una xawoman. Ja saps què vull dir, un xaman però en dona. A l’Hera se li va escapar una riallada.

—Qualsevol que deixi de mirar la pantalla del mòbil durant un segon i vegi uns núvols negres com aquests —va dir, mirant el cel—, sabrà que s’apropa una tempesta. —No, de debò, ets flipant —va sentenciar l’Ian. Això va fer que l’Hera s’acabés de posar vermella com un pebrot. Per sort, l’Ian, totalment aliè a aquell rubor, centrava tota l’atenció a buscar dins la motxilla un paper i un boli per apuntar-li el seu número de telèfon. —Té. Tens telèfon fix? —Suposo —va murmurar l’Hera. —Si necessites alguna cosa, truca’m. Aquesta tarda no ens veurem a classe, he d’anar al logopeda, perquè tinc una lleu... dis... lèx... ia. I bé, encara que parlo molt, de vegades m’embarbusso i les paraules se m’esbullen. Aleshores va començar a plovisquejar i tots dos es van acomiadar ràpidament.

En sortir de l’edifici, l’Iris va obrir el paraigua. El Gael i el Jian Pi l’esperaven a fora. —Que no ve, l’Spook? —va preguntar el Gael, quan va veure que baixava sola. —Es queda amb la meva mare, ahir ja em va caure una bona esbroncada perquè vam arribar plens de brutícia; no vull haver de ba ny ar-lo avui també. —La noia es va quedar mirant la casa del davant un segon abans de girar-se cap als seus amics—. Us fa res acompa ny ar-me a la casa d’una veïna abans d’anar a la reunió? Els seus amics van arronsar les espatlles i la van seguir fins al vell edifici de tres plantes que hi havia a l’altra banda del carrer. —Aquí hi viu la boja dels gats, oi? —va preguntar el Gael. —No l’anomenis així —el va re ny ar l’Iris—. Es diu se ny ora Anke. —Tu sempre li has dit la boja dels gats —va atacar el Gael. —Sí, ja ho sé, però la meva mare diu que sap moltes coses de l’estació i la mina. I si l’anem a veure i volem que ens les expliqui, val més que no se’ns escapi aquest nom. —Ara que ho penso —els va interrompre el Jian Pi—, el mapa que tinc de la

mina el va fer el seu marit.

La se ny ora Anke vivia a la planta baixa de l’edifici, en un apartament petit que donava directament al carrer i que tenia una entrada pròpia i independent dels pisos superiors. Quan van arribar a la porta, l’Iris es va quedar sorpresa de veure la bústia plena a vessar de correu. A terra també hi havia cartes, propaganda i revistes, xopes per la pluja. Va recollir algunes de les cartes i se les va mirar, eren del banc i de l’Ajuntament. —Això sembla important —va dir—. No ho haurien de deixar aquí fora. —No sembla que hi hagi ningú a la casa —va advertir el Gael, mirant per una de les finestres que donaven a l’apartament. —Aquesta se ny ora no surt gaire sovint —va xiuxiuejar l’Iris. El Gael va asse ny alar la pila de papers que hi havia a terra: —Ni tan sols per recollir el correu? El Jian Pi, que també feia una ullada a la correspondència del pis, es va ajupir per agafar un full de terra. —Potser és per això —va dir, i els va ense

ny ar un cartell que deia EN VENDA. —Oh, no tenia ni idea que es volgués mudar. —L’Iris va mirar per les finestres a l’interior fosc de la casa—. És molt estra ny ... I els gats? Se’ls ha endut? El Gael va provar de girar el pom de la porta. Per a sorpresa seva, es va obrir. —Si vols —va dir a la seva amiga—, ho podem comprovar. El Jian Pi se li va apropar i, immediatament, es va tapar el nas. —Ecs! Quina catipén! —Sempre fa aquesta pudor —va murmurar l’Iris, mentre entrava a l’apartament —. Se ny ora Anke? Que hi ha algú? —Va intentar encendre el llum, però tot va continuar a les fosques. Els interruptors no funcionaven. —Potser s’han fos els ploms. —El Gael va encendre la llanterna del mòbil i va i l·l uminar l’interior de la casa—. O potser han tallat la llum. Van arribar a un menjador diminut, que estava fet un desastre. Tots els calaixos i els armaris estaven oberts i hi havia moltíssimes coses escampades per terra, a més de desenes de bols amb menjar de gat. Sobre la taula hi havia plats i gots amb restes de menjar i beguda. El Gael es va fixar en el calaix de la coberteria, que estava mig buit, perquè

gairebé tots els coberts estaven escampats per terra. Es va adonar que el folre del calaix estava arrencat. —Què devien buscar? —va murmurar. Es va quedar mirant una foto en blanc i negre que hi havia penjada a la paret. S’hi veia la se ny ora Anke i el seu marit el dia del casament, tots dos joves i somrients. Va asse ny alar la dona: —Aquesta és la... la... la se ny ora Anke? L’Iris es va aturar per mirar la foto i va assentir, abans de seguir investigant. A una banda del menjador hi havia un escriptori antic amb un calaix enorme que semblava que havien forçat. Al costat, a terra, hi havia llibres de comptabilitat i plànols vells i groguencs. L’Iris es va ajupir per examinar-los. —Semblen projectes del marit de la se ny ora Anke —va dir, mostrant-los al Jian Pi. El noi els va revisar; alguna cosa en un dels plànols li va cridar l’atenció, i el va estendre sobre l’escriptori. —Mireu això.

Era un disse ny de l’estació de metro inacabada. I fins i tot n’incloïa el futur nom: «Estació Mina Vall d’Or». —Volien posar-li el mateix nom de la vella mina de sal —va murmurar l’Iris. —Creus que ens els podem endur? —va xiuxiuejar el Jian Pi. L’Iris va arronsar les espatlles. —Tal com està això, no crec que ningú els trobi a faltar. El noi va plegar amb compte el plànol i se’l va ficar a la motxilla. L’Iris es va fixar en un àlbum de fotos. Quan el va obrir, va descobrir que, en realitat, hi havia un munt de retalls de diaris vells, que parlaven de l’inici de l’ampliació de la línia del metro. S’hi veia també un se ny or amb bigoti que, segons el peu de foto, era l’alcalde el dia de la inauguració de l’obra. Al costat s’hi veia, amb posat seriós, el marit de la se ny ora Anke, tan jove com a la foto del casament. —La meva mare em va explicar que ell va ser el primer a advertir que l’obra era inviable —va dir l’Iris, ense ny ant el retall al Gael. Després va formular un dubte en veu alta—: Si era engi ny er de la mina... què hi feia, aquí?

El Jian Pi es va apropar i va mirar per sobre de l’espatlla de la seva amiga. —El van contractar com a assessor. La munta ny a estava més foradada que un formatge de Gruyère, i ell era l’únic que els podia dir quines zones eren segures. Van continuar llegint els titulars dels retalls. L’últim parlava d’un escàndol. Pel que semblava, hi va haver una esllavissada a l’obra de l’estació i també molts ferits. La culpa va recaure sobre un tal Otto Anke. Segons s’explicava, el van acomiadar i el seu cas va acabar als tribunals. —La meva mare no em va explicar res d’això... —va dir l’Iris, estra ny ada. —Mira la data. —El Jian Pi va asse ny alar la part superior de la notícia—. És de fa més de quaranta a ny s. Ves a saber què va ar de veritat... Quan va tocar el full groguenc del diari, l’Iris va notar que a sota n’hi havia un altre doblegat. Amb molt de compte, va desenganxar la pàgina i va treure la que hi havia amagada al darrere. Era un altre mapa petit, molt senzill. Indicava dues coordenades i, enmig, hi havia una petita xarxa de túnels amb una X vermella marcada en el centre. El va ense ny ar al Jian Pi.

—Creus que ens pot ser útil? El noi se’l va mirar per sobre i tot seguit va respondre: —No ho crec... Això és una part de la mina i, si t’hi fixes, aquestes coordenades n’indiquen la profunditat. —Va asse ny alar les xifres que hi havia a la dreta. Després va mostrar una altra part del mapa —. I això d’aquí són les galeries que es van excavar. És molt probable que tot estigui sota la pedra o inundat per l’aigua. —I la X vermella? —va preguntar l’Iris. —No en tinc ni idea. Creus que serà un mapa del tresor? —va contestar el Jian Pi, mig en broma mig seriós, i va arronsar les espatlles. L’Iris, per si les mosques, es va guardar el document a la butxaca. —Voleu fer una ullada a la resta de la casa o marxem ja? —va preguntar el Gael, mentre i l·l uminava el adís que donava a les dues habitacions i a la cuina. I just quan ho va fer... PAM! Es va sentir un soroll fort i sec. El Gael es va quedar glaçat. —Què ha estat això? —Ha sonat com un cop, no? —va xiuxiuejar el Jian Pi. —Em sembla que sí —va afirmar l’Iris, abocant-se al adís amb molta cura

—. Hola? —va fer amb tota la seguretat de què va ser capaç—. Que hi ha algú? —Si et contesten surto cames ajudeu-me —va mussitar el Jian Pi. La seva amiga va començar a caminar lentament cap al adís: —Potser és un dels gats —va xiuxiuejar. —No crec que sigui bona idea... —va començar a dir el Jian Pi, però el Gael ja anava darrere la noia, i l·l uminant el camí amb la llum dèbil del mòbil, així que el Jian Pi va mirar al voltant i, com que tenia clar que no es volia quedar sol, va decidir seguir-los. I de nou... PAM! —Ve de la cuina. El Jian Pi va treure una llanterna de la motxilla i la va encendre; el raig de llum que va projectar va i l·l uminar tot el adís. —M’estàs dient que duies una llanterna i no l’has tret fins ara? —va murmurar el Gael, indignat. —No se m’ha acudit! —va xiuxiuejar el Jian Pi. Gràcies a la llum, l’Iris va fixar-se que a les parets es marcaven uns rectangles d’un color més clar que la resta de la pintura. És clar, quan la se ny ora Anke hi vivia, hi havia uns quadres penjats, uns quadres que ella mateixa havia pintat. Els recordava de les vegades que hi havia estat anteriorment.

PAM! Tots tres es van agafar de la mà, disposats a entrar plegats a la sala d’on provenia el soroll. La cuina estava plena de plats bruts, olles i paelles, tan desendreçada i feta un garbuix com el menjador. PAM! El trio es va sobresaltar, el Jian Pi va dirigir el raig de llum cap al lloc d’on sorgia el soroll, i aleshores... van sospirar alleujats. Els cops procedien d’una vella porta de fusta oberta, que picava contra el marc i que donava al petit pati posterior de l’edifici. Una ombra va ar en aquell moment per davant de la porta. El Jian Pi va enfocar ràpidament amb la llanterna l’exterior del pati. —Alguna cosa s’ha mogut allà fora, ho heu vist? —va dir, i es va agafar a l’Iris, mentre asse ny alava la foscor. —Jo no he vist res... —Es pot saber què feu? —va bramar una veu. Tots tres van fer un bot. Quan es van girar, disposats a posar-se a córrer, van topar de cara amb un se ny or que els mirava amb suspicàcia. Duia un paraigua en una mà i unes quantes bosses d’escombraries a l’altra. —Ah, tu ets l’Iris, la filla de la Mercè, oi? —va dir, asse ny alant-la amb el paraigua.

—Sí —va respondre ella—. Ve-venia a ve-veure la se ny ora Anke i e-els gats. —La se ny ora Anke ja no viu aquí —va aclarir l’home—. Els seus nebots se la van endur a una residència d’avis, fa cosa d’un mes o així. M’heu donat un bon ensurt, eh? Quan he vist la porta oberta m’he pensat que havien entrat a robar. —No, només hem vingut a veure la se ny ora Anke i els seus gats, i com que no contestava i la porta era oberta... —Oberta? —L’home semblava realment alarmat—. Els nebots han vingut unes quantes vegades. Són uns autèntics caps de pardal, que no havien vingut mai a veure la seva tieta, però que no han dubtat ni un segon a vendre la casa. I munten un munt de xivarri cada cop que en per aquí. Jo em pensava que estaven fent la mudança, o reformes... —Va mirar al voltant, dolgut—, però sembla que l’única cosa que saben fer es llançar-ho tot per terra. Després d’acabar, els va indicar la porta, i ells el van seguir fins a l’exterior de la casa. —Vostè està en e amb ells? —va preguntar l’Iris. —Amb aquell parell? —va preguntar l’home. Ella va assentir—. No, i ara, ni ganes. Només he baixat un parell de dies per dir-los que no fessin tant d’escàndol, i ni tan sols s’han dignat a obrir-me la porta. —I sap com es diuen? —va preguntar el Gael. —Rocco i Mingo, em sembla, però vaja, ho sé perquè sento com es criden l’un a l’altre quan venen. Són un parell de tarambanes de tres parells de nassos.

Abans de marxar, l’home va tancar la porta una altra vegada i va comprovar que es podia obrir sense problema, només girant el pom. El pa ny estava trencat. —Demà parlaré amb els de l’istració de finques. Si aquells dos ximplets s’han carregat el pa ny , s’haurà de resoldre d’alguna manera; algú podria entrar a robar. —És clar —va dir l’Iris. Després va preguntar—: I els gats? Sap què va ar amb els gats? L’home, que s’allu ny ava per llançar les escombraries al contenidor del carrer, va arronsar les espatlles i va contestar: —Suposo que se’ls van endur amb ells, o que van trucar a l’Ajuntament perquè se’n fes càrrec. Un dia hi eren, i l’endemà, ja no. L’Iris va esperar que l’home s’allu ny és, aleshores es va girar cap als seus amics i va xiuxiuejar: —Això no té cap ni peus. Estic segura que la se ny ora Anke s’hauria fet càrrec dels gats, hauria trucat al centre d’acollida. —Vols dir que algú se li ha endut tots els gats? —El Gael va tornar a desviar la mirada cap a l’interior de l’apartament. Ara que tornava a estar a les fosques, sí

que li va semblar que alguna cosa es movia al final del adís, però va preferir no dir res, segur que la seva imaginació li estava jugant una mala ada—. Marxem? —va dir, fent una ullada al rellotge del mòbil—. Ens deuen estar esperant.

El mòbil s’havia apagat al cap de pocs minuts de despertar-se, i des d’aleshores s’havia quedat completament a les fosques. Al principi va cridar. Durant molta estona. Va demanar ajut. No li importava que aquella cosa infernal que l’havia perseguit fos allà. Si algú el sentia, potser el podria salvar abans que «allò» el trobés. Però no va respondre ningú, i al final es va quedar tan afònic de cridar, i tenia la gola tan seca i adolorida, que amb prou feines podia emetre cap so. Va decidir que seria millor quedar-se quiet i esperar els treballadors. Perquè en aquell lloc es treballava, no? Per això hi havia cascs... i pales... Vells i rovellats. Va esperar molta estona. No sabia exactament quanta, perquè a les fosques era molt difícil saber-ho, i al final va arribar a la conclusió que, si no es movia es tornaria boig, així que va intentar aixecar-se. I va descobrir que era impossible. Tenia el turmell inflat com una botifarra, i el simple fet de recolzar el peu li feia sentir una punxada terrible que no podia ar. Llavors es va posar de quatre grapes, amb les mans per davant palpant el terra, i va començar a avançar per aquell adís excavat a la roca en el qual s’havia despertat i que cada vegada semblava més xop. Fins i tot semblava que les parets suessin aigua.

I se sentia un degoteig continu. Va continuar així, a poc a poc, fins que va arribar a una bifurcació. Va tombar a la dreta, perquè semblava que d’allà arribava una brisa fresca, i va suposar que podia estar a prop de la sortida. Si hagués sigut de dia, hauria vist la llum dèbil de les escales uns quants metres més enllà, però com que s’havia començat a fer de nit i, a més, el cel estava ple d’uns nuvolots negres que en aquell moment descarregaven una gran tempesta, no es va adonar que anava exactament en direcció contrària a la sortida.

L’Iris els va explicar l’aventura que havien viscut a casa de la se ny ora Anke i totes les coses estra ny es que hi havien descobert. —Creus que algú s’ha endut el Gufo i els gats i els ha tancat a l’estació de metro fantasma? És això el que insinues? —va preguntar l’Ian, escèptic—. Per què voldria ningú tants animals? L’Iris va arronsar les espatlles. —La veritat és que no en tinc ni idea. Però no se m’acut on més els poden tenir. La se ny ora Anke estima els seus gats més que res al món. Això ho tinc clar, però ella ja no hi és. I a la residència no se’ls ha pogut endur. I els seus nebots... —Potser ells els han adoptat —va suggerir el Jian Pi. —Quaranta gats? —va exclamar el Gael, fent escarafalls amb les mans. —Pobres gats... —va dir l’Iris, preocupada—. Potser estan en perill. —Doncs sí —va intervenir el Jian Pi—. Si és veritat que estan allà baix, als túnels... —va prosseguir, indicant el mapa de galeries que havien estès sobre la taula—, amb aquesta pluja, l’única cosa que hi trobarem serà sopa de gat. Tots el van mirar amb gest horroritzat. —Què?! —va preguntar, avergo ny

it—. El que vull dir —va explicar, mirant d’arreglar-ho— és que aquell lloc es pot inundar fàcilment. L’Iris va sospirar i els va fitar un a un. —És un lloc lleig i perillós, però no puc deixar de pensar en aquells gatets... — va confessar—. Jo hi tornaré, i entendré que no m’hi acompa ny eu. El Gael li va posar la mà sobre l’espatlla i va afirmar: —Si tu hi baixes, jo també. No et lliuraràs de mi tan fàcilment —va dir, somrient. —Vosaltres no aneu enlloc sense mi! —va exclamar l’Ian, saltant-los al damunt. —Bé... jo soc nova, però també us vull acompa ny ar —va murmurar l’Hera, sense mirar ningú en concret. El Jian Pi els va mirar. —Soc l’únic que sap llegir un mapa... Si us deixo sols, us perdreu segur —va dir, fent una ga ny ota. La Daniela va deixar anar un sospir llarg i sonor abans de claudicar dramàticament: —Si tots us llanceu pel pont, jo tambééééé. —Digueu-me que no us la menjaríeu! —va exclamar l’Iris, i va començar a fer-li petons per tota la cara.

—Ai, prou, que ets més bavosa que l’Spook! Va, deixa’m, pesada —va suplicar la Daniela, provant de treure’s la seva cosina del damunt. La noia va tornar a mirar els mapes que hi havia sobre la taula. —Però no hi anirem a la babalà. Aquell lloc pot ser molt perillós —va afegir. Després va asse ny alar el Jian Pi—. Els podries explicar el que m’has dit a mi fa una estona? El Jian Pi es va posar seriós, va mirar-los abans de començar a parlar, després va asse ny alar un punt del mapa de l’estació de metro i va dir: —L’Iris i l’Hera van entrar per aquí. És un dels dos accessos del projecte inicial del metro. —Va asse ny alar un adís estret i una mena de galeria enorme—. I pel que heu dit, gairebé vau arribar a l’estació. —Exacte —va afirmar l’Iris.

—Què hi ha a l’altra banda? —L’Hera també va asse ny alar un punt al mapa. —Res. El túnel està tapat a uns quaranta metres de l’entrada, hi va haver una esllavissada i van aturar les obres. —Aleshores només queda la galeria dreta i l’estació —va confirmar l’Iris. —Sí —va contestar el Jian Pi, indicant-los el camí que havien de seguir—. Tot i que abans de l’estació hi ha un parell de pous de ventilació que connecten la mina amb el metro. Els van trobar quan van excavar i no crec que els hagin tancat. Haurem de vigilar quan anem per aquella zona. Jo limitaria l’expedició al túnel principal i, com a molt, l’estació, evitant aquells pous tant sí com no. No és bona idea anar més enllà. L’estació i la galeria estan apuntalades i es van construir fa uns trenta a ny s, però són estables. La resta és un laberint vell i molt perillós per on és fàcil perdre’s. —Què vol dir «molt perillós»? —va preguntar la Daniela, mirant-lo seriosament. —Fes-me cas —va respondre el Jian Pi—, una mina SEMPRE és molt perillosa. —Quin lloc tan agradable, no sé per què ja no hi som... —va murmurar la noia. —Bé, per començar —va prosseguir el Jian Pi, ant per alt el comentari de la seva amiga—, ara està plovent, i la munta ny a... —És porosa? —va intervenir l’Iris.

—Exacte! —va contestar el noi, sorprès—. Absorbeix molta aigua, i és possible que ara mateix el túnel estigui força inundat. —La sopa de gat que deies —va afirmar el Gael. Al Jian Pi se li van posar les orelles vermelles. —Jo crec que hauríem d’esperar que s’assequi una mica, el més probable és que l’aigua es filtri per les galeries inferiors de la mina. —Apunto botes d’aigua per a l’equip —va tornar a intervenir el Gael, que duia una estona prenent notes en una llibreta. L’Iris va mirar els seus amics. —Llavors, decidit —va dir—. Hi baixarem per fer-hi una ullada. —Ho dieu de debò! —va exclamar la Daniela, exaltada—. De veritat us hi voleu tornar a ficar?! Però si a aquestes dues les va perseguir un monstre! Van haver de sortir cames ajudeu-me! I us esteu plantejant SERIOSAMENT tornar a aquell forat de l’infern per tal que aquell MONSTRE tingui una segona oportunitat de menjar-nos a tots? —va acabar, esparverada. Es va fer un silenci. —Doncs sí —va dir l’Iris—. Aquesta és la idea. —Més o me ny s —va ajudar-la el Jian Pi, una mica dubtós. —Amb botes d’aigua —va afegir el Gael. —O tots o ningú —va asseverar l’Ian, encongint les espatlles. —Jo ja conec el camí —va xiuxiuejar l’Hera, tímida—. Per si hem de tornar a fugir en estampida —va afegir, amb un mig somriure als llavis. La Daniela els va mirar fixament un per un i, finalment, va deixar anar un sospir

llarg i dramàtic. —D’acord. M’hi apunto. Però si alguna cosa ens devora en aquella mina... us mato. L’Iris li va agafar la mà amb tendresa i li va fer un petó a la galta. —Hi baixem, inspeccionem l’estació de metro i tornem a pujar. Res més —la va tranqui l·l itzar. —No t’ho creus ni tu —va balbucejar la seva cosina.

Aquella nit l’Hera se sentia molt inquieta i no podia dormir, havia estat un dia llarg i ple d’emocions. Casa nova, ciutat nova, escola nova i, a més, com a colofó, un misteri per resoldre amb els Dragonxs. Els seus amics. Els seus nous amics. No s’ho podia creure: per fi tenia un grup d’amics. I amics com els Dragonxs! L’Iris semblava supermaca, l’amiga que tothom voldria tenir: aventurera, valenta, algú en qui podia confiar, l’espatlla sobre la qual podia plorar, i amb qui podia compartir un somriure. En canvi, la seva cosina, la Daniela, s’assemblava a ella: era més seriosa i callada; totes dues podrien compartir silencis. L’Hera va pensar en la seva mare: «Vols venir a compartir un silenci?», li deia, i donava copets al sofà perquè la nena s’hi ajagués al costat i miressin juntes, en silenci, per la finestra. En aquella època vivien a Lapònia, i la veritat és que aquell cel no es veia a cap altre lloc del món. Es quedaven ajagudes al sofà, irant les estrelles i l’aurora boreal, i no calia dir res, perquè compartint silencis de vegades s’ho deien tot.

L’Hera va notar que estava a punt d’entrar en mode «Trobo a faltar els meus pares i em posaré a plorar», així que va intentar asserenar-se i va tornar al pensament inicial: el dia meravellós que havia at. Va pensar en els Dragonxs, aquest cop en els nois. El Jian Pi li semblava molt inte l·l igent. L’Ian era el més simpàtic i graciós. I el Gael, sens dubte, era el més madur. Se li notava d’una hora llu ny que sentia alguna cosa per la Daniela. I a ella l’havia vist llançant-li miradetes. Estava segura que aquells dos acabarien junts. Va somriure i es va començar a endormiscar, però de sobte l’aire que colpejava la finestra li va recordar aquell túnel fosc, per a un metro que mai no arribaria. Què amagava, aquell lloc? Qui les havia perseguit? Hi havia algú, realment, que s’enduia els animals de compa ny ia de les cases del barri? I per què? Va donar unes quantes voltes, inquieta sota el nòrdic, es va destapar, es va tornar a tapar i, finalment, nerviosa, va optar per aixecar-se i es va abocar a la finestra. Sota la llum lleu dels fanals, la pista de bàsquet es veia fantasmal i deserta, i més enllà s’estenia el bosc que amagava aquella porta estra ny a i aquells túnels quilomètrics. Un calfred li va recórrer tot el cos. Li va semblar que veia una llum entre els arbres. Qui seria tan agosarat per ejar a aquelles hores entre l’espessor dels arbres? Hi havia arrels, desnivells i clots a terra, era fàcil caure si no s’anava amb compte.

Es va dirigir a la tauleta de nit i va treure del calaix un mòbil vell que el seu avi li havia deixat aquella mateixa tarda. «Ja sé que no t’entusiasmen, però aquest era de la teva àvia, potser et serveix per parlar amb els teus nous amics», li havia dit. El va engegar, encuriosida. No esperava trobar-hi missatges, perquè només havia donat el número a l’Ian i a l’Iris, però va sonar un so de missatge tan aviat com el va connectar. L’havien afegit al grup dels DRAGONXS i tenia un munt de whatsapps pendents.

La conversa s’acabava allà. L’Hera es va tornar a apropar a la finestra, la llum que havia vist abans al bosc havia desaparegut i tot tornava a estar en calma. I fosc. Mentre tornava al llit, va assaltar-li un pensament. I si el que fos que hi havia allà baix havia deixat d’atrapar animals de compa ny ia i ara es dedicava a capturar persones, tal com temia la Daniela? Amb aquella idea pertorbadora al cap, li va costar moltíssim agafar el son.

S’havia adormit, no sabia quanta estona, però quan es va despertar es va sentir entumit i va notar els pantalons i la jaqueta completament xops. Va esternudar sonorament i l’eco li va retornar el so de l’esternut. Tenia la gola inflada i, quan va intentar dir alguna cosa, només va poder grallar un soroll feble. Va palpar al voltant i va notar un bassal de més d’un pam de profunditat al seu costat. Va agafar una mica d’aigua amb la mà i se la va acostar a la boca. En va fer un glop. Tenia un gust salat. Tant, que la va escopir. Ara ja no estava només angoixat i assedegat. Ara començava a tenir molta por. Havia de fer un esforç per sortir d’allà; va estirar els braços i les cames entumits i es va posar novament en marxa, coixejant. Va avançar durant una bona estona. Tenia la sensació d’estar baixant, va pensar que no era un bon se ny al, però no volia desfer els os, la por l’obligava a continuar endavant. «Fora els mals rotllos i les paranoies, tu ets un Tigre», s’animava a ell mateix. I amb aquella frase al cap, sonant com un loop, va prosseguir. Ara que els ulls se li havien acostumat a la foscor, va percebre una llum somorta i llu ny ana que deixava entreveure una cova oberta a diversos túnels. Aquella llum li va donar esperança, sens dubte es tractava d’una llanterna o d’una foguera, i això només podia significar que hi havia algú a prop. Quan estava a punt de cridar perquè fos qui fos qui s’hi trobés l’anés a ajudar, va sentir la veu d’un home: —Mingo, no has sentit res? —Serà algun dels gats, que s’haurà escapat —va respondre una segona veu. —O una rata.

—Aquí no hi ha rates. —Això ho diràs tu. —Doncs és clar que ho dic jo! El Tigretó va mig aclucar els ulls i va albirar dos homes vestits amb les granotes blanques de la feina brutes i cascos amb una llanterna frontal. La llum tènue que l’havia guiat provenia d’un petit generador. Estava salvat! Aquells eren els treballadors del túnel! El traurien d’allà i... —No cridis tant! —va tornar a parlar un d’ells—. Ens trobem a prop de la zona de visita, i com et senti algú... —Què vol dir que em senti algú? Des de quan hi ha visites a la mina a la nit? La porta està tancada, idiota! —va contestar l’altre, de molt mala manera. El Tigretó, que s’havia afa ny at a apropar-s’hi, es va aturar de cop en adonar-se que aquell parell s’havien començat a empè ny er i semblava que estaven a punt d’iniciar una baralla. Aleshores no li va semblar tan bona idea aparèixer allà enmig. No creia que fossin el tipus de persones que ajuden els altres. Més aviat semblaven un parell de delinqüents a qui no els faria cap mena de gràcia descobrir que un manefla portava una bona estona «espiant-los». Va optar per quedar-se observant-los sota l’empara de la foscor del túnel, arran de la paret, amagat rere una roca enorme. Els homes havien improvisat un petit campament. A un costat hi havia una lona negra, i al damunt diverses motxilles, una pala, un pic i una gran garrafa d’aigua. Al Tigretó se li va fer la boca aigua quan la va veure.

Quan es van cansar de forcejar l’un contra l’altre, el tal Mingo es va asseure a un costat i va asse ny alar sobre el seu cap. —Per culpa teva, ahir gairebé ens enxampen aquelles noies a dalt. I avui no hem revisat ni una quarta part de tot el que havíem previst. —Per culpa meva? —va respondre l’altre, indignat—. Mira, Mingo, vaig treure el gos a ejar a fora perquè tu m’ho vas demanar, a mi m’era igual, però tu ets molt fi... Que l’altre gos se’ns enganxés i baixés rere nostre no va ser culpa meva! —Haver-li fotut una bona puntada! —va exclamar el Mingo. —És clar. Tu vas veure aquell tros de gos? Si devia pesar vuitanta quilos, com a mínim! Tots dos es van quedar un moment en silenci, fins que un d’ells va deixar anar una riallada. —Sort que se’t va acudir allò de posar-te la lona a sobre i sortir corrent quan les vas veure... No vegis com corrien, ha, ha, ha! Aquelles nanes no tornaran per aquí mai més. —Això espero —va murmurar l’altre. —I sort que el gos va marxar darrere seu, perquè si se li hagués acudit atacar-me, no sé què hauria fet —va dir el Rocco. El Mingo va treure una navalla enorme d’una bossa que hi havia a terra i l’hi va ense ny ar.

—Doncs potser hauríem hagut de fer servir mètodes més expeditius... La brillantor de la navalla va fer que el Tigretó s’encongís més darrere la roca que l’ocultava. —A veure... —El Rocco es va aixecar i va mirar l’hora en el rellotge de polsera que duia al canell esquerre—. Jo crec que avui, amb tot això inundat, no trobarem la maleïda galeria. Marxem a descansar i demà hi tornem. El Tigretó es va posar nerviós. No volia quedar-se sol una altra vegada, ni a les fosques, però aquell parell li feien mala espina, i no gosava sortir de l’amagatall. No es volia ni imaginar què li farien si el descobrien. Els dos homes es van encaminar cap a un túnel que semblava que anava cap amunt. Els seus os es van començar a allu ny ar i, amb ells, la llum dèbil dels cascos. Això va fer reaccionar el Tigretó, que es va arrossegar fins al campament i es va quedar al costat del generador, amb el dit índex preparat sobre el botó d’encesa, esperant que els os deixessin de sentir-se. Quan va estar completament segur que els homes havien marxat, va polsar el botó i la llum va tornar a i l·l uminar aquella cova diminuta. El primer que va fer va ser agafar la garrafa d’aigua i beure i beure. Tot i que només era aigua (el Tigretó sempre bevia Coca-Cola o Red Bull), en aquell moment li va semblar un regal del cel. Després es va posar a revisar les motxilles per mirar de trobar un mòbil o alguna cosa que li permetés demanar auxili. No va trobar res útil, però sí un paquet de galetes i dues bosses de patates fregides que va devorar en un tancar i obrir d’ulls. No havia menjat res en tot el dia, i allò li va caure de meravella a l’estómac.

Es va quedar gaudint de l’agradable sensació d’haver resolt de moment la seva situació i de saber que, a les males, aquells dos tornarien l’endemà. Sempre podia fer-se el ximple, dir que s’havia perdut durant una visita a la mina de sal i demanar-los si podien ajudar-lo a sortir d’allà.

Aquella cosa gran i pudent la seguia a través del túnel, en la foscor més absoluta. No la podia veure, però podia sentir els seus os ràpids i pesants sobre el fang pedregós que cobria aquell lloc, cada vegada més a prop, cada vegada més ràpids. Es va enganxar a una paret i va contenir l’alè, esperant que allò no la pogués veure. Les ombres al final del túnel gairebé no es distingien i era possible que allò ni tan sols s’adonés que estava tan a prop. Aleshores es va aturar. A un metre escàs. Semblava que ensumava l’aire, com ho faria un gos, i si tenia aquella facultat era molt possible que pogués…

La cosa li va saltar al damunt. I va començar a llepar-li la cara.

L’Iris es va despertar, confosa, va buscar el llum que hi havia sobre la tauleta de nit i el va encendre. S’havia quedat adormida llegint i l’Spook jeia al seu costat, fregant l’enorme caparró contra ella, omplint-la de babes. La noia va mirar el rellotge del mòbil. Eren les set del matí. —Tu no perdones ni els dissabtes, eeeh? —va xiuxiuejar, estre ny ent amb afecte el cap enorme del gos—. Vinga, anem a esmorzar i a fer un tomb!

Realment no havia planejat anar-hi. Era una de les rutes habituals del eig, que consistia a baixar fins a la pista, entrar al bosc i deixar que l’Spook perseguís esquirols i li portés pals perquè ella els llancés ben llu ny . I potser va ser el mateix gos el que la va guiar fins al reixat rovellat tirat a terra, però un cop va ser allà, no va poder aguantar la curiositat. Era just incloure els seus amics en aquella aventura? Potser hi hauria de baixar sola. Però sabia que ells no deixarien que ho fes. I si ho feia en secret, s’enfadarien moltíssim. Va treure el mòbil, va buscar el e del centre d’acollida d’animals i hi va trucar. Van sonar tres tons abans que l’Anna contestés: —Hola, soc l’Iris. Escolta... tu saps si algú que es diu Rocco o Mingo s’ha endut o ha portat gats al llarg d’aquestes darreres setmanes? —Espera, ho miro, però no em sona —va contestar l’Anna. L’Iris va sentir com teclejava—. No. No apareix res a la llista. Per què ho preguntes?

—Te’n recordes de la se ny ora Anke? —La boja dels gats. —Aquesta. —Què li a? —Està en una residència. —Oh. I els gats? —Això és el que jo em pregunto. No hi són, a casa seva. I ningú no sap què els ha at. —Vaja. —L’Anna es va mostrar realment preocupada—. Pot ser que se’ls hagi endut algun familiar? —Un veí em va explicar que la se ny ora Anke té dos nebots, el Rocco i el Mingo. Però no semblen uns grans amants dels animals, precisament. —Doncs... no sé què dir-te, Iris, si vols ho pregunto a la gent per veure si algú en sap alguna cosa; aquesta se ny ora tenia... un munt de gats. —L’Anna continuava teclejant mentre parlava—. Ens consta que la colònia que hi havia a casa seva i al pati del darrere era d’entre trenta i quaranta gats. Són molts gats. —Sí, ja ho sé. I em preocupa que ningú sàpiga on han anat a parar.

—Quaranta gats... no s’amaguen fàcilment. Algú deu haver-los vist. L’Iris es va fixar en la porta vella de l’estació de metro i en les escales fosques que començaven allà mateix, cap a la foscor. —Això penso jo també —va dir abans de penjar. El matí era assolellat, però la pluja del dia abans havia deixat el terra enfangat, i s’hi podien veure clarament unes petjades. En va trobar unes que anaven i venien de la porta que donava a les escales. —Aquestes petjades no són de cap animal —va murmurar per a si mateixa quan s’hi va apropar per revisar-les. L’Spook es va començar a comportar de manera estra ny a quan van travessar la porta per seguir les petjades. El gos tenia el pèl del llom eriçat i ja no corria lliurement. S’havia quedat al costat de la noia i deixava anar petits lladrucs d’advertència, com si estigués veient alguna cosa que a ella se li escapava. Això li va recordar durant un segon el malson que havia tingut, i se li va posar la pell de gallina de cop. —A mi tampoc no m’agrada baixar als túnels, i sola encara me ny s —va dir l’Iris, acariciant-li el llom. Es disposava a fer mitja volta quan, de sobte, va veure la porta a pocs metres d’on era ella, que semblava que la convidés a entrar, i no va poder evitar acostars’hi.

L’Ian sempre sortia a córrer els dissabtes al matí. Era una afició que havia adquirit quan feia bàsquet com a activitat extraescolar a la secundària, i que havia mantingut des que havia començat l’institut. De vegades feia voltes pel barri i el llindar del bosc i després tornava a casa, i d’altres anava fins al centre de la ciutat per visitar la seva botiga preferida, El Drac Verd, que venia llibres, còmics i jocs de taula, i després tornava a casa en metro. Aquell dia havia anat fins a la botiga i s’havia comprat un exemplar de La Noia Infernal, la seva superheroïna preferida, així que es va quedar a l’andana, esperant que arribés el metro, mentre feia una ullada al còmic. Va mirar l’hora, no eren ni les deu del matí, tenia temps de sobres d’arribar a casa, dutxar-se, agafar el patinet i anar cap a la Dragonera. Llavors va veure dos homes estra ny s que baixaven les escales. Un d’ells carregava un sac enorme de cinquanta quilos de pinso per a animals lligat a un carret de la compra i l’altre portava una motxilla a l’esquena i anava revisant un munt de papers mentre esbroncava el seu compa ny . Tots dos duien botes de feinejar amb taques de greix i plenes de fang. En aquell moment va arribar el metro i l’Ian va entrar al vagó, que a aquella hora anava gairebé buit, i va seure en un lateral per continuar llegint el còmic. Els homes se li van asseure al davant, als seients reservats per a gent amb mobilitat reduïda, la qual cosa va fer que l’Ian fes cara d’empre ny at: res no l’empipava més que la gent que s’asseia en aquells seients sense que els necessitessin, i més tenint en compte que n’hi havia un munt per triar.

—No entenc per què ens hem de gastar tants diners en els animals —va dir l’home dels papers sense deixar de revisar-los. —Perquè és l’única manera d’aconseguir que ens els signi —va contestar l’altre, asse ny alant els fulls. —Jo, si trobéssim el bagul, agafaria uns totxos i una mica de ciment, tapiaria la porta i m’oblidaria de tot. —I et penses que jo no ho faria, també? Però ella es a tot el dia demanantnos fotos i vídeos. Qualsevol diria que les vol compartir a Instagram. —És per ense ny ar-les a les altres velles. No tenen res millor a fer que ense ny ar-se fotos les unes a les altres. —Ahir em va dir que volia que la tragués a fer un volt i que la portés a veure’ls... Gairebé m’agafa un cobriment de cor.

—Què li vas dir? —Doncs que en aquell no podia ser, que tenia molta feina... Però es va quedar una mica mosca i em va dir que li havia de portar fotos de tots, per comprovar que estaven bé. —Uf, doncs no sé com ens ho farem. —Doncs els fem un munt de fotos de cop, que hi surtin més o me ny s tots, i ens n’oblidem. —D’acord, aguantem fins dilluns, l’anem a veure amb l’advocat, li portem les maleïdes fotos d’avui perquè estigui de bon humor, fem que ens firmi això i, després, si cal, tapiem la porta i adeu animals.

—Genial. Odio els gats —va sentenciar el primer. —Jo també —li va contestar l’altre. L’home dels papers va treure el mòbil i va començar a mirar-lo, sense fixar-se en el noi del seient del davant, que en aquell moment els mirava fixament.

La Daniela va ser la primera que va arribar a la Dragonera. Havia decidit sorprendre la seva mare, que la nit abans s’havia enfadat molt perquè l’havia enxampat connectada al Fortnight Shadows a les dues de la matinada. Ella no entenia que un cretí pompós que es feia dir «El_Winner_Max1Mu$» s’hagués atrevit a robar-li la primera posició en el joc i, és clar, l’havia hagut d’apallissar a consciència i lluitar uns quants combats per demostrar-li que allà només hi havia una winner, i era ella. Tot i que, és clar, aquella justificació «supercomprensible» per estar connectada a aquella hora, encara que intentés exposar-la amb tota la ió del món, no semblava que hagués estat «compresa» per la seva mare. Així que, preveient que aquell matí només hi hauria males cares i amenaces velades de tallar-li la connexió, s’havia preparat el despertador, s’havia dutxat, havia esmorzat ben d’hora i, després de deixar una nota a la mare indicant-li que marxava a jugar una estona a bàsquet, havia agafat la pilota i havia anat cap a casa de l’Iris. L’únic inconvenient és que l’Iris no hi era. Havia matinat més que ella i havia sortit a ejar amb l’Spook. Li va escriure un missatge, però la seva cosina no devia portar el mòbil a sobre, perquè el va rebre però no se’l va mirar, així que la Daniela es va encaminar cap a la Dragonera. Va enviar un altre missatge al xat del grup, explicant que era allà fent unes quantes cistelles, per si algú s’animava, i es va posar en marxa. Quan ja duia una bona tanda de punts seguits va aparèixer l’Hera: —Hola! —la va saludar—. T’he vist des de la finestra de la casa dels meus avis. —Hola! —La Daniela li va ar la pilota—. He deixat un missatge al grup. No l’has vist? L’Hera es va tocar les butxaques, com si hi busqués alguna cosa: —Oh, és que... no estic acostumada a tenir telèfon. —Quan ho va dir es va posar vermella—. No l’he agafat. És que ni me’n recordo, l’he deixat a casa. I a més crec que no li queda bateria. Soc un desastre.

—No a res. —La Daniela li va dedicar un somriure—. Tant de bo jo pogués desenganxar-me així del meu. És la primera cosa que miro quan em desperto, i l’última a la nit. La meva mare diu que comença a ser una addicció, però és que... —La Daniela es va quedar amb la pilota a la mà, mirant-la pensativament —. Si no el miro és com si no estigués en línia amb el món. És estra ny , oi? L’Hera la va mirar: —Bé, jo he vist força parts del món i mai no he tingut mòbil, i la veritat és que el món segueix sempre al mateix lloc, esperant que el vagis a veure. Et serveix? La Daniela, després de pensar-ho, va somriure: —Em serveix! —Va deixar-se la pilota entre els peus, va treure el mòbil i el va mostrar a l’Hera mentre l’apagava—. Estaré OFF una estona, a veure què a. —Se’l va tornar a ficar a la butxaca i va llançar la pilota a l’Hera— Et ve de gust un 21? —No hi he jugat mai —va reconèixer. —Jo te n’ense ny aré. A mig partit va aparèixer l’Ian amb el patinet i es va asseure a un costat de la pista amb cara de preocupació. —Has vist l’Iris? —li va preguntar la Daniela. —No. —L’Ian va revisar el seu mòbil—. Tampoc no ha dit res al xat. I us he d’explicar una cosa molt important... I els va començar a relatar tot el que havia at al metro, i com, així que els dos homes i ell havien sortit a la mateixa parada, els havia seguit fins a la casa de

la se ny ora Anke. —Que jo sàpiga, segueixen allà —va dir, asse ny alant el final del carrer. —Llavors l’Iris tenia raó —va dir la Daniela, indignada—. Aquells idiotes s’han endut els gats a l’estació abandonada. —Pobrets —va murmurar l’Hera. —Doncs hem de baixar a fer-hi una ullada —va sentenciar l’Ian. La Daniela va assentir, amoïnada. Començava a penedir-se de tenir el telèfon apagat. Que la seva cosina no donés se ny als de vida era molt estra ny , i esperava que no hagués fet cap bestiesa. Va tocar durant un moment el mòbil dins la butxaca, però li feia vergo ny a tornar-lo a encendre davant de l’Hera, així que va decidir aguantar una mica més. Si l’Iris necessitava alguna cosa, podia trucar a qualsevol altre del grup. Quan va prendre la decisió, fins i tot es va sentir millor. Sí, probablement estava una mica enganxada a les pantalles. Tot i que no ho reconeixeria mai davant de la seva mare. Va tornar a mirar cap a la llu ny

ania, més enllà de la pista: —Suposo que l’Iris no deu haver entrat sola a... —La noia no va acabar la frase, però asse ny alava en direcció al bosc. —No. Sense nosaltres, no —va sentenciar l’Ian, bastant segur. La Daniela es va sentir una mica millor, com a mínim pel fet de dir les coses en veu alta. Si els pensaments es treien de dins semblava que s’airejaven una mica i no oprimien tant el pit. El Jian Pi i el Gael van arribar just en aquell moment muntats sobre els seus patinets. Semblaven bastant emocionats. —Què a, gent? —Van xocar les mans amb l’Ian i les dues noies. —I l’Iris? —va preguntar el Jian Pi. —Encara no ha arribat —va contestar la Daniela, poc convençuda. —Deu estar ejant l’Spook i es deuen haver distret jugant amb algun altre gos —va dir el Jian Pi, mentre es treia el casc—. Sempre li a el mateix, no vol marxar quan el gos està jugant amb els seus amics. Alguna novetat? L’Ian els va posar al corrent de tot el que havia esbrinat i van decidir esperar l’Iris per acordar el pas següent: —Jo he portat un parell de llanternes i piles —va dir el Jian Pi—. Per si de cas. El Gael va treure un altaveu amb Bluetooth i el va connectar al mòbil: —Bé... Mentre esperem, atenció al tros de tema que ens hem tret de la màniga. Flipareu. Van començar a sonar els primers acords d’un tema de hip-hop i automàticament ell i el Jian Pi van començar a executar uns os de ball sincronitzats que van deixar-los a tots bocabadats. El ball era una barreja de os robòtics i

d’acrobàcies aèries que demostraven que havien estat assajant moltes hores. —Ei, moleu moltíssim, eeeh? —va dir l’Ian, sorprès, mentre seguia el ritme amb les mans. L’Hera i la Daniela van deixar de jugar un moment per veure la coreografia, i quan estava a punt d’arribar el punt àlgid de la cançó... el Gael va parar el reproductor amb un sospir de resignació i va seure al costat de l’Ian amb gest compungit:

—De moment hem arribat fins aquí. És tot el que tenim. L’Hera es va posar a aplaudir amb entusiasme. —Doncs fins aquí és boníssima! —Gràcies, però ens hem compromès a actuar al Festival de Primavera. —El Gael els va mirar amb gest preocupat—. És la setmana que ve i encara no hem pogut anar més enllà d’aquests os. Estem una mica bloquejats. El Jian Pi es va colpejar el pit amb les mans: —Jo li he dit que podria cantar alguna cosa. Mira, podríem improvisar una mica de freestyle, ballar els os que tenim i després tu em poses una de les teves bases i jo agafo el micro i començo... «Doncs aquí pillo el micro i començo a rimar, no em miris així, nen, perquè em faràs vaci l·l ar…». —Va deixar anar una ràpida ràfega de rap improvisat. —Pi, és un número de ball —el va tallar el Gael—. Tothom fa números de ball al festi de Primavera. Ningú canta. Ja ens ho va dir la profe quan l’hi vam proposar. Ja t’ho va dir la profe de música quan vas anar a reclamar... Fins i tot el director t’ha contestat el correu que li vas escriure queixant-te que no poguessis cantar. L’associació de pares t’ha demanat, si us plau, que deixis de molestar-los amb la petició d’incloure el concert al festi. No arà, tio. —Doncs és una merda, perquè seria genial! Començar amb el ball, després jo pillo el micro i PUM! A flipar. Tothom amb les mans enlaire i cridant «Pi! Pi! Pi!». La Daniela, que s’havia quedat amb la mirada perduda, es va girar cap al Jian Pi en aquell moment: —T’estàs pixant? —va preguntar, burleta—. Aquí tens el bosc, si ho necessites, burro.

El Jian Pi li va fer una ga ny ota: —Que simpàtica que ets, se ny ora Pantalletes. Què hi fas, aquí? No hi ha cap nen rata a qui vulguis esmicolar al Fortnight Shadows? M’han dit que ahir a la tarda algú et va donar una pallissa i et va prendre el primer lloc. —D’això fa molt de temps, si mires ara mateix la classificació veuràs qui torna a manar. —Ho va dir asse ny alant-se amb un somriure autosuficient i fent-li botifarra. Ell li va respondre fent cara d’ofès: —Oh, quina noia tan mal educada —va dir, rient. L’Hera els va mirar desconcertada, i quan la Daniela li va veure la cara, li va somriure: —Oh, no et preocupis, tot és broma, el Jian Pi és així perquè el vaig destronar a la lliga de Fortnight Shadows que tenim els de l’insti, i com que ara va segon no m’ho perdona, però només és a nivell virtual. —Li va fer una abraçada per demostrar-ho—. No li agrada perdre, oi? —Sí —va afirmar ell—. Aquí som amics, però dins el joc l’odio profundament i espero que algun dia li pugui donar una bona pallissa. Tot i que ara, amb tants assajos, els estudis i el bar, la veritat és que no puc viciar-me tant com abans i vaig cinquè, però qualsevol dia em posaré les piles i us fotré com us mereixeu. —És un rancorós —li va xiuxiuejar la Daniela, somrient—, i molt competitiu. —Ha! —va respondre l’a

l·l udit—. Ho diu la que no pot viure si no és la número u en tots els jocs que prova. —Això no és ser competitiva... És ser... la número u. I punt. L’Ian, que havia tret un grapat de raïm durant la discussió i se l’estava menjant, va començar a llançar alguns grans al Jian Pi, que els caçava amb la boca. —El que a és que el Pi es mor de ganes de fer un concert —va dir l’Ian—, i això el desconcentra i fa que perdi en el joc. —Jo també tinc ganes de fer un concert! —va replicar el Gael—. Però només tenim tres cançons. —N’hauríem de tenir un repertori i llançar-nos. —CLIMBER BOYS! —va cridar l’Ian. —CLIMBER BOYS! —va respondre el Jian Pi. El Gael els va mirar, no gaire convençut: —Pi, jo no estic tan segur que aquest sigui un nom gaire guapo per al grup. No sé si enganxa prou —va dir. —Això ho dius perquè no se’t va acudir a tu —li va contestar el Jian Pi, encreuant els braços. —Molt bé, això no ho discutirem ara, quan arribi el moment votarem i... —Som dos. Ja pots votar el que vulguis. Si jo voto el contrari, ho tenim clar. —Jo faré d’àrbritre —es va oferir l’Ian. —Però si no saps ni dir àrbitre —li va contestar el Gael— No crec que serveixis. La Daniela, que estava cada cop més preocupada, va respirar alleujada quan va veure que l’Iris apareixia des del fons de la pista amb l’Spook, que quan va veure els nois va sortir disparat per saludar-los.

—Qui és el meu nen bonic? —va dir la Daniela, agafant el gos i abraçant-lo amb força. —Apa —va dir l’Ian—. Em pensava que el nen bonic d’aquest grup era el Gael... El noi es va posar vermell. —Ets una mica imbècil —li va dir, asse ny alant-lo amb cara de pomes agres, i es va aixecar quan va veure que arribava l’Iris amb un gest de preocupació. —Què a? —els va dir quan va arribar al seu costat, i va veure que ells també semblaven preocupats —Doncs que tenies raó —va dir la Daniela. Tots van assentir.

Estaven asseguts en un dels bancs que donaven a la pista, concretament en el que hi havia davant del lloc on normalment seien el Tigretó i la seva colla, i l’Iris mirava fixament el banc buit mentre parlava: —Quan he sortit aquest matí de casa he vist la mare del Tigretó amb la Lleona. —Ja saben on és? —va preguntar l’Ian. —No, anaven a la comissaria per denunciar-ne la desaparició. —No fotis. —En aquell moment, el Gael va sentir el que havia dit la nit anterior, que preferia que no tornés. Una cosa era dir-ho en broma amb els amics, i l’altra adonar-se que realment havia desaparegut. Ningú sabia on era i hi havia gent preocupada per ell—. A mi em cau fatal, com a tothom aquí. A tots en algun moment ens ha fet alguna mala jugada, o fins i tot ens hi hem acabat barallant, però espero que estigui bé i només sigui alguna de les seves trapelleries habituals. No m’agradaria que li és res dolent. —I després de dir-ho va notar que es trobava una mica millor. —És un caracul —va dir la Daniela amb una mica de ràbia—. Però és el nostre caracul, i si algú li ha fet mal... —Home, si el mal és que li han fumut un parell de clatellots, no a res —va dir l’Ian. —No és moment de fer bromes, ara —el va tallar l’Iris. —Ho sento —va xiuxiuejar l’Ian.

El Gael va esguardar l’Iris, que els mirava a tots intensament: —No deus pensar que això del Tigre té a veure amb aquells homes i amb... —Va asse ny alar cap al bosc. Ella no va contestar. Va treure un mocador de paper i, quan el va obrir, tots van veure una burilla de cigarret tacada de fang. —L’he trobat fa una estona als esglaons de l’estació de metro fantasma. És de la marca que fuma el Tigre.

El Rateta es considerava a si mateix un escalador social. Tot i que la societat que pretenia escalar s’aproximava bastant a les dimensions de l’institut. De fet, era la mida exacta d’aquella societat. Sempre havia volgut ser un dels «importants» de l’escola. Aquella gent que tothom espera veure a l’hora del pati per imitar-la. I això no tenia res a veure amb ser delegat (això era per a pilotes) ni ser el que treia les millors notes (això era per a marginats). No. Ell pensava en una altra classe d’importància. Ell volia ser popular. O, alme ny s, ser temut i respectat. Lamentablement, la seva mania de riure’s de tothom i de criticar tot allò que se li posés per davant li impedia gua ny ar popularitat i respecte, així que havia de centrar-se a ser temut. Tot i que en aquest sentit hi havia un altre problema; pesava quaranta-dos quilos i feia poc més de metre i mig. Era difícil provocar temor amb aquelles dimensions. Així que aquell a ny s’havia proposat ser temut fos com fos. Probablement, ell no era ni gran ni espantava, però si s’ajuntava amb alguns que sí que ho eren, la resta el respectarien. D’aquí venia l’obsessió per integrar-se a la colla del Tigretó i la Lleona. Al principi li havia costat. Alguns clatellots, alguns suborns a còpia d’entrepans i llaunes de Coca-Cola, però, finalment, l’havien acceptat. O com a mínim el toleraven... i ara li havien donat els seus telèfons, i fins i tot de vegades li

contestaven els missatges! Però el Tigretó havia desaparegut. I allò l’estava posant molt nerviós. Tenia la sensació que, si el Tigretó no era a prop per influir en ells, la gent deixaria de respectar-lo. Havia anat a la pista de bàsquet, on es reunien des de principi de curs amb l’únic objectiu de tocar els nassos a l’Iris i els seus amics, amb l’esperança que el Tanc o la Borina hi haguessin vingut també, i li poguessin explicar si sabien on parava el Tigre. Va tornar a escriure a la Lleona, per quarta vegada aquell matí:

Ja al final del carrer 40, el Rateta va tenir una decepció: allà no hi havia ningú. Va fer mitja volta per tornar a casa, però va sentir que algú discutia a l’arbreda més enllà de la Dragonera. La veu semblava del pedant de primer, el Jian Pi, que era de la colla de l’Iris, de tercer, i es creia important. El Rateta es va apropar amb compte per no fer soroll i es va quedar a uns quants metres d’on eren, rere un arbre, escoltant la conversa. Al cap d’uns minuts va agafar el mòbil un altre cop, el va posar en silenci i es va posar a escriure frenèticament:

El Gael va encreuar els braços i va asse ny alar la porta de l’estació de metro fantasma: —Si aquest lloc és la meitat del que heu explicat i una quarta part del que ens imaginem... potser hauríem d’anar primer a la comissaria i explicar-los... —Què vols que els expliquem? —el va tallar l’Iris, de cop—. Disculpin, creiem que hi ha uns homes que han robat quaranta gats i els tenen tancats en una vella estació de metro fantasma. Ah, i el xaval que ha desaparegut? Que potser és allà dins també... I una altra cosa, un monstre, o un ésser per l’estil, ens ha perseguit. —El monstre. —Mentre ho deia, l’Hera s’havia quedat pensativa—. Segurament devia ser un dels homes aquells. Per espantar-nos. No crec que hi hagués cap monstre. —Evidentment que no —va dir el Gael, irritat—. Però si sospitem que el Tigretó és allà dins, podríem demanar a la poli que vingués a fer-hi una ullada. —Ho sospitem perquè l’Iris ha trobat una burilla de la marca de tabac que fuma el Tigretó —va dir la Daniela—. Aquesta marca la fuma molta gent, no és que sigui la prova més sòlida del món. El més probable és que in completament de nosaltres. —I el problema és que el nano està atrapat allà baix, i si li ha at alguna cosa, encara que no hi hagi monstres... Han at moltes hores des d’ahir, podria necessitar ajuda, o estar deshidratat. —O podria haver-se perdut... —va murmurar l’Hera—. Ahir vas dir que aquest lloc era molt gran, oi? El Jian Pi va mirar la cara dels seus amics amb gest preocupat: —És més que això. —Va obrir la motxilla i va treure el mapa que havia dibuixat per al seu projecte sobre la mina—. És immens. Gairebé un laberint. I només hi ha una sortida. —Va asse

ny alar la porta i les escales. —De debò que no hi ha més sortides? —va preguntar l’Iris. —Bé, sí... i no. —I això què vol dir? —L’estació només té una sortida, però l’estació i la mina estan unides pels pous de ventilació i la mina té dues sortides naturals. Una d’elles a la part del darrere de la munta ny a. A un parell de quilòmetres del lloc per on vau entrar. És un espai que es pot visitar. —Vols dir que enllaça amb les coves de sal? —va preguntar el Gael, pensatiu—. Les que es poden visitar a l’altre costat de la munta ny a. —Exacte —va dir el Jian Pi. —No hi vam anar fa temps amb l’escola? —va intervenir la Daniela.

—Sí —va afirmar el Jian Pi—. Doncs hi ha diverses galeries que enllacen un lloc amb l’altre. —I l’altra sortida? —L’Iris anava revisant el mapa de les galeries mentre parlava. —Aquesta és totalment inviable. Està inundada. De fet, una bona part de tot això —va indicar una zona enorme del mapa— es troba sota l’aigua. La munta ny a és porosa i la sortida dona al pantà de la Vall d’Or. Concretament, sota el pantà. —Genial —va murmurar la Daniela—. Jo a això no li diria sortida, precisament. —Ningú sortirà per aquí —va dir el Jian Pi—. Ni tan sols arribarem a la mina. M’hi nego, és molt perillós, van arribar a gairebé set-cents metres de profunditat. —Tots es van quedar bocabadats—. I el més a l·l ucinant és que van deixar de profunditzar-hi més perquè feia massa calor. —Feia calor? —L’Ian el va mirar, estra ny at. —Saps què hi ha al centre de la terra? —li va preguntar el Jian Pi amb aires de professor. —A part de dinosaures i continents perduts? —va contestar l’Ian. —El nucli central es troba a més de sis mil graus de temperatura —va dir el Jian Pi, ignorant la broma del seu amic—. A mesura que caves a terra, més t’hi apropes, i més calor hi fa. —Sauna de franc! —L’Ian es va fregar les mans—. Què esperem, doncs?

Va començar a sonar el mòbil de l’Iris, que va estar a punt d’ignorar-lo, però quan va veure el número del centre d’acollida va decidir agafar-lo: —Sí? —Hola, Iris, soc l’Anna. —Hola, Anna. Que hi ha cap novetat? —Doncs, sí. Recordes els dos noms que em vas dir? Els que em vas preguntar si havien vingut a portar gats? —Sí... Rocco i... —Va fer un esforç per recordar l’altre nom. —Mingo —va acabar l’Anna—. Són uns noms una mica estra ny s, oi? I quan ho vaig preguntar als compa ny s, la Maria em va dir que els dos homes que s’havien interessat pel Gufo es deien així. —Què? —Ara l’Iris semblava confosa i enfadada alhora—. Em vas dir que se’ls havia escapat, oi? —Sí, això van dir... —Perquè si l’haguessin adoptat, vosaltres li hauríeu fet un seguiment. —És clar. No deixem els gossos en mans de qualsevol. —Potser se’l van endur, però no volien que veiéssiu on tenien la intenció de ficar-lo. —L’Iris pensava a tota casta ny a mentre parlava.

—Què vols dir? —L’Anna va sonar alarmada. Aleshores, van sentir l’udol llu ny à d’un gos, que provenia de la profunditat de l’entrada de l’estació, i tots es van quedar callats. —Fes-me un favor, Anna, vine amb la gent del centre d’acollida al bosc que hi ha darrere la pista de bàsquet, ens hi trobem d’aquí a una estona —va dir l’Iris, i va penjar el telèfon sense deixar que l’altra digués res més. Tot seguit es va treure una llanterna de la motxilla i els va mirar fixament, un per un—. Jo hi baixo ara mateix —va dir.

L’Ian anava darrere de l’Iris, que i l·l uminava el camí cap a l’estació, l’Spook trotava al seu costat, gru ny int intranquil tota l’estona, com si notés alguna cosa. —Òndia, nois, —va dir l’Ian—, això fa més pudor que quan el meu avi ha anat al lavabo després d’haver sopat col llombarda i s’ha oblidat d’estirar la cadena. La Daniela, que anava darrere seu, el va pessigar i li va fer gestos perquè no cridés tant. L’Ian va encongir les espatlles, sense entendre-ho. —Que ens sentiran... —va murmurar ella. —Qui? —va contestar ell—. Els gats? Els homes aquells han anat a casa de la boja; si venen, ho faran per allà. —Va asse ny alar al seu darrere. —Qui sigui —va dir ella, demanant-li que callés. El Jian Pi, que caminava al seu costat, anava revisant el mapa de l’estació: —S’ha d’anar amb compte, una mica més endavant trobarem un pou de ventilació. Vigileu on poseu els peus, hi ha desnivells. Efectivament, uns metres més endavant van trobar un enorme reixat metàllic situat al terra del túnel, completament podrit i amb pinta de no resistir gaire pes. Hi van ar amb compte pel costat; la marxa l’encapçalava l’Iris, seguida de l’Ian i el Jian Pi, i la Daniela, el Gael i l’Hera tancaven la comitiva.

El Gael es va adonar que el túnel s’inclinava de mica en mica cap a la dreta, i que, per tant, el punt de referència de llum que provenia de l’escala i que els quedava al darrere anava desapareixent a mesura que avançaven. Això el va preocupar. —De moment, si no hi ha girs, ni bifurcacions, el camí és fàcil —va xiuxiuejar l’Hera, que semblava que li havia llegit el pensament. —Sí —va contestar ell, no gaire convençut—. Fem una ullada ràpida i tornem. Ella va assentir. —Hi ha alguna cosa allà davant! —va exclamar l’Iris, emocionada.

—La vella ens ha pres el pèl —va dir el Rocco, mentre remenava entre els papers de l’escriptori de la se ny ora Anke, d’on l’Iris havia extret els plànols de la mina—. Aquí no hi ha res de tot això. —I què fem? —va dir el Mingo, i després va fer un glop de cervesa—. em al pla B? —Sense el mapa, trobar el bagul és com buscar una agulla en un paller. Jo, de moment, em conformaria amb els diners que podem treure d’aquesta bacona, marxaria de vacances, i després, a la tornada, amb calma, em posaria a revisar les galeries. —Hi ha més de vuitanta galeries, i un munt de nivells. —El Mingo va asse ny alar un dels papers que s’havia guardat a la motxilla—. Ja ho has llegit, el vell parla de set-cents metres de profunditat, és impossible buscar pertot arreu si ella no obre la boca... —Doncs l’amenacem... —Amb què? —Amb els gats. El Mingo va treure les granotes blanques de feinejar i en va llançar una al seu germà. —Com es deia el seu gat preferit? —Goliat! —va dir el Rocco, amb cara malèvola. —Doncs busquem el se

ny or Goliat... —va fer el gest de tallar-se el coll—, i li fem unes fotos. Si així i tot no ens explica el que volem saber, n’agafem un altre.

—S’ha acabat la comèdia dels nebots amables? —Temo que sí. De fet, crec que el pinso —va asse ny alar el sac enorme— es queda aquí; si tenen gana que es mengin els uns als altres, que n’hi ha molts. —Home, el gos també menja pinso. —El gos ja no ens serveix de res. Així que, per mi, si té gana que es mengi els gats. —Quan vols tens molta mala llet, Mingo. —Què vols que et digui —va dir ell, mentre es posava la granota blanca—. Jo només vull el que em correspon per herència, i si ella no cedeix... Es va apujar la cremallera i va asse ny alar la porta: —Vinga, anem a pencar una estona.

L’Spook va sortir disparat i l’Iris va provar de seguir-lo. L’animal es va ficar per un dels túnels petits que partien del principal, i tots sis van sentir com els lladrucs s’allu ny aven, rebotant per les parets de la mina en totes direccions. L’Iris va i l·l uminar el túnel des de l’entrada i va veure el seu gos. I el Gufo. Tots dos jugaven i saltironejaven, bojos d’alegria. La noia se’ls va agenollar al costat i va començar a acariciar el Gufo, que, tot i que estava més prim i anava molt brut, semblava estar força bé. —Així que era veritat, eeeh? El teu amic Spook t’havia ensumat i per això et va venir a buscar, oi? Bonic! El Gufo va remenar amb força la cua mentre li llepava la cara. El pobre gos duia el collar lligat a una llarga cadena que arribava a una mena de caseta prefabricada, vella i rovellada, tancada amb cadenat. Sobre la porta hi havia un cartell que deia: VESTIDOR. A dins s’hi sentien sorolls. —Sentiu l’olor? —L’Ian es va acostar a la caseta i es va posar a escoltar el renou que provenia de l’altre costat de la porta. —Sí. —La Daniela se li va posar al costat, buscant una finestra o una escletxa.

—Fa olor com de gat tancat —va intervenir el Gael, aixafant-li l’acudit a l’Ian intencionadament. L’Ian va trobar un finestró petit que amb prou feines feia dos pams al capdamunt de la caseta, i d’un salt s’hi va penjar per poder-s’hi abocar i fer una ullada a dins. Es va posar la llanterna a la boca i va enfocar l’interior del recinte: —Eggtan bééé! —Què? —La Daniela el mirava amb cara de veure un alienígena. L’Ian es va deixar caure i es va treure la llanterna de la boca: —Que els gats estan bé... Però aquí dins fa una pudor que tomba d’esquena. L’Hera es va apropar al cadenat de la porta i es va adonar que era enorme. —Això no ho podrem obrir sense la clau o un objecte contundent —va dir. El Gael es va posar immediatament a buscar alguna cosa per colpejar el pa ny . —Espereu un moment. —L’Iris estava deslligant la corretja del Gufo per alliberar-lo—. Serà millor que tornem. Si obrim la porta... Hi ha quaranta gats aquí dins, si surten estaran molt espantats, marxaran corrent i es poden perdre dins la mina. Anem a buscar la gent del centre d’acollida d’animals. La Daniela va encreuar els braços: —I ara sí que actuarem com persones racionals? L’Iris va somriure: —Sí se ny

ora, ara sí. Cap a fora! Però així que va acabar de deslligar-lo, el Gufo va sortir disparat, i l’Spook el va seguir ràpidament cap a l’interior d’un dels túnels. —Però si això no és cap a fora! —es va queixar la Daniela.

S’havia quedat adormit, i en algun moment el generador s’havia apagat. Així que ara tornava a estar a les fosques. El peu li feia més mal que mai, i tornava a tenir set i gana. Allò era horrorós. Va començar a sanglotar, perquè ni tan sols sabia on era el túnel pel qual havien marxat els dos homes. Quan va veure la primera llanterna avançant pel túnel, i encara que al davant hi havia dos gossos, un dels quals era el que li feia més ràbia del món mundial, es va posar contentíssim. Mai s’havia alegrat tant de veure el grupet de l’Iris al complet. —Apa, però si és el meu amic Tigretó —va dir l’Ian quan el va veure. El noi es va eixugar els ulls i va somriure: —Jo no soc el teu amic. —Ni ganes —va dir l’Ian, i el va ajudar a incorporar-se quan va veure que gairebé no es podia moure. L’Iris el va agafar per l’altre costat: —Què t’ha at? —No sé si és un esquinç o és que m’he trencat el turmell.

—Quina ficada de pota —va riure l’Ian. —Ara mateix, els teus acudits de merda em fan gràcia i tot —va dir el Tigretó—. Com m’heu trobat? —No hem estat nosaltres —va dir la Daniela—. Ha estat ell. I va asse ny alar el Gufo.

Mentre sortien per la porta de l’estació abandonada, el Rocco i el Mingo van aparèixer pel caminet de la pista de bàsquet. Quan els va veure, l’Iris va xiuxiuejar alguna cosa a la Daniela a cau d’orella; la noia va marxar en direcció contrària i es va creuar amb ells. Li van dedicar una mirada ràpida, però de seguida van centrar l’atenció en el grup que s’havia quedat a la porta de l’estació. El Mingo se’ls va posar al davant i va encreuar els braços: —Què se suposa que hi feu, aquí? —va dir, asse ny alant la porta que donava a les escales. —I a tu què t’importa, Mingo? —li va etzibar el Tigretó amb cara desafiant. A l’home li va estra ny ar que aquell mocós tan cregut sabés el seu nom, però va decidir ignorar-lo: —Aquí no s’hi pot baixar sense permís i... —Aleshores es va fixar en el Gufo—. Ei, aquest gos és nostre! El Gufo no semblava que hi estigués gaire d’acord i va començar a gru ny ir quan el Mingo se li va intentar apropar, però no va poder fer-ho, perquè tots li van barrar el pas. —Aquest gos és meu —va dir el Tigretó, que, tot i que continuava repenjant-se en l’Ian i estava esgotat, semblava bastant enfadat i disposat a buscar brega. —Mira, xaval, aquest gos no és teu. —Ni teu —va intervenir l’Iris. —Molt bé, vinga, deixeu de dir ximpleries i foteu el camp! —va cridar el

Mingo, començant a perdre la paciència. El seu germà es va apropar al Gufo amb la intenció de fer-lo baixar les escales, però l’Hera s’hi va posar enmig, i simplement li va somriure. —Mira, nena, no vull haver de donar-te una buf... El Mingo es va girar, estra ny at, quan va deixar de sentir la veu del seu germà, i es va sorprendre de veure’l agenollat amb les mans entre les cames i amb cara d’estar patint un dolor terrible. Just al costat hi havia una nena somrient, que en aquell moment semblava que tenia un atac de vergo ny a extrema. —Què ha at? —li va preguntar, alarmat. Però el seu germà no semblava capaç de dir res en aquell moment. El Mingo va perdre la paciència, es va despenjar la motxilla i va començar a buscar-hi alguna cosa dintre. —Compte, que té una navalla —els va dir el Tigretó. —Qui té una navalla? —va preguntar la Lleona. Tots es van girar, i llavors van veure que la Lleona, el Rateta, l’Anna i uns quants membres del centre d’acollida d’animals s’aproximaven a tota velocitat pel caminet, acompa ny ats per la Daniela. El Mingo va sospirar i es va tornar a penjar la motxilla:

—Ningú té cap navalla. El que a és que aquests nois s’han ficat aquí dins, que és un lloc molt perillós que hauria d’estar tapiat —va dir, asse ny alant la porta.

—És clar —va intervenir l’Iris—. Però primer convindria rescatar els gatets que teniu tancats allà baix, no et sembla? En aquell moment, el Mingo va sospirar, els va fer botifarra, va agafar el Rocco del braç i el va arrossegar pel camí en direcció a la pista. —No et preocupis —va dir l’Anna, mentre mirava com marxaven—. Al centre tenim totes les seves dades. Es menjaran una denúncia tan gran com un piano. L’Iris va somriure. I es va quedar a l·l ucinada de veure el Tigretó acariciant el cap del Gufo.

La se ny ora Anke estava asseguda en un banc del jardí de la residència; semblava tan sorruda i enfadada com sempre, i l’Iris va dubtar per un moment si era convenient venir a visitar-la. Va mirar l’Anna, que la va animar a fer un pas endavant. Quan la dona la va veure, li va fer un gest perquè se li assegués al costat. En seure, l’Iris va notar que, contra tot pronòstic, la se ny ora Anke feia més bona olor del que recordava. Pel que semblava, el canvi de vida li havia anat força bé. —Ja m’han explicat què han fet aquell parell de capsigra ny s —va dir, mirant-les—. Sento molt que us espantessin. I com van tractar aquell pobre gos... Però m’han dit que tots dos han rebut un bon càstig. Així n’aprendran. —Sí... però al final tot ha acabat bé —va explicar-li l’Iris—. Els gats ara estan al centre d’acollida. I el Gufo ha estat adoptat per un... —s’ho va pensar un moment abans de continuar— ...amic nostre. —Els gats haurien de viure aquí, amb mi. —La dona va asse ny alar al seu voltant mentre ho deia. —Bé... No poden viure aquí, però vostè els pot anar a veure sempre que vulgui —va intervenir l’Anna.

—Què? —De sobte la dona va canviar l’expressió, que va ser substituïda per una de profunda gratitud—. Ho dieu de debò? —És clar! Què es pensa que hi fem, aquí? —li va confirmar l’Anna—. L’hem vingut a buscar. La se ny ora Anke es va aixecar com si un ressort l’hagués impulsat: —No us esteu rient de mi, oi? —va dir, amb la veu entretallada per l’emoció. —De cap manera. He preguntat al centre si me la puc endur a ejar un parell d’hores. Mentre torni abans de l’hora de dinar, cap problema. —L’Anna li va oferir el braç perquè la dona s’hi agafés, cosa que ella va fer immediatament. Es van dirigir cap a la porta i l’Iris s’hi va afegir. —El se ny or Goliat es troba bé? —va preguntar en to preocupat la se ny ora Anke, aturant-se. —Està perfectament... Més gras que mai, l’hem hagut de posar a dieta. —Ai, el meu Goliat! Segur que aquells carallots no els alimentaven correctament —es va queixar l’anciana fent un esbufec. Després d’un silenci breu, en què totes tres van reprendre la marxa, l’Iris va dir: —Puc preguntar-li una cosa? —És clar —va contestar. —Què volien els seus nebots, dels gats?

—Dels gats? Res, filleta, només els interessava poder vendre casa meva i quedar-se els diners, però els vaig dir que si els feien alguna cosa no els deixaria vendre-la, així que suposo que per això els van dur a la mina. —És clar. —L’Anna va prosseguir el relat—. No els van deixar a la casa perquè els veïns no es queixessin del soroll... i perquè als túnels era més fàcil, després, acabar amb ells. —Va brandar el cap tristament—. I al Gufo se’l van endur perquè, com que és un rastrejador, els ajudava a no perdre’s pels túnels. Tot i tenir mapes dels túnels subterranis, era un laberint perillós. L’Iris va obrir la porta i va ajudar-la a baixar a la vorera. —I què hi buscaven, allà baix, els seus nebots? La se ny ora Anke va mirar al seu voltant, assegurant-se que ningú la sentís, i després va dir a l’Iris a cau d’orella: —Un tresor. —Oh! —va ser capaç de fer l’Iris, sorpresa—. Hi ha un tresor allà baix? La dona va assentir amb el cap, amb la mirada fixa en els ulls de l’Iris. —Doncs sí. Fa moltíssims a ny s van trobar una veta d’una cosa que abans no valia res, que es deia plata vella... El meu marit, que en aquella època era un dels engi ny ers de la mina, va començar a apilar aquella plata vella dins un bagul. No sé ben bé per què. Com et dic, no valia res. Al final, el bagul era tan gran i pesava tant que no es podia ni moure, així que el va deixar en una galeria abandonada. I allà s’hi va quedar durant molts a

ny s... Ell va morir i jo em vaig oblidar d’aquell bagul carregat de plata vella, fins que aquells dos poca-soltes s’hi van començar a interessar. —No he sentit a parlar mai d’aquesta cosa... plata vella —va dir l’Iris. —És clar, nena, perquè ara ja no se li diu així. Ara en diuen platí. I resulta que és més car que l’or. Quan van arribar al carrer, la se ny ora Anke es va girar cap a totes dues: —Gràcies per salvar els meus petitons. Elles li van tornar el somriure i l’Anna va asse ny alar la parada de taxis. —I van trobar el tresor? —li va preguntar l’Iris, encuriosida.

—Sense tenir un mapa és molt difícil trobar res... —va respondre l’anciana, somrient. L’Iris no es va poder resistir: —I existeix, el mapa? La se ny ora Anke li va picar l’ullet: —I tant que sí. Amb una X vermella que n’indica el lloc exacte i tot... Encara que no recordo on el vaig deixar.

Dragonxs 1. L’estació de metro fantasma Iván Ledesma i Kaos

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

© del text: Iván Ledesma, 2021 © de les il·lustracions: Juan Bermúdez Romero (Kaos), 2021 © d’aquesta edició: Edicions 62, S. A., 2021 Estrella Polar, Av. Diagonal, 662-664, 08034 Barcelona www.estrellapolar.cat [email protected]

Primera edició en llibre electrònic (epub): maig del 2021

ISBN: 978-84-18444-57-9

Conversió a llibre electrònic: Newcomlab, S. L. L.

www.newcomlab.com