Perdonin Que No Em Disculpi 551w65

Perdonin que no em disculpi

Ferran Cerdans Serra

segona selecció de narrativa breu —del 2003 al 2013—

Smashwords edition

“Una sinceritat intensa i rica conté a tots els éssers; una sinceritat elevada i brillant vessa sobre totes les coses.” Confuci

Taula

Declaració de l’escombriaire L’aparcament o la feina Simbiosi Carta de renúncia Una imatge i mil paraules Atrapats sense remei La processó de la Verge de Montserrat El refugi antifutbol Narcicisme sense complexos Superpoder adquirit Torna’m la porta, lladregot! Esprint a l’olímpica A Bohemian Way of Life Abans no s’espatlli la tarda Dubtes innecessaris Un sopar sofisticat Ocasions perdudes a gran velocitat Informe arqueològic

L’hecatombe canina L’any de la fava *2n Premi Núvol de contes 2013 La fi de l’Imperi ............ Dedicatòria Sobre l’autor Agraïments Crèdits

Declaració de l’escombriaire

L’escombra lliscava amb suavitat sobre la dura i polida Plaça Major. En arribar, però, a una capa fina de terra que havia aparegut durant la nit, vaig arrossegar tres o quatre fulles que no havia vist abans. La meva intenció era recollir-les d’una ada, però de sobte ja n’hi havia una dotzena que s’escamparen voleiant. Vaig gratar de nou la cuirassa de ciment que separa la ciutat de la natura i a cada escombrada sorgien fulles i més fulles d’un verd enrabiat, incontestable, que van ser les que van acabar inundant la plaça.

L’aparcament o la feina

Quan tocava llevar-se ha parat el despertador, sense adonar-se’n, i ha continuat dormint tres quarts d’hora més. Sol ar-li. Encara no ha pres cap cafè i el cervell es limita a mantenir al ralentí les funcions vitals. Comprova de nou la imatge del mòbil. Des que empra aquest mètode no perd tant temps cercant el vehicle abans d’anar a la feina. Hi apareix el Seat al davant de la fleca Núria, però la foto és del divendres. Dissabte va agafar-lo per anar a un concert, i en tornar de matinada no estava com per fer anar la càmera. Un dilluns més, en definitiva, no aconsegueix localitzar el cotxe. Després de donar unes voltes pels llocs més habituals —de fet, els únics en els quals existeix la possibilitat real d’aparcar—, el reconeix de lluny, no molt ben estacionat. O potser el reconeix, precisament, perquè no està gaire ben aparcat. Això nosaltres mai no ho sabrem. El parabrisa és ple de cagades d’ocell. Encara queda algun arbre al barri, pensa. Neteja el vidre amb poca traça i en acabat engega, gairebé a la primera. Maniobra lentament, surt endavant i es dirigeix a l’empresa. Quan arribi es prendrà el cafè doble que li demana el cos. De fet, el que més el motiva no és la responsabilitat professional sinó la cafetera exprés. En recordar-ne les línies ondulades i lluents, de suau acer inoxidable, una potent aroma de cafè envaeix el cotxe. Inventada per la ment, sí, però l’envaeix. A mesura que s’integra en el trànsit comença a fluir, ell també, a batzegades. Aquesta ciutat, malgrat que la governi una coalició d’esquerres, sembla dissenyada per als rics. És impossible estacionar si no és pagant, i els serveis públics només són útils per a qui no treballa. No és estrany que les distàncies entre classes sempre augmentin si tot es fa a mida de qui té el poder... La veu del GPS interromp aquestes reflexions i l’informa que els quilòmetres que el separen de la cafetera han augmentat. Malgrat que es dirigeix a la feina, en distància lineal se n’està allunyant.

Hi ha planificadors urbans que són molt de la broma; dissenyen tubs de sentit únic que et duen d’una punta a l’altra de la ciutat sense poder-ne sortir. Encara més, el tub en què està atrapat a pel seu carrer. Té nassos, després de la caminada que ha fet cercant el cotxe, que torni a ar per davant de casa. Ja es podria haver esperat que tornés el cotxe tot sol —pensa; i riu. Però just a l’alçada del portal, veu un forat entre un vehicle comercial i una furgoneta. Un lloc per aparcar al davant de casa. Miracle! Sense pensar-s’ho gens, seguint una rutina automatitzada per anys de supervivència urbana, posa els intermitents i aparca amb un parell de moviments. Un cop amb la posició guanyada, clava el fre com qui signa un contracte indefinit i truca a l’empresa. —Bon dia, digui —és la Carme. —Bon dia! —sc! Què fas que encara no ets aquí? Ha at alguna cosa? —Que si ha at alguna cosa? He trobat lloc per aparcar davant de casa! —Increïble! —la Carme visualitza la ubicació de cal sc, un pis que coneix prou bé per motius extralaborals. —Sí, sí, just al portal! De veritat que volia venir, eh? Però, clar, he vist el forat i no me n’he pogut estar. —Clar, una ocasió així no es pot deixar escapar, però no sé com ho veuran per aquí. —M’és igual com ho vegin, no penso deixar un lloc davant de casa per venir a la feina. —Doncs mira: a’m una foto amb el mòbil en què es vegi el teu cotxe i casa teva, que si no no s’ho creuran. —D’acord, ara te la o. Penses en tot! —Gràcies, sc, ets un sol. —I abans que la Carme no pengi, la sent respondre una altra trucada.

En un primer moment s’alegra que tot hagi anat bé, però de seguida l’envaeix una sensació de buidor mesclada amb tristor. Potser sí que era una oportunitat única, però hauria d’haver anat a la feina. A casa no en té, de cafetera exprés.

Simbiosi

Me la vaig trobar a la porta un dia que nevava. El primer impuls va ser de rebuig: suposava una nova responsabilitat i, sobretot, una amenaça per a l’equilibri que gaudia a casa. Però quan m’havia convençut d’això a mi mateix, vaig mirar-la als ulls i va moure la cua. Vaig posar-li Elur, que significa neu. Aquella mateixa tarda em va prendre el racó de sofà, però vaig cedir per afavorir la convivència. Les volves que tacaven l’espès pelatge negre es van fondre amb l’escalfor de la llar. Amb el temps, ens vam anar adaptant l’un a l’altra. Sortint a ejar vam traçar una ruta per les diferents places en què els gossos es relacionaven mentre els amos feien guàrdia —les batudes de la Policia Local eren freqüents—. Ens jugàvem una multa per dur-los deslligats, però aquesta activitat clandestina garantia a la ciutat una població canina sana. A voltes em feia mandra ar per aquests focus de resistència, quan no tenia ganes de socialitzar-me, però l’Elur sempre trobava la manera de fer-me anar on volia. Semblava que m’estava fent cas i que ens n’allunyàvem, però tot d’un plegat ja hi érem. En aquells temps anava al migdia al gimnàs, però em va fer adonar que al sofà s’hi estava molt bé; que em podia prendre la vida amb més tranquil·litat. Fa un parell d’anys vaig demanar una reducció de jornada. Ho celebràvem cada tarda amb un festival de galetes i xocolata. Més endavant vaig deixar la feina del tot —no porta gaire bé això de quedar-se sola—, i de moment anem tirant de l’atur. Amb prou feines ens arriba per al lloguer, però les dificultats ens han unit. M’encanta cuinar per als dos i compartir els guisats. Primer comença l’Elur — amb el menjar no està per bromes i si intento avançar-me em borda—, però sempre me’n deixa el suficient. Jo me’n puc fer més si ho necessito, en canvi ella depèn de mi; ens hem d’anar ajudant. He après molt de la meva gossa: menjar en un cubell és molt més pràctic, fins i tot a l’hora de netejar. A la pica només hi tenim el de la manduca i el de l’aigua; no ens compliquem la vida.

Els plaers gastronòmics i la manca d’exercici, però, s’han anat notant. Cada cop que descarto uns pantalons que ja no m’entren l’observo ajaguda al llit, ben grassa i rodona. Al mirall de cos complet començàvem a semblar dues boletes, l’Elur de pèl i jo de greix. Per això el vam treure. Abans m’emocionava quan m’engreixava l’equivalent del que ho feia l’Elur. Per exemple: ella guanyava un quilo en una setmana i jo quatre, que en proporció seria el mateix. Anàvem a la par. Però vaig comprar una bàscula industrial i ara ens pesem plegats. Així no se sap de qui són els quilos que tenim de més respecte a la setmana anterior. Fins fa poc sortia al carrer en començar el dia i arreplegava el que podia: un bocí de magdalena trepitjada per aquí, un crostó d’entrepà més enllà... Ho anava recollint en una motxilla. Quan la tenia plena, subjectava l’última troballa amb les dents i tornava cap a casa, sovint a quatre grapes. Però amb el temps m’he anat sentint més pesat i ha arribat un moment que no ens movem del sofà. Últimament demanem pinso a domicili, sobretot els dies de partit. No tot poden ser avantatges en la nostra relació. Primer es va negar a sortir quan feia molt sol o quan plovia; ara no vol fer-ho mai. Les noies candidates a parella han de rebre el seu vistiplau i de moment no n’ha acceptada cap. Ja no quedo amb ningú; em sento apartat de la vida social. A vegades penso que és una gelosa, que tot això és per la seva influència, que m’ha dut a la desídia i a l’abandonament. Però quan projecto així en l’Elur les meves frustracions sempre se m’acosta, em llepa la mà i em refaig. Per molt mal dades que vagin no puc deixar de pensar que, en realitat, aquell dia de neu que me la vaig trobar, va ser ella que em va escollir a mi.

Carta de renúncia

Manresa, 25 de juny del 2012

Benvolguts senyors,

Quan vaig conèixer la seva llista Robinson d’exclusió publicitària, vaig donarm’hi d’alta de seguida. Volia oblidar-me de les trucades que m’interrompien la feina de manera continuada. Volia deslliurar-me també de les ofertes no desitjades que m’atapeïen la bústia cada dia —entre tanta fullaraca, havia estat a punt d’extraviar alguna carta important. Tinc la sensació que tota la vida han intentat vendre’m els mateixos productes amb els mateixos anuncis, i no em refereixo només als detergents. Per això, abans de la Robinson ho havia intentat amb un adhesiu de l’ajuntament que diu “Publicitat no”. De mica en mica el van anar llevant, fins que només en van quedar restes de cola i la bústia es va tornar a omplir de paperots. Les diferències en efectivitat dels dos mètodes són evidents. L’única millora que proposaria al seu servei és que inclogui la propaganda política. Què és un partit sinó una empresa de sembra, recol·lecció i transformació de vots en diners? Però el problema de la llista Robinson no són els petits canvis que s’hi podrien introduir, sinó, precisament, que funciona massa bé. Des que em vaig donar d’alta ningú no m’escriu. Si comparo la buidor de la meva bústia amb l’atapeïment que gaudeixen les dels veïns, em sento trist. Cada vegada que hi entreveig un sobre blanc m’emociono, tot per decebre’m en copsar el logotip de l’ajuntament o de l’agència d’assegurances. Aquest armariet de metall s’ha convertit, doncs, en una metàfora de mi mateix;

la solitud que m’acompanya —tan romàntica i poètica com inable— s’emmiralla cada dia en la bústia abandonada. Per si això fos poc, tampoc no em truca ningú. Quan miro el telèfon inert, animaló plastificat, recordo els temps en què em trucaven cada tarda per fer-me tot tipus de propostes comercials. Ara, en canvi, ni tan sols aparec a la guia i posseeixo un telèfon mut i desaprofitat com jo. N’he oblidat el timbre. Abans no m’escrivia ni em trucava ningú si no era per vendre’m alguna cosa, és cert. Però jo existia —recalco el jo i el verb existir. Ara sóc un no-res i ningú no em té en compte. A mi qui em parla? A mi qui m’escolta? És aquesta buidor inable la que m’ha empès a renunciar a la llista Robinson. Estic segur que la meva bústia recuperarà l’esplendor i que en unes setmanes podré recollir la vintena de cartes que cada dia reben els veïns. Moltes gràcies per la seva atenció,

Salutacions cordials,

Nafra Cendrers

P.D. Els agrairé immensament que em contestin aquesta carta per correu.

Una imatge i mil paraules

S’acabaven de conèixer en un aniversari en el qual eren les úniques persones alienes a la colla. Es creuaven pels adissos amb el got a la mà, mirant alternativament a terra, al rellotge i per la finestra. Si algú els observava, somreien. El Ramon va necessitar quatre cerveses per proposar-li el tast d’un sirah que tenia a casa. —Tens condons? —va respondre la Clara. A ell li va agradar força com enfocava el tema. Un cop al pis, el qual, més que pujar-hi, s’havia d’escalar, va recordar que havia quedat amb la Maria per després de la festa. Amb aquesta amiga hi mantenia una relació purament sexual; cap dels dos no volia res més. El Ramon sabia que apareixeria i que no podia trucar-li per anul·lar la cita. Feia temps que es coneixien i la Maria apagava el telèfon quan quedaven, precisament, per impedir que es pogués fer enrere en l’últim moment. Així que, mentre la Clara era al lavabo, va arrencar la solapa d’una capsa de galetes i l’encastà entre la campana i el martellet del timbre. D’aquesta manera, si la Maria trucava, no se sentiria res. No descarteu que aquesta empescada us sigui útil algun dia. La Clara va trigar a sortir. Semblava freda i distant, com si no recordés què havia anat a fer allí. El Ramon esperava al sofà en mitjons i calçotets, una escena que es repetia cada cap de setmana amb una noia diferent. S’acostà a ella, però quan pretenia besar-la als llavis la Clara s’apartà; tampoc no responia a les carícies, i li parava les mans quan intentava descordar-li la camisa o arromangar-li les faldilles. —No em poses —li va dir, sense mirar-lo. Aquesta afirmació rotunda i en aparença contradictòria amb el motiu de l’escapada, va ser tot un sotrac. Era una

frase que solia ser l’excusa d’un cert tipus d’amics quan la cosa no s’aixecava. Això el va deixar encara més descol·locat. Sempre penses que a tu no et arà; en aquest cas, que a tu no te la diran. —No sents olor de socarrim? —continuà, com per treure pes al que acabava de dir. El tuf de timbre cremat s’escampava per la casa i ja havia arribat al menjador. —Em sembla que sóc jo. —respongué ell amb cara de víctima. Indiferent, la Clara va començar a mirar al voltant, per tot el menjador. Va veure un retrat sobre el televisor, s’aixecà a agafar-lo i es va tornar a asseure amb la foto a les mans, reviscolada. —Ets tu de més jove! Que guapo! —s’humitejà els llavis i va enretirar una mà del marc, que es va endur a l’entrecuix, per sobre les calces. Amb l’altra mà sostenia la imatge a l’altura dels ulls, gairebé cobrint-se la cara. El Ramon l’observava mut. Va pensar a fer-la fora i deixar entrar la Maria, però llavors ja era massa tard: segurament s’havia cansat d’insistir i se n’havia anat enfadada, després de cremar el timbre. Fent un esforç per adaptar-se a la situació, va recordar on tenia la caixa de llauna amb les fotografies velles i va anar-la a buscar. Així, mentre li anava mostrant fotos de quan era més jove, ella es va escórrer tres vegades amb els dits. L’orgasme més gran el va originar el podi dels campionats de natació juvenils; el Ramon hi havia guanyat cinc medalles i un trofeu de llauna.

Atrapats sense remei

L’Andrea està perfeccionant els seus guisats aquests dies. Des del diumenge que intentem tornar a casa però per molt que a vegades creguem haver-nos-en sortit, la fórmula que ens permetria partir se’ns presenta cada cop més indesxifrable. En l’instant que sembla el definitiu, quan formem una rotllana al menjador i tan sols faltaria dir-nos “fins aviat” o “a reveure” i abandonar el pis, es produeix un silenci inoportú. Llavors algú es veu amb l’obligació de trencar-lo, no fos cas que prenguéssim mal. Lliure en societat, el silenci és una pantera d’ullals famolencs. Ens continuem mirant amb somriures modèlics fins que el mateix d’abans, o bé un de diferent, pronuncia un comentari fora de test per abatre la incòmoda pantera. Finalment, un cop esgotats tot els recursos acceptables, ja només queda comentar el temps. Hem tocat fons. Jo sóc dels primers a asseure’m. Agafo la cadira que tinc més a prop i em demano un cafè curt. De mica en mica els altres s’entaulen. —No ens podem pas quedar aquí drets; millor que prenguem seient —adverteix l’Andrea, intentant revifar la conversa a partir del ble fumejant que duem entre mans. Aleshores se’n va a la cuina a preparar-nos l’esmorzar, el dinar o bé el sopar, segons la fracció del dia en què s’ha produït l’intent. Arribats a aquest punt, ja és inevitable posposar-ho tot per després de la sobretaula; o bé fins l’endemà al matí, en el cas del sopar, per evitar els controls de potència pulmonar dels mossos. No podem anar-nos-en amb un mal regust de boca, i un silenci incòmode no és la millor manera de mostrar satisfacció per les hores compartides. Ambdues parts considerem, doncs —encara que a mi ningú no m’ha demanat res—, que fins que no ens surti un acomiadament natural, no forçat, no podem marxar d’aquesta casa.

Estic segur, però, que algun dia tot rutllarà: ens acomiadarem agitant les mans; ens acostarem a la sortida, l’obrirem, somriurem fins a l’ascensor. Després d’uns instants en què la porta semblarà haver entrat en un bucle, talment un lector de DVD oferint una imatge congelada, es tancarà. Llavors, esperant que no se’n vagi la llum, baixarem tots els pisos que ens separen del carrer i serem lliures.

La processó de la Verge de Montserrat

L’havien espifiada. Duien un grup de moda que escoltaves a totes hores; les seves cançons circulaven per la ciutat en les ràdios dels cotxes i vessaven de balcons i finestres. Però el recinte habilitat per al concert era una petita plaça del barri vell i les entrades s’esgotaren en dos dies. Una gernació d’individus, sense cap intenció de rendir-nos, ens hi havíem dirigit amb l’esperança d’aconseguir un bitllet per a aquell tren que s’allunyava. Gran part del lumpen manresà, doncs, s’acumulava al voltant d’una fràgil barraca on havien entaforat una noia i algunes entrades d’última hora. Un cop esgotades, deu minuts després d’aixecar la finestreta, vam optar per la solució més fàcil: l’allau indiscriminada. Quan algú crida aquest nom la decisió ja és presa. Per molt que l’endemà el típic de torn vulgui adjudicar-se’n la idea inicial, es tracta d’una iniciativa espontània i col·lectiva. Aquest moviment tàctic, més propi de la Primera Guerra Mundial, consisteix a desbordar les forces enemigues —en aquests cas dos agents de seguretat i uns quants organitzadors— mitjançant una allau humana imparable. La pràctica és igual de rudimentària que la teoria. Així que pressionàrem alhora en direcció a l’entrada. Però quan la massa anònima topà amb els defensors del recinte, les forces encara eren prou equilibrades i vam rebotar. Com que tampoc no ens hi vèiem i simplement empenyíem endavant, vam envoltar la taquilla, que era al mig del pas. La pressió era tan gran que l’arrencàrem i l’elevàrem cap amunt; la fusta cedí i s’esberlà i la caseta esclatà. Ningú no es va preocupar gaire de les monedes que saltaven ni dels bitllets que volaven. La noia de les entrades, una estudiant que havia acceptat ser explotada per unes hores, resistia captiva entre els travessers. No demanava auxili, tampoc no ens insultava. Només xisclava “Mare de Déu”, “Verge Maria” i coses semblants. —Visca la Verge de Montserrat! —cridà algú.

Avançava la Verge, doncs, a la deriva, empesa per deu tones de carn diluïdes en alcohol. Ho arrasàrem tot: tanques, organitzadors, col·laboradors i agents de seguretat. El públic que cobria l’aforament oficial feia dues hores que esperava a dins l’inici del concert. Encara que una part oferí resistència verbal, la majoria reculà. Veure irrompre dotzenes de cumbes, skins, ecopijos, punkis i heavies tots barrejats amb un objectiu en comú, carregant una taquilla de la qual sortien dos braços i dues cames i cridant com bàrbars, no deu ser per prendre-s’ho de conya. Fou llavors quan els membres de l’organització, en un acte reflex que els honora, varen córrer a treure les tanques de l’altre extrem del recinte. D’aquesta manera, a mesura que entràvem nosaltres, els que havien pagat l’entrada sortien expulsats per l’altra banda; i tot això, just a temps que comencés el concert amb normalitat. Així que, si us n’expliquen una altra versió, no en feu ni cas: fou l’organització, realment, la que va evitar el desastre.

El refugi antifutbol

Per molt bé que planifiquis la ruta sempre acabes topant amb el eig, però per primera vegada des que vivia a Manresa, quan va arribar al tram dedicat al safareig (en el qual no es pot seure si no és pagant) no es va sentir observat. No hi havia ningú a l’enfilall doble de cadires incòmodes, de color verd granota, que donen el toc de mal gust a l’avinguda. A banda i banda s’amuntegaven grupets seguint com podien el partit del segle. Ja en duien cinc o sis aquell any; si fos un rei es diria Joan I l’Esperat —es deia el Jofre, que rumiant, rumiant, va trobar un bar que semblava buit i hi entrà. A mode d’aperitiu, va demanar una cervesa artesana però només tenien refrescs industrials d’aquests que també anomenen, misteriosament, cervesa. Va preferir una llimonada. Quan ja s’havia decidit després d’estudiar la carta de tapes (sempre les voldria tastar totes), s’acostà al cambrer que netejava vasos a la pica. —Em prens nota? —Ha, ha, ha, ara mateix tanco! —va riure enfora, ostentant una felicitat a prova de desgràcies petites, mitjanes i grans. En veure la cara de sorpresa del seu únic client, va aclarir-li: —No veus que no vindrà ningú? Aquí no em el partit! — i va convidar-lo amb un gest que observés el seu voltant. —Quina llàstima, per un partit que segur que és una mediocritat. —Sí, però als fanàtics això els és igual, noi. El Jofre continuà ejant amb les mans a les butxaques fins que es trobà el cinema. Quan era petit, els diumenges que no havia fet els deures resava “Ja sé que mai no et faig cas, però, si us plau, fes que demà no em toqui corregir”. El cine li recordà les seves pregàries: de cop i volta redescobria quelcom que tenia abandonat i que era possible que servís per a alguna cosa. Podia ser la salvació de la jornada futbolística; hi trobaria menjar, un lloc per seure i una distracció, i tot això sense trompetes.

La noia de l’entrada li va servir una ració gran de crispetes ensucrades i un refresc de llimona gegant; el sucre suficient com per acabar amb tots els diabètics del barri. Després de tornar-li el canvi, continuà el llibre que s’havia endut a la feina. En devia tenir prevista poca. Tot i que pel posat i la traça ant pàgines es reconeixia que era una lectora habitual, el llegia com qui mastega xiclet per controlar els nervis. —Com van? —li demanà aixecant els ulls. —Em sembla que zero a zero, no han sonat coets ni petards. —És cert, jo no he sentit res encara —respongué ella mirant-se’l, per la seva indiferència pel resultat, com es miraria un alienígena saquejant-li la rovellonera amb una bossa del Caprabo. Va triar la peli per eliminació. No coneixia ni tan sols l’actriu encarregada de fer de dona florer —parlem d’un cinema en el qual aven, majoritàriament, pel·lis de Hollywood. La seva aversió al futbol no era contra l’esport en si, que havia practicat durant anys, sinó contra el seu ús com a eina de control social. Què es pot esperar d’un negoci que celebra els partits bons com quelcom extraordinari? Diuen d’aquests que “creen afició”, però els dolents no fan que se’n perdi. L’afició al futbol sempre creix, doncs, i els que no en som fanàtics no ho som encara: és una condició transitòria... Amb aquestes reflexions de butaca s’adonà que, a la seva manera, també n’era seguidor. I hauria continuat reflexionant si no fos perquè li va semblar escoltar en Puyal amb veu de transistor mono a piles, d’aquests que s’enduien abans els avis al parc. Intentà assegurar-se, parant l’orella, que no era una al·lucinació deguda a la ingesta massiva de sucre. En canviar la seqüència a la pantalla, el so ambiental pujà de volum: botzines, cotxes, autobusos, compradors d’or... però en Puyal resistia i continuava la retransmissió encara amb més força. S’aixecà decidit, va mirar amunt i seguí la llumeta del projector. A mesura que s’acostava, el balanç entre la pel·li i en Puyal s’anava desequilibrant a favor del locutor. Quan fou just a sota, tocant a la paret, sentia la narració amb claredat.

Va sortir de la sala, es dirigí a la noia de l’entrada i li digué embarbussant-se: —El projectista està escoltant el partit! Ella agafà el llibre, se’l posà sobre els pits abraçant-lo i el va guiar a través de les instal·lacions; potser per ajudar-lo, potser perquè si era veritat podria seguir alguna jugada. En arribar a la porta ella s’apartà a un costat i el Jofre, que venia embalat, va obrir d’una empenta. L’operari restava palplantat al costat del projector, amb les cames obertes i un dit als llavis. La noia de l’entrada exclamà: —És un penal! I seguidament cridaren a la vegada: —Goooooool! L’operari i la noia del bar xisclaven i s’abraçaven. Després d’uns instants dubtosos, el Jofre es deixà anar i s’hi va afegir. Tampoc no ava res per celebrar un gol; al cap i a la fi, ell també era un seguidor, es deia, bé que es mirava la secció d’esports cada matí. Va agafar la noia per la cintura i tornaren a la sala de projecció ballant la conga, fent una parada per repostar crispetes. L’operari havia injectat l’àudio del transistor al sistema d’amplificadors del cine i s’acomodaren a les butaques a veure la pel·li amb el Puyal de fons. Així seguiren el partit entre persecucions, derrapades i accidents, amb la retransmissió d’en Puyal de banda sonora. A voltes, un córner coincidia amb una escena de suspens (el protagonista d’esquena a la paret i el dolent molt dolent apuntant-lo amb una pistola). I era llavors quan el trio més gaudia de l’invent. Quan encengueren els llums, mentre encara aven els crèdits, van descobrir diverses persones arraulides que havien estat seguint el partit pel·liculat. Havien at sense pagar, en no trobar cap empleat, i l’oferta els havia semblat prou interessant. Tornant cap a casa, el Jofre veia d’una altra manera la gent que s’amuntegava als bars, llavors més a fora que a dins, celebrant la victòria. Pobrets, pensava, quina

llàstima haver de veure un partit en aquestes condicions, amb unes pantalles tan petites, tota l’estona amb el fons verd i llum artificial, sense cap persecució; i ni parlar-ne, d’explosions! I que incòmodes que són els tamborets de bar comparats amb les butaques del cinema.

Narcicisme sense complexos

En acabar, la Marta es treu la màscara immediatament per respirar millor. S’ofega. Com de costum, el Jordi, que s’ha limitat a trempar i acariciar-li la pell de làtex, se li ha avançat: —Jo a sota! Ella s’ha resignat a manxar al damunt, agenollada, perquè en realitat li és indiferent el que faci ell —que de fet podria ser qualsevol altre—, i perquè de ada fa exercici. El Jordi continua immòbil; sempre roman quiet durant una estona, esbufegant a través dels forats del nas que ell sí que féu a la màscara. La Marta no en volia perquè la sensació d’ofec l’excita. Les varen confeccionar utilitzant les seves cares de motlle, i després cadascú pintà la pròpia amb els cosmètics d’ella. De les poques coses que han fet junts últimament. La Marta guarda la seva rèplica a l’armari, i la hi col·loca al Jordi abans de començar. El Jordi, en canvi, col·loca la màscara de Jordi al cap de la Marta sempre a l’últim moment, per evitar que s’ofegui abans d’hora.

Superpoder adquirit

Els dies anteriors a la cita el Paco no va dormir a causa de l’avatar, que dansava per l’habitació fent pampallugues amb colors lluminosos i en negatiu. Ella no l’havia canviat durant els dos anys que feia que parlaven. La mirada en biaix, lleugerament de costat i mostrant uns pits volumètricament generosos, se li havia clavat al cervell. Frisava per tenir-la al davant; o millor encara, per tenir-la al davant de perfil. Es va dirigir al punt de trobada sense dutxar-se: no aconseguia subjectar el mànec, que li havia patinat diverses vegades. El seu aspecte rondava entre Robinson Crusoe i un gos abandonat de benzinera, d’aquests que esmorzen oli de motor i sopen un filtre d’aire amb marques de pneumàtic de camió. Malgrat veure-hi doble per la manca de descans, va fer-se camí fins a la porta del bar on havien quedat. En un primer moment s’equivocà d’imatge doblada. Intentant empomar el mànec replicat, perdé l’equilibri en trobar-se aire on esperava una sòlida maneta i gairebé va caure enrere. En refer-se engrapà la imatge de l’esquerra, que era la bona, va empènyer i s’esclafà els morros contra el vidre. Mantenint el pany subjectat amb força va concentrar-se de nou i estirà cap a ell. Es colpejà altra vegada amb la porta, que havia fet topall amb els peus, però maniobrant amb el cos feixuc aconseguí entrar a l’establiment. Éra just al davant d’una barra d’acer inoxidable amb mirall al fons. Per llarga que fos només hi havia dues persones, que el miraven com mirarien un gos abandonat de benzinera. A la banda interior, el cambrer; a l’exterior, una noia. Era ella; ella! Però tenia braços, cames amb pèls, dits als peus i a les mans, ungles que de tant en tant havia de tallar (qui sap si mossegar), aixelles que si suava feien pudor i, això ja el superava, un gran forat del cul. És més, per la seva cara de satisfacció, que es distingia sota la de sorpresa, es diria que acabava de fer-lo anar ―al fons a la dreta se sentia l’aigua omplint de nou el dipòsit de la comuna.

El Paco va girar cua tan de pressa com li fou possible. Després d’equivocar-se de nou diverses vegades amb el mànec de la porta (que si es tiba, que si s’empeny, que si perdo l’equilibri, que si la bloquejo amb els peus...), la va empentar enfora amb les dues mans i va aconseguir fugir del bar. Aquella mateixa tarda va crear l’oenagé Salvem la Humanitat d’Internet, dedicada a alertar sobre els perills de l’anonimat a la xarxa, i des de llavors ha adquirit un superpoder impressionant: només mirar-la, sap si per obrir una porta s’ha de tibar enfora o bé empènyer cap endins.

Torna’m la porta, lladregot!

Tot pujant l’equipatge al tren, vaig notar una sobrecàrrega respecte al viatge d’anada. La vaig atribuir als embotits de l’Àngela, que sempre s’endú un record gastronòmic del país que hem visitat; allò que més ens ha sorprès del que hem tastat durant el viatge. El que mai no m’hauria imaginat és que dins la maleta hi havia una porta. El cas és que en arribar a casa el telèfon sonava. Un dia qualsevol hauria deixat les bosses a terra i hauria entrat esperitat, tot per arribar a temps d’escoltar el clic que indica la fi de la trucada. Però aquell no era un dia qualsevol, i encara que vaig entrar amb tota la calma, en aixecar l’auricular hi havia algú a l’altra banda. El meu interlocutor tenia moltes ganes de parlar amb mi, però sospito que si m’hagués tingut al davant no s’hauria acontentat a cridar-me a l’orella. Segons em va dir l’Àngela (vaig ar-li de seguida l’aparell, ja que de rus no n’entenc ni un borrall), m’havia endut la porta de casa seva a dins la càmera fotogràfica. És ben cert que, un cop a Rússia, m’havia donat per retratar portes. En la seva posada hi havíem dormit una nit i l’endemà, en partir, no vaig poder-me’n estar. Era una porta molt maca. Vaig pitjar el disparador i vaig córrer cap al cotxe, que la meva companya, amb la intenció d’aprofitar el bon dia, ja havia engegat; la conec del tot capaç de deixar-me a terra. Això encara féu malpensar més el pobre home, que m’havia vist sortir corrent. Per si no n’hi hagués prou, el rus, en fer una foto per tenir una prova del delicte, es va deixar la casa tan sols amb les dues parets laterals i la teulada, talment un cobert on guardar el tractor; els mobles i tot cap dins el rotlle. Mentre l’Àngela em traduïa els detalls simultàniament, vaig comprovar que la sobrecàrrega provenia de la càmera. Pel que sembla, la foto del rus ve per correu. No té cap sentit, però ell ens l’envià per si no fèiem cas de les seves paraules. Ha afegit el dineral de l’enviament a la demanda. A l’oficina es devien pensar que era mercuri, però diu que no podia

fer-ne cap còpia per quedar-se amb l’original; segurament amb raó. Malgrat tots els indicis en contra, tenim possibilitats. Es veu que els de l’assegurança li han comentat que, per a qualsevol reclamació, cal enviar-los una foto dels desperfectes. I, evidentment, el rus es nega a fer-la: no vol quedar-se sense la que era fins ahir la seva casa, és a dir, el cobert on guarda ara el tractor.

Esprint a l’olímpica

Formava part dels quatre nedadors escapats de la final. Si en deixava un enrere, doncs, tenia medalla assegurada. Calia, per a això, deixar de pensar i dedicar tota l’energia a impulsar-se, transmetent la força a l’aigua mitjançant braçades potents. A la meitat de la prova se sentia exhaust, però continuava generant més i més calor. La temperatura augmentava a cada segon. Un cop cedit el control del cos a l’instint atàvic, podia observar des de fora com intentava guanyar la cursa, fusionant la matèria per obtenir més energia —si bé ell es conformava amb el podi, el seu inconscient volia la medalla d’or. Els últims vint metres la piscina bullia. Mai no havia experimentat una cremor tan intensa, ni tan sols amb febres altes, però malgrat que fonia òrgans i músculs per extreure’n més potència no aconseguia distanciar-se. Fruit d’aquesta pèrdua de massa, el banyador es destensà i quedà enrere; els tendons s’afluixaren i els peus van començar a ballar solts; els braços es desmuntaven quan els greixos van entrar en combustió. El que restava dels nedadors es volatilitzà en l’esprint final i va formar un núvol d’aigua evaporada, greix i sang que feia olor de pollastre rostit i que s’expandí fins a omplir tot el recinte. En esvanir-se la boira, el sistema electrònic indicava un nou rècord dels campionats al carril número quatre. A l’aigua tremolosa hi suraven banyadors, gorres i restes personals que semblaven haver abandonat la cursa abans d’hora. El seu dit índex de la mà esquerra havia guanyat, per inèrcia, just davant de les ulleres del carril número sis, que van fer plata.

A Bohemian Way of Life

Ala meva vida hi han entrat i sortit moltes persones; algunes m’han deixat empremta, d’altres les he oblidat, però totes formen part de mi. Aquesta colla va entrar pel broc gros sense avisar, i encara no n’ha sortit. Els vaig conèixer un matí d’empalmada a la vora de l’estufa d’una vella tasca manresana; una illa de caliu que resistia en un mar de bars de disseny. La clientela habitual havia anat morint o ja no tenia diners per sortir, i els era molt difícil captar-ne de nova. Mentre jo em recargolava de dolor perquè la noia que m’agradava se n’havia anat amb un meu examic a qui havia engegat feia temps, ells feien acudits perquè s’havien quedat tirats sense diners. Citaven a discreció els filòsofs primerencs, dels quals se sabien de memòria aforismes colpidors, d’aquests que ara es venen refregits en llibres de coaching. El seu autor preferit era Epictet i el seu lema era “Les coses i les persones no són el que volem que siguin ni el que semblen ser; són el que són.” A mi se’m feia difícil entendre’ls al principi, no només per les converses filosòfiques sinó també per les diferències evolutives: jo encara no m’havia format una base sòlida i anava poruc pel món; ells, en canvi, es bevien la vida a raig. Aquell primer dia em van convidar a casa seva i, després de vèncer un cert impuls de rebuig en ser una colla exclusivament masculina, vaig accedir-hi. En el mas, malgrat ser a deu minuts de la ciutat, gaudien d’un paisatge bellíssim. Disposaven d’un rebost atapeït de cereals integrals, herbes del camp i espècies d’olors saborosos. Bevien aigua deliciosa d’una font propera que regava també l’hort, a vessar de verdures fresques, de colors desconeguts per a mi. Ho compartien tot, sense presses. Aquell dia es van abraçar més vegades que jo en la meva vida.

Vaig unir-me a la causa aportant-hi els meus estalvis, amb la idea de comprar un tractor. Però lluny d’això, i aquí sí que em vaig sentir espiritualment inferior, van organitzar una festa gastronòmica, musical i etílica. Com anhelo aquella sensació de llibertat, aquells deu dies en què alimentàrem el gaudi comunitari; cadascú aportava energia al jo col·lectiu i aquest ens la retornava multiplicada per deu —com a mínim.Només comptava viure el moment. Però, com tot, el moment també es va acabar. Al final de la festa, la meva aportació monetària s’havia esgotat i el rebost era buit. Amb prou feines em podia posar de quatre grapes, però tot i així vaig aconseguir sortir a l’exterior, encuriosit pel terrabastall que m’havia despertat. Hi havia quatre taxis a l’era, que a mi em semblaven ovnis lluents. Un per a cadascun d’ells. Mentre carregaven l’equipatge, les taules de surf i els esquís als maleters, em van llançar les claus de la casa per si m’hi volia quedar. ―Almenys que hi visqui algú —em suggerí un. ―A l’hivern hi fa massa fred, en aquesta casa —s’excusà un altre. Un tornava amb la seva mare, amb qui viu mandrosament fins que pot pispar-li uns bitllets del feix que amaga en una caixa de Partagás. L’altre se n’anava a la segona residència familiar, on té calefacció pagada pels pares, que el cap de setmana el visiten amb la cuinera. La resta ingressa cada mes un xec de la família, als seus prop de quaranta anys, que els permet viure a pensió completa en un hotel sense encant molt proper. —Així qualsevol! —vaig cridar, encara a quatre grapes, aixecant el puny. Però la meva actitud grollera, impròpia d’un individu madur, va ser resposta amb una lliçó de comiat: —No coneixes el secret? Si vols una cosa de veritat, demana-la amb tota l’ànima a l’univers, visualitza-la, i es farà realitat. —Tot seguit van marxar amb les seves rastes, arracades i collarets multiculturals. No he oblidat aquestes paraules. Cada dia surto a meditar a l’era per

sincronitzar-me amb el ritme de les estrelles. Sé que, si el demano amb tota l’ànima, el taxi que estic visualitzant es farà realitat i em durà al xalet que dissenyo mentalment a les hores mortes —només em falta decidir-me entre l’acabat d’obra vista o bé un to llimona amb tocs de marró.

Abans no s’espatlli la tarda

Si no hagués estat al principi de la primavera, quan tothom va àvid de sol, el persistent bany de llum els hauria molestat, empipat i tot potser; però després d’un hivern tapat i plujós, trobaven reconfortant tanta claror. Aquella tarda, a més, qualsevol fet tenia un sentit especial; ho pinzellaven tot amb un vernís d’alegria riallera. Pel seu compte però al mateix temps, ambdós havien decidit que la història ja s’allargava massa: havia arribat l’hora de llançar-se. Amb aquesta conclusió en comú, fruit d’una lògica natural, havien quedat al parc on solien xerrar fins a exhaurir les hores. Mentre jugaven a cartes o fruïen de senzills pícnics improvisats, les parelles mig ocultes mig a la vista entre els matolls sempre havien despertat la seva curiositat. A voltes, quan un dels duets deixava el que estava fent per besar-se, es miraven amb complicitat. Ell li deia amb els ulls que ja anava sent hora; ella li transmetia el mateix, però fent veure que deia tot el contrari, encara que de tal manera que ell ho copsés però sense estar-ne gens segur. En fi, o bé ets dona o bé en coneixes alguna, així que ja saps de què parlo: es tracta que els nois no entenguem res fins que no sigui estrictament necessari, no fos cas que l’espifiem. La qüestió és que jeien amb el món sencer sota seu, i cara a cara es transmeteren la mateixa conclusió a què havien arribat per separat. Després d’alguns intents, sufocats per la pròpia inseguretat en el cas d’ell i per voler recrear-se en aquesta incertesa en el d’ella, els seus llavis, càlids i humits, s’uniren. Però no es van fondre en un de sol. Les ànimes tampoc s’enllaçaren, sinó que cadascuna restà al cos corresponent; a més a més, el temps no s’aturà, les trompetes callaren, els violins ni aparegueren, els ocells escoltaven indiferents i, per si això fos poc, el món no començà a giravoltar sobre l’eix del petó, com sempre havien vist a la vida real (és a dir, a les pel·lícules).

Així que, després d’aital decepció, sense música ni panoràmiques zenitals, es dirigiren als matolls i anaren directament per feina, abans no s’acabés d’espatllar la tarda.

Dubtes innecessaris

El telèfon continua sonant. El que més el molesta de la fama és que no el deixen en pau ni per pensar en temes transcendents. Sap qui és i que l’hauria d’agafar, però hi ha coses més importants que l’atabalen: té por d’estar-se tornant vanitós i superb, que l’èxit no l’estigui canviant. Sempre n’ha temut les conseqüències, però no se sabotejarà la carrera artística, com han fet altres en circumstàncies similars. Ell confia en les pròpies capacitats per superar-ne els inconvenients. Després de quinze trucades, doncs, agafa el telèfon a la seva xicota. Li diu que necessita temps per a ell; que l’èxit exigeix molts sacrificis; que no es deixarà vèncer per la fama, com han fet altres en circumstàncies similars i que, a partir de llavors, es comunicaran per la premsa.

Un sopar sofisticat

L’era dels plats individuals havia quedat enrere quan la tendència d’augmentarne la mida trasà el mig metre de diàmetre. Llavors van aparèixer els plats per a dos, i quan les parelles havien de fer estiraments per poder fer manetes durant l’àpat, s’imposaren les sortides en trio, que era el nostre cas. Ens trobàvem al voltant d’una sinuosa safata de la mida d’una roda de tractor, que sobreeixia dos pams dels límits de la taula. Al centre d’aquesta plata s’hi entreveia un clot en el qual, mentre esperàvem, havíem jugat a bales amb molles de pa. El cambrer les havia espolsat amb un pinzell i hi havia dipositat una torradeta, una fulla d’enciam nan i una bola llustrosa de quelcom semblant al paté —el que vulgarment anomenaríem una mandonguilla. Aconseguí encabirho en la concavitat discreta amb unes pinces retràctils. L’equip de cambrer, que penjava d’un cinturó, el completaven una paleta de manobre i un rasclet de jardiner molt estilitzats, d’aquests que no es troben en qualsevol ferreteria. Cap de nosaltres no sabia què coi havíem de fer llavors. El Jordi, que havia entrat tot decidit, no aixecava la vista des que el cambrer que dúiem adherit fent ventosa (i que en sortir arrossegaríem vint metres en direcció a l’aparcament) li havia restituït un xarrup minúscul de vi. Fins llavors a tots els restaurants on havia anat s’esperaven que es buidés més la copa. El problema que ens tenia bloquejats era si podíem recolzar les mans a la roda de tractor que feia de plat, o bé si ens calia restar tot el sopar amb els coberts enlaire, com mostrant-los als altres. Ens fixàrem en les taules que ens voltaven i tothom mantenia la forquilla i el ganivet alçats amb naturalitat; només els abaixaven per tastar el vi i no mostraven signes de cansament. Era clar que a nosaltres ens faltava entrenament i no ho podríem resistir. L’altre tema conflictiu se’ns féu evident quan retiraren intacte la mandonguilla. El cambrer la substituí per una composició d’herbes del camp, sucs de colors i rajolins d’oli especiat. Dedicà tres minuts a servir-la. A banda que ens feia llàstima destruir l’obra de l’artista, tampoc no ens hi podíem acostar. La panxa ens topava amb les vores de la safata criminal, i pujar-hi de peus o de genolls al

damunt no hauria quedat gens bé. Els dubtes augmentaven. Arribà el tercer plat, un tros de peix insípid amb una salsa igual d’avorrida que no ens va fer cap gràcia. El cambrer paparra ens canvià de nou la plata amb la grua pont de sis tones. La dirigia amb gran elegància mitjançant un comandament d’acer inoxidable, polit amb efecte mirall i amb els botons nacrats. Fou el moment escollit per pispar-li les pinces retràctils. A partir de llavors, com a mínim podíem accedir als aliments no identificats que dipositava al clot. Així vam anar fent, intentant repartir-nos el que ens servien quan semblava apetitós. A mesura que se succeïen els plats, el nostre nivell d’exigència disminuí i al final ens conformàvem que la proposta fos prou sòlida com per mastegar-la. La consigna era omplir l’estómac, ni que fos perquè deixés de fer soroll i poguéssim parlar sense aixecar la veu. àrem el llindar gairebé imperceptible de les postres, que vam discernir pel canvi de disseny de la safata: una mena de gibrelleta gegant pensada per encabirhi líquids i textures volàtils. He de reconèixer, però, que el cap ens hi entrava sense esforç. Just en l’espai intermedi entre les xocolates i les targes de crèdit, els comensals s’aixecaren i, dirigits amb l’espàtula pel cambrer paparra, formaren una fila que duia fins a la cuina. Pollastre al forn amb llimona, escalopes, lasanyes de carn amb formatge gratinat, bacallà amb tomàquet… el microones industrial escurçava la cua de tres en tres, però de tota aquella gent reviscolada érem els únics que no havíem dut la carmanyola de casa.

Ocasions perdudes a gran velocitat

El Jonathan, malgrat estar a punt de quedar-se a l’atur, no es podia queixar. Durant molts anys havia gaudit de relacions esporàdiques amb hostesses i amb atge ocasional. El seu cap era un artista famós i a les fans més morboses els agradava tenir sexe a la cabina amb el pilot del seu ídol. Fins i tot algunes de les parelles de l’estrella l’havien visitat, a voltes per desfogar-se quan se sentien menystingudes. Però de tot aquest sexe acumulat, l’únic que li importava era el que no va tenir amb la Betty. Una entre mil però irrepetible; un culet sensual i elegant alhora; un tanga vermell que apareixia per sobre les faldilles quan revisava els equips d’emergència, quan mirava la posta de sol per la finestra o bé quan va recollir les restes de la bacanal de la jornada. La Betty se li havia insinuat al seient del copilot, girant el cap però mantenint els pits eloqüents en angle recte. I ell, el gran estaquirot —es repetia— va rebutjar-la pensant “Ja tindrem temps”. Era hostessa suplent per un dia i mai més no va tornar-la a veure. D’això havien at anys, però l’últim dia de feina veia encara el culet arreu on mirava. A sobre la consola de control, als comandaments de la nau i fins i tot a la tempesta que creixia en el seu rumb —se n’havia intensificat la negror fins a la màxima densitat, plena a vessar de tinta xinesa. Un parell de suaus núvols li recordaren els pits ferms i punxeguts que mai no va poder tocar. Va disminuir la potència del reactor i els acaricià amb la punta de l’ala esquerra. Els va magrejar a la velocitat mínima de sustentació de l’aparell, amb tota la delicadesa que permetia un avió de dotze places, amb llit per a les acrobàcies d’interior. Les dues hostesses, a qui s’havien afegit diverses fans a l’última ciutat, s’havien tancat amb el cantant; els gemecs trasaven la porta de la cabina. Dibuixant una corba el·líptica al cel, va maniobrar per entrar de cara a la part més fosca de la nuvolada. Un triangle negre, dens i humit, flanquejat per dos

bromalls més blancs que feien de cames obertes, li provocà una erecció que, transmesa a la nau via comandaments, en va fer encabritar el morro. Així, el Jonathan i l’avió empalmats van penetrar la vagina atmosfèrica de la Betty. Cercaven l’última sacsejada, el brollador de l’orgasme definitiu, ignorant els crits de plaer agònic de la suite que trontollava amb ampolles i atge per terra, en una orgia de cava, terror i canapès.

Informe arqueològic

Avui ha estat un gran dia a l’excavació. De bon matí, en aixecar un metacarp que havíem aïllat fa una setmana, hem descobert una pedra treballada sens dubte per l’ésser humà. Les possibilitats que un triangle tan perfecte sigui fruit de la reorganització del caos són massa baixes com per tenir-les en compte; o bé ens resistim a creure-ho perquè feia mesos que no desenterràvem cap troballa interessant. En pocs minuts, l’equip d’excavació s’ha reunit al voltant dels dos becaris que netejaven el quadrant 45, al substrat 3. Se’ls veia un pèl superats per la situació. Tenien por de fer algun moviment en fals, però la veritat és que han estat molt professionals per la poca experiència que tenen. La pedra era molt neta en contrast amb les altres troballes de la zona. Ens l’hem anat ant meravellats per la puresa de línies. El primer pensament ha estat comú: per què haurien de dedicar-se fins a la perfecció impossible, gairebé alienígena, en una punta de fletxa que seria igual d’efectiva sense tanta feina? No tenia sentit si només servia per caçar. Hem pensat, entre altres explicacions, en una arma amb poders màgics, que transmetria alguna propietat a la caça. Però la tesi amb més partidaris ha estat que es tractava d’una punta de fletxa de ritual, que potser formava conjunt amb un arc que s’empraria per a una cerimònia concreta. Per exemple, la primera cacera del fill del cabdill, donar la benvinguda a cada solstici o bé el tret de sortida a una celebració. Aquesta tesi ha pres força quan hem descobert les primeres espores del que semblaven fongs al·lucinògens. Com que no volíem esperar les anàlisis del laboratori, hem decidit testar al camp mateix alguns bolets, per confirmar-ne la naturalesa. Mitja hora més tard, el nostre estat mental era molt més obert i receptiu. Hem començat a veure les restes, per primera vegada, des del punt de vista de les persones que hi vivien. Mentre cantàvem, bevíem i tocàvem la guitarra, hem

avançat més en la nostra comprensió de la cultura que tenim als peus que no pas en els últims cinc anys d’excavacions. En aquest context d’inspiració col·lectiva han sorgit més hipòtesis sobre el significat de la troballa. Primerament teories raonables però sense aquell punt de genialitat intuïtiva que separa una idea suggestiva d’una revelació arqueològica. Per exemple, la forma de la pedra en punta serviria per obrir nous i altres fruits. Una altra utilitat seria desenredar els cabells o fins i tot cardar la llana, cosa que indicaria que la domesticació de les ovelles és molt anterior al que pensàvem. Com a estilet serviria per gravar la ceràmica o per escriure a la sorra. Això ens permetria afirmar que ja llavors existia l’escriptura i, més encara, que havien descobert els estiueigs a la platja. Finalment en McGregor, un arqueòleg que va aparèixer fa dos anys atret per alguna força misteriosa, ha fet l’aportació més brillant: seria una representació anticipada del Triangle de les Bermudes. Respecte a la utilitat de la pedra han sorgit, doncs, explicacions a mansalva, però hi ha moltes preguntes per respondre. Qui sap si no hem at per alt altres troballes importants tan sols perquè partim d’un prejudici respecte als habitants d’aquest enclavament? Hem obviat peces significatives només perquè esperàvem eines rudimentàries i poc avançades? Escric això perquè mentre sèiem en cercle ant-nos la pedra triangular — cadascú exposava als altres el que li suggeria quan la tenia a les mans— s’ha produït un fet sorprenent. Un dels dos becaris, que no diu mai res que no sigui a través dels acords de la guitarra, en arribar-li la pedra l’ha emprada per fer un punteig amb l’instrument. Aquesta funció, que abans d’ahir hauríem descartat a la primera per culpa dels nostres prejudicis científics, ens ha semblat del tot raonable gràcies a la connexió còsmica dels bolets al·lucinògens. Ara només ens falta recuperar la guitarra prehistòrica, que segurament deu estar enterrada junt amb el cabdill, per confirmar la nova tesi. Amb aquesta finalitat, hem creat un grup especialitzat que cercarà restes de cordes, trasts i caixes de ressonància. La relació entre els bolets al·lucinògens i no només l’aparició de la consciència humana sinó també la creació de la música, pren força a l’excavació. Què són si no aquests tambors que se senten cada cop més a prop? Percussions

salvatges i primitives que ens envolten i tanquen el cercle, a un compàs que s’accelera. Amb la punta de fletxa muntada en una vara de fusta, m’he dirigit a tot l’equip amb un parell de plomes de pollastre fixades al cap. Per primera vegada em sento en el camí de l’autèntica resposta, inapel·lable i definitiva. Sense cap paraula, tan sols amb gestos i crits, els he separat en dos grups i els he donat les ordres necessàries. Aquesta nit sortirem a caçar un mamut.

L’hecatombe canina

Els gossos porquet eren força nets i molt afectuosos. Semblaven porquets d’índies hormonats, d’aquí els venia el nom, un pèl més grans i de formes arrodonides; blancs i negres o bé negres i blancs, segons el color predominant. No es tractava d’una raça especialment bonica però costaven mitja fortuna, i a partir de certs nivells de vanitat el fet que un objecte no el pugui adquirir tothom ja el fa atractiu de per si. Complien, doncs, amb tots els requisits per convertir-se en la mascota de moda de la pijeria manresana. Excepte per un detall: els ingredients dels pinsos disponibles al mercat (pollastre, cereals, bou, pastanaga...) els sonaven a dieta proletària de carmanyola. Així doncs, van començar a reclamar compostos “de categoria”. Aviat varen sorgir, del seu propi entorn, iniciatives empresarials orientades a satisfer aquesta demanda creixent. Les noves creacions ostentaven noms com Esferificació d’ànec amb peres Medium, Vedella amb bolets a les fines herbes Puppy, Magret d’ànec amb polsim de tòfona dessecada Adult... Els preus eren tres vegades més cars que un pinso de veterinari, i això els permetia experimentar la sensació que estimaven molt els animals; és a dir, que invertien en les seves mascotes per sobre de la mitjana. Com que els populars sacs de cinc i deu quilos es percebien d’una gran ordinariesa, es van substituir per unes elegants bosses de mig. Aquest nou format era molt modern però gens funcional: el pinso acabava moltes vegades per terra, i el gos devorava sobre el parquet una dosi tres vegades la que li corresponia. A mesura que la demanda de pinsos exclusius s’estenia pel país, el cost d’alguns aliments bàsics va augmentar de manera exponencial. El blat, el llúpol, la trepadella i la civada van triplicar el preu. Es feia difícil relacionar aquests humils cereals amb el pinso de luxe, però els usuaris més perspicaços van començar a pensar. El declivi d’aquesta moda, però, no va venir per aquí sinó que va coincidir,

paradoxalment, amb la seva popularització. Quan ja tothom tenia un d’aquests gossos, el grup social que els havia introduït es veié obligat a renunciar-hi. No es podien permetre compartir aficions amb el proletariat. Necessitaven tornar-se a desmarcar i la seva atenció es va dirigir envers altres animals. Aviat varen descobrir una serp exòtica, molt cara de mantenir i que podia ser domesticada amb un coacher personal. A més, se sabia que un ofidi d’aquesta espècie havia mort un dels grans dissenyadors europeus, fet que tancava el cercle i satisfeia les necessitats més fetitxistes. Adoptaren ràpidament, doncs, la peculiar serp com a nova mascota oficial. El centre d’atenció de la llar va ar a ser el terrari de vidres gruixuts, lleugerament tintats, decorat d’acord amb l’entorn —és a dir, de la manera més hortera possible. Tanmateix, aquesta solució comportava un nou problema: com s’ho farien perquè no els veiessin pel carrer ejant gossos porquet? No volien semblar individus amb tan poca personalitat que seguien una moda que ells mateixos havien creat i abandonat. Així doncs, els van desterrar de l’escena social i arraconar; primer a la cuina, després als balcons i finalment als safareigs. Però en aquelles cambres humides, al costat d’artefactes que trontollaven digerint roba en un estómac transparent, ploraven i gemegaven. Es féu cada cop més difícil ocultar-los als convidats. No van trigar a aparèixer, coincidint amb la sortida del sol, els primers exemplars sacrificats als majestuosos plataners de la rodalia. Penjaven de cinturons Moschino i Carolina Herrera, preferentment en cuir xarolat de color rosa; les grans sivelles daurades brillaven amb els raigs de llum que donaven entrada al dia. Les autoritats estaven preocupades per la imatge de la ciutat, però molt abans que es reunissin per parlar-ne, cap més gos porquet no va aparèixer penjat d’un plataner. També es van esfumar del carrer, del menjador, de la cuina i del safareig, al costat de la rentadora. De fet, van esvanir-se arreu sense deixar rastre. El propietari d’una serp de moda havia descobert, en un accident casolà d’alt standing, que se’ls emaven d’una mossegada sense embrutar el terra i que iniciaven una silenciosa digestió que durava mesos.

L’any de la fava

La fredor del paper de plata corroborà el que havia temut durant tota la setmana: la mala sort, aquell any, tampoc no renunciaria a l’èxit. Feia quatre tortells consecutius que es trobava la fava amagada entre la nata i el seu mite s’havia engrandit a la família. Primer només se’n reien, els feia gràcia, però després en sospitaren. Intentaven no compartir-hi cap mena d’activitat, sobretot si aquesta comportava un risc econòmic. Fart de sentir-se cada cop més marginat, no volia que s’adonessin que li havia tocat de nou. Però com se’n sortiria? No podia pas treure’s la fava de la boca i amagar-la sota el plat. Si la llançava a terra, el Turbo, el gos que duia la neteja de les rajoles, l’hauria delatat jugant-hi per tot el menjador. Introduir-la a la butxaca suposava generar una taca que hauria estat detectada en la següent inspecció de rutina, d’aquestes que es fan per comprovar que la camisa lliga amb els pantalons i els mitjons amb les sabates i que duus la bragueta pujada. L’única sortida era emar-se-la. Així, ningú no sabria la veritat i al mateix temps la família obtindria un misteri propi i original per explicar: “l’any que la fava del tortell de reis va desaparèixer”, o bé “l’any que el pastisser es deixà la fava”, o bé “l’any de la fava”, segons la imaginació de cadascú. Però aria per la gola? Tenint en compte que li calia partir en tres les aspirines per no ennuegar-se, hauria de fer-la bocins abans. Començà rosegant a poc a poc, friccionant-la amb un moviment de vaivé, sense fer gens de soroll. Mentrestant, continuaven les rialles i la conversa pretesament desimbolta de qui vol amagar el nerviosisme fent-se el graciós. En realitat, tothom estava pendent de qualsevol indici de solidesa: la fava tenien molt clar per a qui seria, però el rei estava encara per decidir. Malgrat que el paper de plata s’esquinçava, la fava continuava igual de dura que qualsevol altra fava. Va augmentar la pressió, serrant les dents, fins que s’esberlà en sec. Un resquill perforà la geniva i la sang es va mesclar amb la nata del tortell. Era una combinació agredolça, amarga la sang per la situació absurda a

què havia arribat, dolça la nata pel sucre. La llengua es dirigí immediatament a l’esberla, que considerava un cos estrany, burxant encara més la ferida. Per molt que intentés evitar-ho, no responia a les ordres. Mai no havia pensat que fossin dos els òrgans d’un home que en realitat van per lliure. Després d’un ràpid glop de vi, que ajudaria a anestesiar la geniva, va provar a succionar per extreure el fragment clavat mentre es netejava, per dissimular, els llavis amb el tovalló. L’esberla, finalment, es va arrencar. Amagà el dolor com va poder als ulls de l’àvia, que feia estona que l’observava. Ell desviava la mirada al sostre i al plat, alternativament. Però al sostre no hi havia res que captés l’atenció per justificar aquest comportament, i el plat feia estona que era buit. Llavors, quan estava calculant si seria pitjor emar-se l’esberla o bé triturar-la abans, l’àvia es dirigí a ell. Obrí la boca i en tragué un objecte ensalivat. Amb la punta dels dits li mostrà la fava, tot comentant-li amb la mirada “s’ha acabat la malastrugança”. Sota els efectes de la commoció, en un primer moment ho atribuí a un truc de màgia (què hi feia la fava a les mans de l’àvia, si ell acabava de triturar-la?), però de seguida s’adonà que acabava d’emar-se el rei.

La fi de l’Imperi

Just a temps, aconseguí recuperar l’única eina imprescindible abans que el corrent no se l’emportés. Casa seva fou arrossegada i deixà un gran forat on aquell matí, en sortir cap a la feina, hi havia encara un edifici. Un queixal sa arrancat de soca-rel en una dentadura de la qual estaven desapareixent incisius, canins i premolars, com extrets per un dentista furibund trastornat pels efluvis de l’anestèsia. Feia temps que havien començat a traslladar tots els edificis emblemàtics al centre de l’Imperi. La Sagrada Família, per exemple, l’havien desmuntada per peces, transportat i reconstruït a la ciutat esportiva del Reial Madrid. Al seu lloc van deixar-hi una maqueta de plàstic a escala reduïda que es podia visitar, això sí, diumenges i festius. El ministre afirmà en la inauguració: —Aquesta maqueta de plàstic simbolitza i reafirma el gran respecte per les peculiaritats perifèriques regionals que caracteritza l’Imperi. Una altra mesura del pla de capitalitat fou la construcció de l’aqüeducte de Madrid, el més llarg del món. Havia suposat desmuntar i reunir tots els existents a la península, Segòvia i Salamanca encapçalant-los. Perquè no fos vista com una obra capritxosa li donaren una funció: traslladar l’aigua de l’Ebre fins a la capital, necessitada de líquid per arribar als seixanta camps de golf. Cinquanta anys després, havien assolit l’objectiu del Pla Hidrològic Nacional: apaivagar la competència catalana a l’arròs valencià. Una solució definitiva ja que, fent la mitjana i gràcies a la pseudociència estadística, tots els súbdits de l’Imperi en consumien els mateixos litres per any —igual que compartien el mateix nombre de monuments, malgrat que tots fossin a la capital. El primer fruit, però, del nou pla havia estat un electroimant gegant que permetia que totes les brúixoles marquessin, per comptes del nord, la porta d’Alcalà. D’aquesta manera aconseguiren atraure milers d’excursionistes, sorpresos no d’haver perdut el nord sinó d’haver-lo trobat en un altre lloc. El govern negava obstinadament la seva existència i atribuïa el fenomen a una intervenció divina. El ministre va afirmar en una compareixença urgent:

—L’existència de tal electroimant és una més de les distorsions històriques del nacionalisme centrifugador de la nació nuclear, immutable i de polaritat positiva. Tot i donar resultats espectaculars, la primera mesura de la llei de capitalitat fou insuficient. No n’hi havia prou amb ser el centre radial, on desembocaven totes les autovies gratuïtes i les línies de tren. Tampoc amb ser el centre de les inversions estatals, ni tan sols amb ser el centre polar de la península. Estava bé, sí, però per no entrar en conflicte amb els països veïns, desestimaren potenciar l’electroimant fins a aconseguir que fos el referent de totes les brúixoles d’Europa. Va ser per compensar d’aquest desengany la població de la capital, que van decidir traslladar-hi tots els monuments de l’Estat. Les presses per acabar el trasllat just abans del jocs olímpics, comprats de segones rebaixes als organismes pertinents, havien generat una intensitat tan gran de tràfic aeri que, primer el mobiliari urbà més lleuger, papereres, taules i cadires de les terrasses; després el més pesat, fanals i semàfors, contenidors de deixalles, de reciclatge, i finalment cases i blocs de pisos sencers, en una cadena imparable, tot va volar cap al centre radial. Així, més de quaranta milions de persones aterraren a la capital del regne arrossegades pels corrents centrípets de convecció. El nostre home es despertà damunt la capital soterrada; una muntanya, tota una serralada, de runes i ferralla. S’espolsà els pantalons, agafà aire i tot seguit, ja que s’apropava l’hivern, començà a excavar cercant els seus mitjons i els seus calçotets.

FI

Dedicatòria

Aquest llibre està dedicat a la meva àvia, Concepció Torra Nadal, que va morir a finals de l’any at. Segurament alguns relats no li haurien agradat, però hauria estat la persona més feliç del món de veure’l publicat i de tenir-lo a les mans.

Sobre l'autor

Vaig néixer el 1974 a Santpedor (Barcelona), tot i que també he viscut a Navarcles, Ordizia i Manresa. Tècnicament no sé d'on hauria de dir que sóc, però tendeixo a considerar-me "Giputxi" quan viatjo a Bilbao, de Navarcles quan rondo per Manresa, de Manresa quan visito Barcelona i d'Ordizia quan sóc a Beasain (pobles veïns i per tant rivals), sense que això m'hagi portat gaires problemes a dia d’avui.

Segons premis 2n Premi Internacional de Llibres d’Artista en Homenatge a Joan Brossa 2016. 2n Premi Núvol de Contes 2013.

Projectes Projecte literari artesà: www.llibres-artesans.com Portafoli personal en temps real: www.fcerdans.net

Agraïments

La versió impresa d'aquest llibre no hauria estat possible sense el mecenatge de 69 persones al verkami: gràcies! Aquest recull seria molt diferent sense les persones que han llegit tots o part dels relats i hi han dit la seva: Carles Gilabert, Jacob Montsech, Maria Ribera, Javier Bermúdez, Bel Olid, La Mime, Marc Dko, Jordi Nebot i Marina Clapés: gràcies! A les persones amigues que m'animeu de manera incondicional però crítica, us agradin o no els projectes que duc entre mans: gràcies!

Crèdits

Perdonin que no em disculpi © Ferran Cerdans Serra, 2013 1a edició electrònica En llicència Llibres Artesans v0.2 o posterior Dipòsit legal: B-10499-2013 ISBN: 9781301049271

Il·lustracions, maquetació i conversió a llibre digital: Ferran Cerdans Serra. Correccions del text: Jacob Montsech. Fotografia de l'autor: Tina Riera. “L'any de la fava” va guanyar el 2n Premi Núvol de Contes 2013.